Historia

La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria.

Dijous dia 22 d’octubre a les 18.30 h a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc l’acte sobre La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria. 

Activitat presencial amb un aforament màxim de 80 persones. També es podrà seguir en directe a https://www.ateneubcn.org/endirecte

L’acte té un doble caràcter: reivindicar la memòria democràtica pel que fa a les diverses etapes de l’edifici de la Comissaria de Via Laietana i d’una manera especial l’etapa franquista com a espai de tortura de milers de persones, i també pretén argumentar i informar sobre l’oportunitat per esdevenir un centre memorial i documental de la repressió franquista a Catalunya.

L’acte comptarà amb participació de Gemma Domènech, directora general de Memòria Democràtica; Josep Cruanyes, jurista de la Comissió de la Dignitat; Agustí Alcoberro, historiador i testimoni.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

S’ha previst que les persones i les entitats memorialístiques interessades puguin donar el seu testimoni amb una breu intervenció des del públic, atès que per raons del protocol sanitari no poden ser a la taula principal.

La Comissaria de Via Laietana: d’espai de tortura a espai de memòria

El 1928 Teresa Vidal Cuadras va comprar l’edifici del número 43 de la Via Laietana i el va convertir en una construcció de cinc plantes amb baixos i soterrani. El 1929 el va vendre al Ministeri de Governació perquè hi instal·lés la Prefectura Superior de Policia, que aleshores va assumir el comissari Tenorio.

Amb l’arribada de la Segona República l’edifici es va transformar en la Comissaria d’Ordre Públic. El 1936 se’n va fer càrrec Frederic Escofet, que va dirigir la neutralització a Catalunya del cop d’estat del 19 de juliol des d’aquest edifici.

Als anys 50 van assumir la direcció de la prefectura els germans Antonio Juan i Vicente Juan Creix. Van ser els que van torturar Manuel Vázquez Montalbán, el poeta Joan Oliver o els militants del PSUC Joan Comorera i Gregorio López Raimundo. També van patir les seves tortures activistes de tot signe de la lluita antifranquista, com  Josep Maria Benet i Jornet, Oriol Bohigas, Maria del Mar Bonet, Josep-Lluís Carod-Rovira, Guillermina Motta, Quico Pi de la Serra, Jordi Pujol o Carles Santos, Ramon i Agustí Alcoberro, Carles Vallejo, Carme Travesset i un llarg etcètera. Els germans Creix també van planificar la repressió dels fets del Palau o la Caputxinada. A la Caputxinada van detenir el catedràtic de la universitat Jordi Rubió i Balaguer, que havia nascut a l’edifici de la via Laietana i hi va tornar amb les manilles posades.

El 6 de juliol de 2005, davant mateix de la prefectura, un grup format per Jordi Carbonell, com a testimoni dels torturats; Pep Cruanyes, de la Comissió de la Dignitat, i el diputat Joan Tardà i Antoni Batista, van fer una roda de premsa demanant la museïtzació de l’espai. Anys més tard, l’estiu de 2017, es va aprovar una proposta no de llei al Congrés dels Diputats per a la seva museïtzació.

El Govern Rajoy va ignorar la resolució, però les entitats memorialístiques han seguit treballant perquè els fets comesos a Via Laietana no s’oblidin i la proposta de museïtzació tiri endavant.

Entre les entitats i institucions que hi donen suport hi ha l’Associació d’Expresos Polítics del Franquisme, Òmnium Cultural, la Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya, la Fundació Josep Irla, l’Ateneu Memòria Popular, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat a través del Memorial Democràtic. 

Fins a 50 entitats han signat un manifest perquè la comissaria de Via Laietana de Barcelona es converteixi finalment en un centre d’interpretació de la tortura i en un espai de memòria històrica i democràtica.  

Amical de les Brigades internacionals de Catalunya, Amical de Mathausen i altres camps, Amical Ravensbruck, ANC, Associació Ateos y Republicanos, Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme (ACEPF), Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans, Associació d’escriptors en llengua catalana (AELC), Associació de Juristes Drets, Associació Memòria de Mallorca (Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca), Associació Memorial Democràtic del Berguedà, Associació per a la Preservació i Difusió de la Memòria Històrica – Triangle Blau, Associació per la Memòria Històrica de Manresa, Associació per la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat, Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (ARMHC), Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de l’Exili Republicà (ARMHER), Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya, Atenes Associació de Juristes pels Drets Civils, Ateneu Barcelonès, Ateneu Memòria Popular, Banc d’ADN dels desapareguts/ BarnaSants, Brasileiras contra o fascismo, Ca la dona, Casal Lambda, Col.lectiu Maspons i Anglasell, Col·lectiu Praga, Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat, Comissió de Defensa del Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l’Advocacia – ICAB, Comissió Dignitat, Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), Federació Catalana d’Automobilisme, Fundació Catalunya-Fons per la Defensa dels Drets dels Catalans, Fundació Cipriano Garcia – CCOO, Fundació Congrés Cultura Catalana, Fundació Irla, Fundació Museu Històrico social de Maquinista Terrestre i Marítima i MACOSA, Fundació Randa – Xirinachs, Fundació Salvador Seguí, Grup Sant Jordi de promoció i defensa dels drets humans, ICEC (International Commission of European Citizens), ICIP, Iridia, Joves Esquerra Verda, Justícia i Pau, La Voz Ahogada – Projecte escènic, Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, Memorial Democràtic, Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, PEN Català, Revista Sàpiens, Rosa Sensat, Sindicat: Intersindical, SOS Racisme Catalunya, Súmate, Unió de Pagesos, USTEC, Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, Xarxa de comunitats de memòria i Xarxa Feminista.

La revista Sàpiens. núm. 213, desembre 2019. Dedica dos articles a la temàtica i en destaca la portada “Via Laietana. La casa dels horrors”:

  • Maria Jansana: “D’espai de tortura a espai de memòria” (pàg. 10-14)
  • Antoni Batista: “Tortures a Via Laietana: els testimonis de Jordi Pujol i Pep Martínez (pàg. 36-45). 1. El reportatge: Els interiors foscos de la tortura; 2. Jordi Pujol: “Que t’enviessin a la presó era el millor que et podia passar”; 3. Pep Martínez: “No acabes de saber mai per què resisteixes”

Més informació a:

La Vanguardia 20/11/2019 Manifiesto para convertir la Jefatura de Via Laietana en un espacio de memoria

La Vanguardia 26/10/2019 Placa y tabú, per Jordi Amat

Òmnium Cultural 20/10/2019 Reclamem a Sánchez accions efectives per convertir la comissaria de Via Laietana en un espai de memòria

La Vanguardia 01/06/2017 El Congreso aprueba convertir la comisaría de Via Laietana en un museo de memoria histórica

El País 30/05/2017  ERC vol convertir la comissaria de Via Laietana en un memorial de la repressió franquista

Notícies 324 TV3 01/06/2017  S’ha aprovat al Congrés dels Diputats una proposició d’ERC per convertir aquest edifici de Barcelona en un museu de la repressió franquista

 

La revolució de juliol de 1909. Perquè es coneix com a Setmana Tràgica? Tertúlia d’Amics de la Història.

Dilluns 5 d’octubre a les  17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història sobre La revolució de juliol de 1909. Perquè es coneix com a Setmana Tràgica?” a càrrec de David Martínez Fiol, coautor del llibre de referència: La revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España. Ed. Comares, 2019. Llibre disponible la Biblioteca de l’AB.

Presentació: Joan Solé Camardons, coordinador de la Tertúlia.

Es necessària la inscripció a: joansolecamardons@gmail.com  . Aforament màxim 16 persones.

La revolució de juliol de 1909

La importància dels esdeveniments que van afectar fonamentalment a Catalunya, entre el 26 de juliol i l’1 d’agost de 1909 va quedar reflectida en un gran allau de llibres vivencials, articles d’opinió i tota mena de relats. El seu impacte entre els seus contemporanis va ser tan remarcable com el de la Guerra Civil de 1936-1939. Els successos de la darrera setmana de juliol de 1909 van començar amb una vaga general en contra de la guerra que enfrontava les tropes espanyoles amb les cabiles l’organització tribal dels pobles del Rif dels voltants de Melilla, però implícitament també era una protesta en contra del govern conservador, encapçalat per Antonio Maura. El que va començar com una vaga general, a l’ús del nou sindicalisme revolucionari, en contra de la guerra al Rif va transformar-se, contra el parer d’alguns dels seus promotors, en un moviment revolucionari encaminat cap a la instauració d’un règim republicà i / o en un motí anticlerical que va controlar la ciutat de Barcelona i bona part de Catalunya, durant gairebé una setmana.

La revolució de 1909 és un referent en la història espanyola de segle XX, ja que aquí es van entrecreuar i van interactuar tots els temes candents heretats de la crisi de finals de segle XIX: política colonial i moviment antiimperialista, la pugna entre clericals i anticlericals, els anhels i limitacions de tot tipus de regeneracionismes, com el propugnat per les diferents opcions republicanes, l’embrionària construcció d’un sindicalisme revolucionari modernitzat, l’encara tendra vocació reformista dels regionalismes i del catalanisme o els límits de la revolució des de dalt del conservadorisme maurista .

La novetat més remarcable d’aquesta anàlisi de David Martínez Fiol i de Josep Pich Mitjana és la seva aposta per reconstruir els fets a partir de la notable producció memorialística que van generar els protagonistes que van viure aquells successos. Aquest estudi pretén evidenciar els límits i les virtuts dels egodocuments, quan en la nostra historiografia hi ha un rellevant debat sobre la recuperació de la Memòria històrica. A més, la revolució de juliol de 1909 va ser el primer gran avís de la guerra civil que es va iniciar al cap de vint anys. Si els llocs de memòria fan referència a successos que van marcar els records, plurals i diferents, de diverses generacions, sens dubte l’última setmana de juliol de 1909 és un dels més rellevants.

Nota: Text adaptat de la contraportada de La revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España. Ed. Comares, 2019

Imatge: La revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España, Ed. Comares David Martínez Fiol

(Barcelona, ​​1962) és professor associat d’Història Moderna i Contemporània a la UAB, professor col·laborador de la UOC, membre del GRENS-UPF i catedràtic de Geografia i Història a l’Institut de Mollet de Vallès. La seva obra historiogràfica se centra en l’estudi de el període de la Primera Guerra Mundial, publicant els següents llibres: El catalanisme i la Gran Guerra (1914-1918), Els voluntaris catalans i la Gran Guerra (1914-1918) i en col·laboració amb Joan Esculies, 12.000! Els catalans a la Primera Guerra mundial; L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel i  1917.El año en que España pudo cambiar.

L’estudi de el nacionalisme revolucionari català i de la funció pública catalana durant la Segona República van ser els eixos temàtics que li van servir, el 2006, per doctorar-se en la Universitat Autònoma de Barcelona amb la tesi La sindicació dels Funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931- 1939), de la qual van sorgir els llibres: Estatisme i antiestisme a Catalunya (1931-1939). Rivalitats polítiques i funcionarials a la Generalitat; Els Sindicats de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), i Daniel diumenge Montserrat (1900-1968): entre el marxisme i el nacionalisme radical i és també autor de diversos articles en revistes especialitzades.

Guerra Civil espanyola, un cinema de guanyadors i de vençuts

Dilluns 28 de setembre 2020 a les 18:30 – 20:00 a sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Guerra Civil espanyola, un cinema de guanyadors i de vençuts, a càrrec Ana Fernández Álvarez, doctora en història de l’art i de Joan Solé Camardons, historiador i ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020).

Es presentarà la base de dades La guerra civil espanyola i la postguerra al cinema que conté actualment 467 títols que inclouen films, documentals i sèries sobre aquesta temàtica. Es pot consultar una versió simplificada a la llista IMDb The Spanish Civil War and the post-war period http://www.imdb.com/list/ls049060090/ amb 383 títols.

Espoir, Sierra de Teruel (1940), direcció André Malraux, Boris Peskine

Siendo innegable la gran influencia que el cinematógrafo tiene en la difusión del pensamiento y en la educación de las masas, es indispensable que el Estado vigile en todos los órdenes en que haya algún riesgo de que pueda apartarse de su misión…
Ordre ministerial de 2 de novembre de 1938.
Ramón Serrano Suñer

Dins l’àmbit literari trobem a l’entorn de mil sis-centes obres relacionades amb el tema de la Guerra Civil espanyola i, com afirmava l’historiador i periodista francès Jean Lacouture: “La Guerra Civil espanyola fou, sens dubte, la guerra dels escriptors. No existeix un conflicte que hagi interessat tant als escriptores i intel·lectuals de tot el món com aquella comtessa, ni tan sols la II Guerra Mundial despertà tanta fascinació”.

Es tracta d’un cas similar al cinematogràfic, ja que, a l’hora d’escollir un període històric on ubicar les trames fílmiques d’època, és, sens cap dubte, la temàtica sobre la Guerra Civil espanyola una de les més emprades dins la cinematografia hispana, fent-ho, a més, a través d’una gran diversitat de gèneres: bèl·lic, drama, comèdia, documental, thriller, etc, però també a través de nombroses i variades trames argumentals: acció bèl·lica, vida quotidiana durant la guerra, repressió franquista, maquis, exili, la dona i la guerra, etc., destacant, però i curiosament, la quasi total absència de temàtiques com la concentracionària, en relació als camps de concentració o de treball franquistes, o la dedicada a la repressió per gènere.

Los caminos de la memoria (2009), direcció José Luis Peñafuerte

També, però, és de destacar que l’especificitat del fet català, en la cinematografia hispana durant aquesta guerra no ha donat tampoc una filmografia qualitativament significativa, tot i algunes excepcions, tan sols podem trobar certes al·lusions anecdòtiques i normalment referides a tòpics en algun que altre film. Per a la cinematografica en català destaca entre altres Pa negre.

Pa negre (2010), Direcció Agustí Villaronga.

Hi ha una frase a l’obra teatral de Fernando Fernan Gòmez, Las bicicletas son para el verano, que diu: “No ha llegado la Paz, ha llegado la Victoria”, afirmació que resulta molt il·lustrativa, no solament per explicitar l’autenticitat d’una realitat social i històrica encara vigent, sinó que també ens dóna el veritable sentit que sobre aquesta guerra caïnita ens ha ofert i encara ofereix quasi tot el nostre imaginari cinematogràfic: un cinema de guanyadors i vençuts. Un símptoma i una prova més que el conflicte encara no està superat ni políticament, ni socioemotivament, perdurant així l’antitètic de les dues espanyes.

Las bicicletas son para el verano (1983), direcció de Jaime Chávarri

El més interessant, però, és analitzar aquestes produccions de manera contextualitzada i veure com el to i els tractaments fílmics anaven variant segons la conjuntura política del moment, des de 1939, amb l’inici de la denominada autarquia plena, fins la fi de la dictadura, passant pel dessarrollisme i pel tardofranquisme, sense oblidar, però, les importants i significatives conseqüències provocades per les primeres converses cinematogràfiques de Salamanca el 1955.

Franco ese hombre (1964), direcció de José Luis Sáenz de Heredia

Resulta interessantíssim també veure la incidència que van tenir en aquest cinema la desaparició de la censura o el Pacte de la Moncloa el 1977; saber quin efecte causà en aquesta cinematografia l’entrada d’Espanya a l’OTAN el 1982, quan molts dels ideals dels vells republicans saltaren pels aires; esbrinar el per què a partir de 1996 aquesta temàtica tornà a irrompre de manera significativa a les pantalles cinematogràfiques, en paral·lel a la intensificació d’estudis historiogràfics sobre aquest període; o entendre de quina manera el despertar i interès per la Memòria Històrica a partir de 2002, que culmina mitjançant la Llei del 2007, va mediatitzar el tractament d’aquesta classe de films.

Mambrú se fue a la guerra (1986), Fernando Fernán-Gómez

En general, aquest és un cinema que descriu una apassionant trajectòria fílmica que, salvant molt poques excepcions, va des de l’exalçament doctrinal sense matisos, passant per la creació d’un fals imaginari de reconciliació nacional, fins a un intent d’equidistància ideològica, la major part de les vegades absolutament fallida, tal i com ho demostren algunes de les realitzacions més recents.

Pero que todos sepan que no he muerto (2017), dirigit per Andrea Weiss.

La càrrega política, sovint maniquea, ha estat, doncs, molt present en la filmografia dedicada a aquesta matèria, plantejant reiteradament un subjectivisme apologètic i messiànic molt emfatitzat i on la temptació presentista apareix freqüentment actuant com a catarsi col·lectiva, ja que, en la major part dels casos, cineastes i guionistes han preferit enquadrar la mirada dels objectius en els seus propis espills ideològics i no pas fixar-la davant la finestra del temps històric, malgrat que aquesta presenti quelcom de boirassa.

Poden consultar la llista de les obres registrades a IMDb The Spanish Civil War and the post-war period http://www.imdb.com/list/ls049060090/