destacats

Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30

Historia -

Dijous 21 de gener de 2021 a les 18.30 h tindrà lloc el debat Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30 amb la participació de Joan Esculies, historiador i autor de la introducció de “Catalunya contra Castella” d’Anton Sieberer, i Josep Sanmartí, ateneista, autor de quatre articles al Blog  Perles Negres, Perles Blanques  sobre aquest tema.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

De la introducció de Joan Esculies  a Catalunya contra Castella

El conflicte Catalunya-Espanya vist per un austríac en un llibre del 1936 que va ser prohibit pels nazis.

«Jaume Vicens Vives va afirmar que “la millor interpretació del moviment catalanista es troba avui a les pàgines d’Anton Sieberer: Katalonien gegen Kastilien”. A Catalunya contra Castella que ara podem llegir en català, Sieberer té la virtut d’exposar allò que veu, des de fora, de forma directa i amb una mirada antropològica molt lliure de prejudicis. Interessat inicialment per la pervivència de la llengua catalana, el jove lingüista austríac va escriure aquest assaig il·luminador i de vigència persistent, que no pretén ser un llibre d’història, sinó fer l’estudi d’una mentalitat i entendre per què la peça catalana no troba el seu encaix en el projecte espanyol.

Catalunya contra Castella va tenir recorregut i influència en l’àmbit internacional i en els cercles de l’exili, especialment a partir de l’edició en castellà que, amb algunes modificacions, en va fer l’exdirigent del POUM Jordi Arquer el 1944 a Mèxic i que va publicar amb el títol España frente a Cataluña. I constitueix una aportació important, en allò que plau i en allò que incomoda, per comprendre com operen encara avui els ressorts psicològics d’una part gens menyspreable de la nostra societat.

En el seu assaig Sieberer contraposa les veritats del catalanisme amb les respostes que es donen des de Castella, entesa com la matriu d’Espanya, i sobretot Madrid, que per al catalanisme simbolitza «totes les coses dolentes». Els catalans, diu l’autor, consideren que els castellans «es comporten com si estiguessin un grau per damunt dels altres pobles de la Península i, per tant, destinats a dominar els seus pobles germans». I encara que una separació d’Espanya podria ser perjudicial en termes econòmics per a Catalunya, aquesta, segons els catalans, «podria gaudir dels fruits del seu treball en comptes de deixar-se’ls robar per Espanya» i la seva «explotació fiscal».

Per bé que l’obra repassa els principals esdeveniments del desenvolupament del catalanisme i ressegueix la història de Catalunya des del temps dels ibers, l’austríac no pretén escriure un llibre d’història, sinó fer l’estudi d’una mentalitat. Per aconseguir-ho recorre a la cultura, l’economia, la llengua, les relacions amb França, l’evolució de l’administració i un elenc molt ampli de qüestions centrals per comprendre per què la peça catalana no troba el seu encaix en el projecte espanyol. Només començar reconeix que no li interessen «tant els fets com les idees, les aspiracions i els arguments, la ideologia catalanista i l’oposició que l’envolta». És això el que fa aquest assaig d’una esgarrifosa actualitat i empeny el lector a subratllar passatges i més passatges amb la incòmoda sensació que es va escriure des dels anys trenta per al present.» De la introducció de Joan Esculies.

Joan Esculies, autor de la introducció “Catalunya contra Castella” d’Anton Sieberer Sobre Anton Sieberer

Anton Sieberer, filòleg de formació,  té la virtut d’exposar allò que veu, des de fora, amb una mirada antropològica gairebé lliure de prejudicis, de forma planera i amb una gran sinceritat.

Va ser l’estiu de 1934 que Sieberer va visitar Catalunya i Espanya amb la seva moto. També hi tornaria el 1935. De Catalunya el va fascinar la pervivència i la recuperació del català. Catalunya era un laboratori immillorable per observar la sociolingüística d’una llengua. Aquest fet, li va despertar l’interès per aprofundir en la situació i li va inocular una no amagada simpatia pels catalans. Sieberer va consultar abundant bibliografia sobre el catalanisme a la Biblioteca de Catalunya i a l’Ateneu Barcelonès.

El juliol de 1936, en esclatar la guerra civil, va situar l’interès per la qüestió catalana i espanyola al mig del tauler internacional i una editorial vienesa va publicar d’urgència l’assaig de Sieberer. Segons la revista nord-americana Foreing Affairs el llibre tractava “sobre un problema que seguirà sent problemàtic al marge de qui guanyi la guerra civil”.

Les Perles d’Anton Sieberer recollides per Josep Sanmartí

Josep Sanmartí, historiador i ateneista és l’autor del Blog Perles Negres Perles Blanques de divulgació històrica. Ha dedicat fins a 4 articles a aquesta temàtica a partir de la versió en castellà “España frente a Cataluña, 1944, traduïda i seleccionada per Jordi Arquer, a partir de la versió francesa.

Josep Sanmartí, historiador, ateneista i autor del Bloc “Perles Negres, Perles Blanques” Més informació

L’anàlisi d’Anton Sieberer sobre les relacions entre Espanya i Catalunya“, per Francesc Artal, economista, i Francesc Roca, professor de Política Económica a la Universitat de Barcelona, Barcelona, 19 de juliol del 2013. Podeu llegir l’article aquí.

“Introducció” de Joan Esculies a Catalunya contra Castella. La problemàtica de la política interior espanyola d’Anton Sieberer, traducció de Ramon Monton, Pòrtic 2020. Podeu llegir un fragment de la introducció aquí

Quatre de les diverses versions de l’obra d’Anton Sieberer:

  • Katalonien gegen Kastilien: zur innepolitischen, problematik Spaniens, 1936 (Catalunya contra Castella: la problemàtica de la política interior espanyola).
  • Espagne contre Espagne, a l’editorial J. H. Jeheber. Sieberer, encara, hi va incorporar un novè capítol sobre la guerra, amb el qual la cobria fins a l’inici de maig de 1937.
  • España frente a Cataluña, 1944, Traduïda i esporgada per Jordi Arquer, a partir de la versió francesa.
  • Catalunya contra Castella. La problemàtica de la política interior espanyola. Introducció de Joan Esculies, traducció de Ramon Monton, Ed Pòrtic 2020.

Llibres recomanats per a la Tertúlia Amics de la d’Història

Historia -

Com ja sabeu, la pandèmia ens ha impedit dur a terme diverses tertúlies d’Amics de la Història al llarg del 2020, ara de cara al 2021, us recomanem per al primer semestre, tretze  llibres al voltant de la Història. Hi trobareu diversos gèneres: actualització de clàssics, novel·la històrica, assaig històric, llibre de consulta i altres gèneres.

Hem previst reiniciar les tertúlies d’Amics de la Història, en l’horari habitual a les 17 h, cada primer dilluns de mes a partir de febrer, sempre que no sigui festiu, a la sala Pompeu Fabra. Us proposem la lectura i el debat tertulià al voltant d’aquests llibres i d’altres que ens pugueu proposar. Naturalment, estem condicionats a les circumstàncies actuals.   

Selecció de les obres: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Hem programat la primera tertúlia dilluns 1 de febrer a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès al voltant de dos llibres de Paul Preston que trobareu en aquesta llista.

Us podeu inscriure a joansolecamardons@gmail.com

La destrucción de la democracia en España: Reforma, reacción y revolución en la Segunda República. Paul Preston, Ed. Debate, 2018 (actualització).

Ressenya de Miquel Nistal: “La primera edició d’aquest llibre és de l’any 1978; aviat és convertí en un referent obligat per a l’estudi d’aquest període històric. La darrera edició de l’any 2018 està actualitzada amb incorporació de noves dades historiogràfiques[…]

En aquest llibre, Paul Preston aborda una part de la història política de la Segona República (1931 – 1936); dic una part, perquè el sistema polític que el llibre estudia és el de dos dels seus protagonistes principals: una part important de la dreta espanyola autoritària que lentament s’aglutinarà al voltant de la CEDA i el moviment socialista espanyol que, des dels seus inicis marxistes les darreres dècades del segle XIX, s’articularà en el PSOE. Aquests, doncs, són els actors principals del relat que fa Preston; hi ha molts altres grups i moviments polítics que formen part del relat, però l’autor no focalitza en ells. La CEDA i el PSOE constitueixen els dos principals moviments polítics de masses del període republicà i la seva evolució al llarg d’aquests anys posa de manifest de manera clara com els interessos econòmics i socials contraposats no es van poder solucionar en el terreny parlamentari i van originar tensions i conflictes en les zones urbanes industrials i en les depauperades zones agràries que van servir d’excusa per a justificar el cop d’estat del 18 de juliol de 1936”. Vegeu la ressenya completa de Miquel Nistal al Blog Gaudir la cultura

Paul Preston: La destrucción de la democracia en España: Reforma, reacción y revolución en la Segunda República Un Poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social. Paul Preston, Ed. Base, 2019.

Ressenya de Miquel Nistal: “El període històric estudiat comença amb la Restauració Borbònica de 1874 i comprèn tot el segle XX i els primers anys del segle XXI, acabant amb l’abdicació de Joan Carles I. Un petit detall en el subtítol de l’obra que en les edicions anglesa i castellana s’inicia l’any 1874 i en canvi la traducció catalana comença el 1876, moment inicial de la Constitució que formalitza la restauració”. Vegeu la ressenya completa de Miquel Nistal al Blog Gaudir la Cultura,

Paul Preston: Un Poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social. M. El hijo del siglo. Antonio Scurati, Ed. Alfaguara, 2020

Ressenya de Miquel Nistal: “Antonio Scurati aborda en aquesta obra la tasca d’explicar de manera exhaustiva com es va produir el sorgiment del feixisme després de la Primera Guerra Mundial. No es tracta d’un assaig històric clàssic, sinó d’un llibre en forma de novel·la que des d’una estructura literària d’aparent ficció relata els fets històrics amb un rigor exquisit. No hi ha cites a l’ús, tal com esperem trobar en un assaig, però darrera de cada paràgraf del text que anem llegint es pot albirar una feina de documentació històrica excel·lent: tot el que es llegeix és rigorosament històric i es va endinsant en un llarg i cru procés de naixement i posterior creixement d’un engendre monstruós que de manera imparable va assimilant i transformant la realitat del llavors Regne d’Itàlia”. Vegeu la ressenya completa de Miquel Nistal al Blog Gaudir la Cultura.  

M. El hijo del siglo. Antonio Scurati, Ed. Alfaguara, 2020 La revolució alemanya 1918-1919. Sebastian Haffner, Edicions de 1984, Barcelona, 2020, traducció de Montserrat Franquesa.

Ressenya de Josep Sauret: Sebastian Haffner (1907-1999), nascut a Alemanya, emigrat a Anglaterra el 1938, tornà al seu país el 1961. Fonamentalment va treballar com a periodista i analista polític. Autor també de nombrosos assajos històrics.

Llibre interessant, clar, molt documentat i necessari per conèixer un període curt de la història d’Alemanya que va posar les bases de les futures SA, SS i l’ascens al poder de Hitler i tot el que va venir després en forma de guerra, holocaust… Tot i els anys que fa que es va escriure, uns cinquanta, és un llibre bàsic per comprendre el que va passar en aquells pocs mesos que varen canviar tantes coses a Alemanya que desprès serien en part la base del nazisme que assoliria el  poder a partir de gener del 1933.

L’obra reconstrueix els fets esdevinguts a Alemanya els últims mesos de la primera Guerra mundial, la revolució i guerra civil posterior fins a la restauració burgesa ajudada per el partit socialdemòcrata que va portar a la República de Weimar (denominació que la historiografia posterior va donar a aquest període). S’hi descriuen minuciosament els fets en què el kàiser Guillem II, abdica i deixa el poder al perdre’s la guerra i es reforma l’Estat, el pas entre l’Imperi del kàiser i la revolució, entre la dictadura militar i la democràcia parlamentària. Les discussions entre l’esquerra formada pel partit socialdemòcrata, SPD, i la seva escissió cap a l’esquerra, USPD, el partit socialdemòcrata independent, que sense ser un partit revolucionari d’esquerres tipus el bolxevic de Lenin, reunia els revisionistes, els marxistes i els espartaquistes de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg.

L’autor ens explica la formació dels consells revolucionaris de soldats i obrers i com realment no van aconseguir tenir una política comuna. Com els alts comandaments de l’exèrcit mai varen estar units enfront de l’enemic interior que representava la revolució, possiblement perquè entre altres causes més particulars, molts cops els propis soldats eren la revolució. També el fracàs del SPD teòricament alineat amb la revolució però que per mitjà d’Ebert, com a president del partit i del Reich, va defensar l’antic ordre. Veurem com tot i tenir exercits en dos fronts, l’oriental i l’occidental, es produïren manifestacions molt grans de treballadors, verdaderes masses obreres, que feien variar els esdeveniments polítics. En aquest sentit sorprèn el potencial humà d’un país que havent tingut una emigració important, va mantenir grans exercits i aconseguir que les fàbriques seguissin produint amb personal propi, no com passar en la segona guerra mundial que fou necessària ma d’obra externa com foren els jueus, membres d’altres minories ètniques i els “esclaus” provinents dels territoris ocupats. Ens presenta un Ebert com a fals líder de la revolució ja que s’hi posa al capdavant pactant amb els de l’USPD i d’alguna manera amb els soldats, per impedir-la. Ebert doncs va salvar l’antiga estructura de l’estat personificada en la burocràcia, la burgesia i els oficials de l’exercit.

El llibre relata la persecució i assassinat de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, dos personatges que en vida no tingueren gran cosa en comú tot i que els dos rebutjaven la violència de forçar una revolució al estil de Lenin i Trosky i publicaven articles crítics contra tothom. Ara bé els dos representaven als ulls de tothom la revolució i aquest segons Haffner fou el principal motiu del seu final com a preludi dels assassinats que vindrien en el període de Noske i de Hitler desprès. També ens explica com Gustav Noske, ministre de defensa amb Ebert, fou l’executor de la guerra civil contrarevolucionària que tingué lloc els primers mesos de 1919. Va ser ell el creador dels “freikorps” una tropa governamental, polititzada i de dretes, en que cada home prestava jurament al seu superior i que eren uns escamots sanguinaris que presentaven ja tots els trets de les futures SA i SS. Evidentment ni Ebert ni Noske ho sabien en aquell moment i l’únic que pretenien era una democràcia burgesa i parlamentària en ordre, pau i benestar. Tot i així encara es produí el anomenat “Putsch de Kapp” revolta militar que va precisar d’ una vaga general entre altres elements per aturar-lo. De totes formes fou la fi de l’SPD que en les noves eleccions promeses als colpistes va passar a perdre més de la meitat de vots i va començar l’època dels governs del bloc burgès que va durar fins el final de la república de Weimar i es va reprendre amb la república de Bonn. 

La revolució alemanya 1918-1919. Sebastian Haffner, Ed. de 1984, Barcelona, 2020 Ultradreta. Decàleg per entendre d’on ve i on va l’onada que amenaça la democràcia. Cas Mudde. Ed. Saldonar, 2020. Traducció d’Octavi Gil Pujol

Sinopsi: En aquest llibre tan oportú, l’expert en extremisme polític en l’àmbit global Cas Mudde proporciona una visió detallada de la quarta onada de la política ultradretana de la postguerra, i n’explora la història, la ideologia, l’organització, les causes i les conseqüències, així com les respostes que tenen disponibles la societat civil, els partits i les institucions per contrarestar les seves idees i la seva influència.

Cas Mudde, desafiant el pensament ortodox sobre la relació entre la política convencional i la d’ultradreta, ofereix una imatge complexa i perspicaç sobre un dels reptes polítics clau del nostre temps. «La ultradreta està mutant i Cas Mudde ha escrit la millor guia per entendre el seu creixement i el seu impacte». —Ryan Heath, Politico.

CAS MUDDE: Ultradreta. Decàleg per entendre d’on ve i on va l’onada que amenaça la democràcia Aquí no hem vingut a estudiar. Enric Juliana, Ed. Arpa, 2020

Sinopsi: Presó de Burgos, desembre de 1962. Sis presidiaris —uniforme de color marró, cara gelada— discuteixen asseguts entre dues lliteres d’una de les cel·les del penal més fred d’Espanya. És una reunió del comitè del Partit Comunista d’Espanya a la presó.

El règim trontolla i un dels presos, el basc Ramón Ormazábal, arenga els seus companys: «Aquí no hem vingut a estudiar!». Manuel Moreno Mauricio, antic guerriller, reclòs des de 1947, secretari d’organització, no hi està d’acord. Aquí hem vingut a estudiar.

Són dos posicionaments polítics. Ormazábal creu que cal accelerar la lluita, liderar una onada de protestes des de l’interior del penal, convocar vagues de fam i desafiar cada dia l’autoritat. Moreno creu que els presos han de preparar-se intel·lectualment per a la llibertat, defensa una resistència a llarg termini. Trontollava de veritat el franquisme o era només un miratge? Estudiar o passar a l’acció? Paciència o aventura? Anar pas a pas o accelerar? Dilemes d’ahir, d’avui i de sempre.

Mitjançant la història dels principals protagonistes d’aquella discussió, aquest llibre construeix una gran panoràmica històrica sobre el franquisme i els seus principals opositors. Posa el focus en aspectes claus avui poc analitzats: el paper transcendental d’un economista republicà i català en l’estabilització de l’economia espanyola als anys seixanta, l’aposta de Churchill per la continuïtat de la dictadura de Franco, la gran capacitat de supervivència del franquisme gràcies a la protecció nord-americana, les duríssimes dissensions a l’interior del Partit Comunista, l’aposta del Kremlin per la restauració de la monarquia o les paraules de Mao Zedong en favor d’un ingrés ràpid d’Espanya al Mercat Comú.

Un assaig històric a ritme de novel·la. La biografia d’un heroi desconegut: Manuel Moreno Mauricio, un comunista de Badalona, nascut a Vélez-Rubio, sobre una controvèrsia històrica i una discussió política: la via de l’acció i la confrontació contra la lluita com a carrera de fons. Presó de Burgos, desembre de 1962. Sis presidiaris —uniforme de color marró, cara gelada— discuteixen asseguts entre dues lliteres d’una de les cel·les del penal més fred d’Espanya. És una reunió del comitè del Partit Comunista d’Espanya a la presó…” Llegir les primeres pàgines.

Entrevista “Enric Juliana traza un fresco de la resistencia al franquismo a través de la figura de Manuel Moreno Mauricio

Aquí no hem vingut a estudiar. Enric Juliana,Ed. Arpa, 2020 La gent del carrer Montcada una Història de Barcelona (segles XIII a XVIII). Albert Garcia Espuche, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2020. Volum I, 475 pàgines; Volum II, 725 pàgines.

Sinopsi: “L’Ajuntament de Barcelona publica La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona (segles XIII a XVIII), de l’historiador Albert Garcia Espuche, una obra que consta de dos volums i més de mil pàgines, escrita amb la singular metodologia i l’amena narració que caracteritzen l’autor, que acaba amb els tòpics sobre el carrer Montcada. S’hi estudien la vida i les activitats d’un extraordinari nombre de persones que van viure a la via entre els segles XIII i XVIII.

L’anàlisi, feta amb pacient exhaustivitat i gran rigor, casa a casa i família a família, descobreix un microcosmos apassionant i, atès el relleu del carrer, construeix una història de Barcelona i, fins i tot, sorprenentment, una història de Catalunya. El carrer Montcada ha esdevingut un contenidor privilegiat de coneixement històric que ajuda a entendre alguns dels trets característics de la societat barcelonina, per això, un dels objectius de l’obra és retornar la memòria oblidada d’un carrer que va ser centre neuràlgic del desenvolupament social i econòmic de la ciutat i de Catalunya.

Per a l’elaboració de l’obra, l’autor ha fet un procés d’investigació que va iniciar l’any 1980: més de quaranta anys de recerca, sis dels quals han estat orientats al carrer Montcada. Sis mesos dedicats a buidar el cadastre del 1716 amb un total de 6.000 cases inventariades. » Per a la feina de recerca i documentació, l’autor ha consultat recomptes medievals de caps de foc datats fins al 1516; el cadastre borbònic de 1716 –el document més important que li ha permès vincular cada casa al seu propietari–; la documentació produïda per la Canonja de la Seu de Barcelona; així com documentació notarial: manuals diversos, més de 150 capítols matrimonials, més de 400 testaments i més de 250 inventaris post mortem.

El carrer Montcada, una de les vies més importants de Barcelona i una de les més atractives, tant per als turistes que visiten la ciutat com per als mateixos barcelonins, és un carrer envoltat de mites que ha passat a la història com el nucli d’art gòtic, símbol de riquesa i de poder, un espai urbà que fou nobiliari i exclusiu. Del carrer Montcada es diu que no hi havia activitat econòmica, ni establiments, perquè estava habitat per gent rica. L’existència dels seus falsos palaus ha fet que el carrer fos conegut com un espai on només circulava la noblesa, quan en realitat era un àmbit de barreja social i de dinamisme econòmic, en sintonia amb el context socioeconòmic en el qual es trobava inserit. En definitiva, un carrer ple de tòpics.

La gent del carrer Montcada una Història de Barcelona (segles XIII a XVIII), Albert Garcia Espuche

L’obra relata el procés d’investigació que l’autor, Albert Garcia Espuche, inicia l’any 1980. Es tracta d’un estudi sobre la societat, l’economia, l’espai urbà i el territori, a Barcelona i Catalunya, a partir d’un cens de milers de veïns i/o propietaris, amb l’objectiu d’acabar amb els tòpics abusius versats sobre el carrer Montcada, sobre la ciutat i sobre el país.

La recerca, que parteix de la singularitat de la via a través de la gent que l’ha habitat –gent anònima majoritàriament–, analitza alguns dels trets més característics i l’evolució de la societat catalana dels segles XIII a XVIII i fa un recorregut sobre el pas del temps vist des del carrer, des de les persones que hi van viure i des de la vida en societat.

L’obra es compon de dos volums. El primer volum és un estudi general acompanyat de les primeres fotos que es conserven del carrer en què s’analitzen profundament la societat i l’economia. El segon volum analitza les persones que hi van viure així com l’activitat que es duia a terme al carrer, casa a casa i família a família. Cada casa i/o cada família té una història independent, prou important i prou extensa, com és el cas de la Casa Dalmases” (Del dossier de premsa). Vegeu el dossier de premsa complet

La plaça Major del Born, en una pintura anònima datada al voltant de 1775.© MUHBA La història de Barcelona en 10 passejades. Jaume Grau, Ed. Rosa del Vents, Barcelona, 2020.

Sinopsi: “Des de la ruta de l’aigua, de les revoltes, de les guerres o de les epidèmies fins a la ruta del treball, de les obres i especulació o la Barcelona màgica, ens convida a caminar per la ciutat per descobrir tota la seva historia.

La millor manera de conèixer Barcelona es caminant-la. En els seus carrers i places hi ha escrita tota la seva historia i nomes cal obrir be els ulls per descobrir-la. La Barcelona d’avui es el testimoni viu de les Barcelones d’ahir, i en les seves pedres ha quedat imprès un relat històric apassionant.

Les deu rutes temàtiques que proposa Jaume Grau per recórrer la ciutat es poden fer caminant, cadascú seguint el seu pas, o, fins i tot, dissenyant el seu propi trajecte. Des de la ruta de l’aigua, de les revoltes, de les guerres o de les epidèmies fins a la ruta del treball, de les obres i de l’especulació o de la Barcelona màgica, l’autor ens convida a mirar-la a traves de la historia.

Una ciutat que amaga molts mes racons i curiositats dels que ens hauríem pogut imaginar, com saber per exemple que hi fa una sabata a la façana de la catedral. Però també ens revela un passat dur i difícil, com el que podem observar al turó de la Rovira, on centenars de barcelonins van instal·lar les seves barraques”.

La història de Barcelona en 10 passejades. Jaume Grau La NO-extradició de Ventura Gassol.  Manuel Castellet Solanas i Rosa Anna Felip Fillat, Editorial Base, col·lecció Base Històrica, 2020.

Sinopsi: “Aquesta obra se centra en el final de la vida política de Ventura Gassol, un home que creia en la República i en la llibertat de Catalunya, en un temps en què era considerat, segons els informes del mateix règim franquista, com «el elemento en que se ha tratado de idealizar el separatismo catalán». Es fa un recorregut exhaustiu i rigorós d’un període curt en el temps però intens en els esdeveniments, que el lector podrà resseguir en la documentació, sovint inèdita, que acompanya el text. Els autors s’han esmerçat a construir un llenguatge narratiu, que convida el lector a endinsar-se en aspectes no sovintejats dels estudis històrics i permet fer un seguiment de la persecució a què va estar sotmès el conseller de Cultura de la Generalitat republicana.” (De la contraportada de l’obra). Entrevista als autors a Sàpiens, 223 octubre 2020, pàg. 80-81.

La NO-extradició de Ventura Gassol.  Manuel Castellet Solanas i Rosa Anna Felip Fillat La veritable història del llibreter assassí de Barcelona. Marcel Fité, Edicions 1984, col·lecció Novetats, Barcelona, 2020.  

Sinopsi: La Barcelona del XIX: assassinats i bullangues. La Barcelona tràgica del comte d’Espanya, la de les bullangues i la de la crema dels convents. És la Barcelona oprimida, convulsa i revolucionària, la ciutat menestral, laboriosa, pacífica i religiosa, esclatà amb un foc i una fúria incontenibles el dia 25 de juliol de 1835.

Una novel·la a partir d’una llegenda urbana sobre assassinats. L’evocació expansiva d’aquells esdeveniments va fer córrer molta tinta. Un dels textos literaris que es va fer ressò d’aquell rerefons revoltat i incendiari, amb una notable propagació al món cultural europeu, va ser, sens dubte, el relat de la llegenda del llibreter assassí de Barcelona. Des que va aparèixer publicat a la Gazette des Tribunaux l’any 1836, diversos autors, com ara Gustave Flaubert o Jules Janin i encara alguns altres, en van oferir les seves versions particulars.

Vegeu la ressenya de Joan Safont: “Marcel Fité reescriu la llegenda del llibreter assassí de BarcelonaEl Nacional.cat, La Llança, 21 de maig de 2020  

La veritable història del llibreter assassí de Barcelona. Marcel Fité Vides catalanes que han fet història. Borja de Riquer (director), Edicions 62, col·lecció Llibres a l’Abast, 912 pàg.

Sinopsi:  Més de 2000 anys d’història de Catalunya a través dels personatges més rellevants. Un llibre d’història rigorós i alhora divulgatiu en el qual més d’un centenar d’historiadors i experts ens ofereixen un retrat de Catalunya a través de la vida de les persones que al llarg dels segles amb els seus fets i obres, i en el seu dia a dia, han canviat la història i el món, des dels Temps antics fins als nostres dies.

La història es conforma de fets i persones. Si a la Història mundial de Catalunya es va fixar sobretot en els fets, aquest nou projecte es centra en les persones i en les moltes personalitats rellevants i influents que ha tingut el nostre país.

Podeu llegir-ne un fragment aquí

Vides catalanes que han fet història. Borja de Riquer (director) Història de la Segona República Espanyola. Manuscrit original català inacabat. Josep Pla, Ed. Destino, pròleg de Maria Josefa Gallofré i edició de Xavier Pla, 2020.

Sinopsi: “Manuscrit original català i inacabat d’Història de la Segona República espanyola, set capítols escrits entre el 1937 i 1938, traduïts, represos i ampliats en castellà a partir del 1939. No ha sigut fins vuit dècades després de la publicació en castellà que no s’ha descobert que es basava en un treball inacabat en català, que l’escriptor no va incloure a l’obra completa publicada a Destino a partir del 1966. Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, signa un segon pròleg on posa en dubte que, “com s’ha escrit sovint”, l’autor “renunciés al llibre o que el rebutgés per les raons que fossin, fàcilment imaginables, ni tampoc que no es plantegés reeditar-lo, retraduir-lo al català o adaptar-lo algun dia”. Historia de la Segunda República española havia quedat, com “un llibre a part, maleït”, “una taca dins el que era l’obra enorme i sòlida” del prosista i periodista Pla. Per què? Per ser tan “políticament i ideològicament militant” en contra de la causa republicana. “En tant que balanç propagandístic en uns moments de guerra civil, pretén convèncer del final ineluctable del procés històric que judica amb tanta duresa”.

Ressenya de Jordi Nopca: ”El llibre maleït de Josep PlaAra Llegim, 27-11-2020

Història de la Segona República Espanyola. Manuscrit original català inacabat.  Josep Pla El fill del xofer. Els fils secrets del poder: ascens i caiguda d’Alfons Quintà. Jordi Amat, Edicions 62, col·lecció No Ficció, traducció Ricard Vela.

Ressenya de Narcís Argemí: Si no fos perquè el que explica és cert, aquest llibre es podria llegir com una bona obra de ficció. Es tracta d’una mena de biografia sobre el periodista Alfons Quintà. El seu pare va ser una persona propera a Josep Pla pel fet de tenir vehicle propi i estar disposat a acompanyar-lo on calgués, d’aquí el títol del llibre. Al voltant de Pla es movien intel·lectuals i polítics, entre els que destaquen Jaume Vicens Vives i Josep Tarradellas. És impressionant la carta que Alfons Quintà, amb 16 anys, li escriu a Josep Pla intentant fer-li xantatge. Aquí, ja s’intueix la deriva del personatge.

Jordi Amat en fa un esbós psicològic, mostrant-lo com a obsessiu, rancuniós, assetjador i capaç de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius. En definitiva, una persona tòxica per a tot el seu entorn personal i professional. Com una crònica, va resseguint la trajectòria de Quintà en paral·lel a l’actualitat política del moment, especialment el cas Banca Catalana i el llançament de TV3. Va saber treure profit dels seus contactes, adquirits en la joventut al voltant de Pla, i de les informacions de les que disposava com a periodista incisiu i infatigable. Va exercir de delegat d’El País a Catalunya, va ser el primer director de TV3, va ser el director del diari El Observador (un dia us explicaré una anècdota personal amb Quintà en la presentació d’aquest diari que es va fer a l’Ateneu Barcelonès) i finalment va acabar escrivint articles al Diari de Girona.

El final, penso que ja el coneixeu, un daltabaix que va segar d’un tret la vida de la dona de qui s’estava separant i va acabar amb el suïcidi del protagonista. Ressenya al Blog Gaudir la Cultura.

El fill del xofer. Els fils secrets del poder: ascens i caiguda d’Alfons Quintà. Jordi Amat

Toni Rodríguez Yuste a l’Ateneu Barcelonès del 2003 al 2020

Art Ateneu -

Toni Rodríguez Yuste a l’Ateneu Barcelonès del 2003 al 2020

  Toni Rodríguez Yuste
  • Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, especialitat: Pintura
  • Tècnica superior d’Arts Plàstiques i Disseny: Pintura Mural. Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona
  • Artista Visual
  • Gestora Cultural
  • Ponent de la Secció d’Arts Visuals de l’Ateneu Barcelonès (del 2003 al 2014 i del 2017 al 2020)
  • Membre de la Junta Directiva de l’Ateneu Barcelonès (2014 al 2017). Vocal Tercera  designada com la responsable de la Junta de les activitats de l’àmbit de l’art
  • Premi de Pintura de la Sala Parés
  • Professora de Dibuix i Pintura
  • Fundadora de l’Associació d’Art, Cultura i Ciència
  • Tècnica en Ciencia Socials de l’Ajuntament de Barcelona, fins el març de 2017
  • Beca atorgada per la Facultat de Belles Arts per a realizar el projecte d’investigació de Pintura a la Facultat Polytechinc of Leeds – Anglaterra –

    Núria Rodríguez Yuste
    • Adjunta i responsable de Comunicació de la Secció d’Arts Visuals de l’Ateneu Barcelonès (del 2003 al2014 i del 2017 al 2020)
    • Llicenciada en Belles Arts, per la Facultat de Belles Arts  de la Universitat de Barcelona
    • Tècnica Superior d’Arts Plàstiques i Disseny: pintura mural per a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics
    • Artista Visual
    • Community manager
    • Gestora i promotora cultural, en l’àmbit museístic – programació i disseny d’activitats,  difusió i comunicació,  educació – i en el privat i en l’associatiu.
    • Responsable del Departament de Comunicació i d’Educació del Museu de Ceràmica. Institut de Cultura – ICUB – de l’Ajuntament de Barcelona – 1997-2001-
    • Responsable dels Programes Pedagògics al Museu d’art precolombí Barbier-Müeller, Institut de Cultura -ICUB-  de l’Ajuntament de Barcelona -1996-1997 –
    • Assessora Tècnica Comercial per a la Universitat de Barcelona, la  Cambra de Comerç de Barcelona i l’Escola de Negocis Les Heures
    • Responsable de Promoció Econòmica del Districte de l’Eixample. Ajuntament de Barcelona – 2001-2009 –
    • Ha estat Tècnica de Barri, de Comerç, de Turisme, de Medi Ambient i Sostenibilitat al Districte d’Horta-Guinardó, Ajuntament de Barcelona, (entre 2009 i el 2020 –
    • Presidenta de l’Associació d’Art, Cultura i Ciència – AACC – des del 2010

    Després d’una intensa i llarga trajectòria professional a l’Ateneu Barcelonès com a ponent de la Secció d’Arts Visuals des de l’any 2003 al 2014, i des del 2017 al 2020, i com a Membre de la Junta Directiva de l’Ateneu Barcelonès del 2014 al 2017, ara és el moment d’acomiadar-me de vosaltres, no abans d’agrair-vos el vostre suport i confiança en el decurs d’aquests anys que ens ha permès desenvolupar els diferents programes electorals, dissenyats des de la creativitat element clau en la gestió de projectes on es contemplava una gran diversitat de temàtiques sobre l’art i des de diferents disciplines, innovant la forma de difondre el coneixement de l’Art, de forma més àmplia i suggeridora.

    En aquest llarg recorregut hem aconseguit molts dels objectius que ens vam marcar. Hem gaudit de la presència de persones tan influents en el món de la cultura i tan especials com els recordats: Joan Hernàndez Pijoan, Albert Ràfols-Casamada, Lluís Racionero, Jorge Wagensberg, Josep M. Huertas, Oriol Maspons…,  i d’altres personalitats com l’Oriol Bohigas, Ferran Mascarell, Xavier Rubert de Ventós, Antoni Miralda, Eduard Arranz-Bravo, Isaki Lacuesta, Joan Pere Viladecans, Colita, Román Gubern, Josep M. Cadena,Victòria Combalia, Xavier Mariscal, Pep Bou, Cesc Gelabert, Carlos Ferrater…

    Cal remarcar actes com el debat sobre el Consell de la Cultura i de les Arts de Catalunya i el debat de Política i Cultura. Hem participat en esdeveniments de la ciutat com la Fira Internacional de Videoart LOOP, l’Any Brossa, la Fira Internacional del Còmic i del Manga, Ramblaparaules. Hem reflexionat sobre la cultura, les arts i el pensament contemporani, sobre el mercat de l’art, el paper de la dona en el món del art, de les noves tendències a les arts visuals, de la història de l’art, de la crítica i del mercat art, de les tradicions populars, debats d’actualitat…

    Hem impulsat convenis de col·laboració amb altres entitats Ficomic, Centre Artístic de Sant Lluc.

    Com a Vocal Tercera de la Junta Directiva, designada responsable de les activitats de l’àmbit de l’art, vaig participar activament en la Programació de l’Any del soci i proposar i participar a la gestió de la signatura del Conveni de col·laboració amb la Fundació del Gran Teatre del Liceu amb el Liceu en el marc del projecte de desenvolupament de l’Eix de la Rambla, amb l’objectiu de promoure el coneixement i l’afició a la música en general i a l’òpera en particular, vam impulsar conjuntament una sèrie d’activitats de caràcter divulgatiu i introductori al món de l’òpera.

    Hem potenciat la Secció d’Arts Visuals creant un espai de relació i de coneixement, oberta i participativa, un espai de diàleg i de debat, organitzant actes culturals, multidisciplinàries, didàctiques i lúdiques, amb l’objectiu de gaudir de l’art i de la cultura.  Hem tingut l’oportunitat de visitar els tallers d’artistes, de sopar amb els convidats, de gaudir de tertúlies, d’espectacles, itineraris culturals, projecció de pel·lícules, de viatjar… i prioritzant la comunicació, la Secció d’Arts Visuals ha esta pionera en engegar les xarxes socials creant el primer blog de l’Ateneu, dissenyant butlletins mensuals… oberta als suggeriments dels socis, propostes que s’han incorporat a la programació de la Secció.

    Agrair la participació dels conferenciants: artistes, historiadors, científics, filòsofs, poetes… d’institucions, centres d’art…, a les personalitats rellevants de la cultura, de l’art i de la ciència, que ens han transmès  els seus coneixements i les seves experiències.

    Agrair el suport de la Nuria Rodríguez Yuste que ha estat l’Adjunta i la responsable de Comunicació de la Secció d’Arts Visuals des del 2003.

    Agrair a tots i totes els que formem part del nostre Ateneu.

    Han estat quasi dues dècades treballant desinteressadament per l’Ateneu amb la implicació i la passió que requereix la cultura i l’art.

    Ha estat un honor.

    Toni Rodríguez Yuste

    Barcelona, 17 de desembre de 2020

    TONI RODRIGUEZ YUSTE_COMIAT_ATENEU BARCELONES_2003_2020_17_12_20

    CANDIDATURA TONI RODRIGUEZ YUSTE_29_10_2020

    La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès i la Tertúlia “Amics de la Història” (2015-2020)

    Historia -

    Un balanç quantitatiu

    Al llarg dels dos mandats, 2015-2018 i 2019-2020, la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès ha organitzat o bé ha acollit 93 actes. El balanç provisional, sense haver tancat, encara, les dades de 2020, suposen una assistència de més de 6.550 persones, que representa una mitjana de 70 persones, per acte. Quant a les visualitzacions, dels 60 vídeos que es poden veure a You Tube Ateneu Barcelonès, fan un total de més de 28.000 visualitzacions, amb una mitjana de 467 visualitzacions per vídeo. Els formats dels actes han estat els següents: la conferència emmarcada en un cicle temporal o temàtic, la conferència singular, el debat, la commemoració, l’homenatge a persones o institucions i el cine fòrum.

    A més, l’any 2015, un grup de socis i sòcies de l’Ateneu vàrem crear, amb una periodicitat mensual,  la Tertúlia Amics de la Història, que ha dut a terme 32 tertúlies.

    Així doncs, s’han dut a terme 125 activitats a l‘entorn de la Història en aquests sis anys. Naturalment, només, s’han comptabilitzat els actes promoguts directament o acollits per la Secció d’Història i les tertúlies d’Amics de la Història. De ben segur, que s’han fet altres actes vinculats amb la Història, promoguts directament per la Junta de l’Ateneu o per altres seccions, presentacions de llibres, entre altres.   

    Des del 2015, la majoria d’actes d’Història (69 de 93) s’han enregistrat en vídeo o àudio i es poden tornar a visionar o escoltar a l’Arxiu de la Paraula. En algun casos, hi va haver problemàtiques tècniques que no van permetre l’enregistrament, durant algunes setmanes o algun dia en particular. Tot i així el nostre balanç és molt positiu. Agraïm molt aquesta feina discreta, però, tan eficaç i imprescindible per garantir l’accés als diferents actes realitzats, en qualsevol moment i des de qualsevol lloc.

    Pau Fuster Bausili “Una breu història del jazz: De Nova Orleans al Free Jazz” 8-4-19

    Algunes i alguns ateneistes ens han demanat si es podria editar una versió en vídeo més resumida de l’acte, sense deixar de fer la versió completa. D’aquesta manera, la difusió podria ser molt més gran. Sovint costa trobar el temps per veure per You Tube una conferència que dura més d’una hora. Amb una versió més breu (15 minuts) o molt breu (2 minuts), la difusió seria molt més gran, sense perdre la possibilitat de poder veure la versió completa. Podeu veure tots els vídeos a Secció d’Història You Tube Ateneu.

    Tots els actes i, també, les tertúlies pròpies i les participades (126) tenen un informació complementària, sovint amb un resum, bibliografia o altres dades de les persones conferenciants o tertulianes al Blog d’Història https://historia.ateneubcn.cat/. que vàrem iniciar el 2015 i que hem anat ampliant en continguts. A  més, durant l’any 2020, en haver-se hagut de reduir l’activitat presencial, per raó de l’emergència sanitària, s’han preparat 6 reculls de recursos en línia. Us convidem a visitar i a subscriure-us al Blog d’Història. Només, heu d’anotar el vostre correu electrònic.

    Dades de la Secció d’Història i d’Amics de la Història 2015-2020 *Dades fins al 5-11-2020. Sd= sense dades. Pendent de la Memòria 2020 de l’AB Un balanç qualitatiu

    Quan el 2015 vàrem prendre possessió de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, Patrícia Gabancho, aleshores vicepresidenta de l’Ateneu, ens va encoratjar a realitzar una programació de les seccions, amb algunes directrius ben clares: a) innovar en els continguts i en els formats;  b) captar talent jove i mantenir el talent madur; c) fer més patent la presència de la dona i de la temàtica feminista; i d) finalment programar cicles curts o mitjans, alternant-los amb les conferències singulars.

    Amb aquest esperit, hem organitzat 12 cicles temporals, des de la Secció d’Història i, també, hem promogut un cicle intersectorial, que va coordinar la Comissió de Cultura de l’Ateneu, amb la participació de la majoria de les seccions de l’Ateneu: De la Revolució americana a la Revolució Francesa.

    Daniel Roig “La Revolució Francesa (1789-1799). Un model de revolució burgesa” 12-3-19

    Dotze cicles històrics

    En el període 2015-2020, pel que fa als actes d’Història, s’han realitzat 46 conferències en el marc d’un cicle, mentre que s’han dut a terme 47 conferències singulars. Podem dir que la meitat dels actes formen part d’un cicle, amb una programació cultural que intenta ser coherent i que voldria seguir les orientacions de l’enyorada Patrícia Gabancho, i l’altra meitat, és un calaix de sastre, on hi ha compromisos institucionals, novetats editorials, convenis amb entitats, oportunitats, bones idees i idees no reeixides, demandes de les sòcies i els socis, entre molts altres. A continuació, donem una brevíssima informació dels cicles organitzats per la Secció d’Història, al llarg dels dos mandats.

    L’any 2015, s’organitzaren dos cicles: L’endemà de 1714 i el 75è aniversari de l’execució de Companys. El primer cicle, amb quatre conferències, tractava dels efectes de la derrota del 1714. Hi varen participar Josep Maria Torras (Repressió i resistència antiborbònica a Catalunya), Agustí Alcoberro (L’exili austriacista), Enric Pujol (La recuperació de la memòria de la Guerra de Successió i els orígens de la Diada nacional) i Francesc Xavier Hernàndez (Aspectes estratègics i militars poc coneguts de la Guerra de Successió). El segon cicle, amb un doble format de conferència i de lectura dramatitzada, interpretada per l’actor Josep Boixaderas, amb dues conferències: El procés judicial sobre el Sis d’Octubre, a càrrec d’Arnau Gonzalez Vivalta i 75 è aniversari de l’afusellament del President Lluís Companys, amb Josep Maria Solé i Sabaté.

    “El procés judicial sobre el Sis d’Octubre” amb Arnau Gonzàlez Vilalta i Jordi Boixaderas

    L’any 2016, es dugueren a terme tres cicles: Internacionalització i Guerra civil, amb dues conferències; un cicle llargGrups i classes socials a Catalunya, amb sis conferències sobre la pagesia, la menestralia, la burgesia industrial, la classe obrera, la gent de mar i les dones. El tercer cicle, Contra la barbàrie nazi, amb tres conferències es va iniciar el 2016 i va acabar el 2017: Les set caixes. Una història familiar sobre l’Holocaust (Dory Sontheimer); Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna(Assumpta Montellà) iLa Barcelona deportada.  70 anys de l’alliberament dels camps nazis (Juan Manuel Calvo).

    Durant l’any 2017, es dugueren a terme dos cicles: el primer, Centenari 1917, amb sis conferències, feia un recorregut històric de les Revolucions russes i els viatgers catalans a la Rússia revolucionària de 1917, fins a la Barcelona cultural i obrera, passant per la crisi espanyola de 1917, l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona i el pensament i l’obra de Prat de la Riba. El segon cicle, fou una breu Història de les Religions  a Catalunya: el protestantisme als Països Catalans (Josep-Lluís Carod-Rovira), l’Islam a Catalunya (Dolors Bramon), l’Església catalana (Jaume Aymar) i els jueus a Catalunya (Irene Llop).

    L’any 2018, es varen dur a terme dos cicles: Històries de Barcelona, amb temes ben diversos: Barcelona i el tràfic d’esclaus(Martín Rodrigo Alharilla);Cerdà i l’Eixample(Lluís Permanyer);El doctor Robert i el Tancament de caixes(Enric Calpena);El Barri gòtic (Dani Cortijo); Dones barcelonines(Elisenda Albertí);Els nazis a Barcelona(Francesc Vilanova);L’altre cicle, Catalanisme versus feixisme, es preguntava Per què no ha existit un moviment feixista català? (Arnau Gonzàlez i Vilalta) i El catalanisme davant del feixisme: 1919-1975 (Enric Ucelay Da Cal).

    Durant l’any 2019, es dugué a terme el cicle històric La vaga de la Canadenca de 1909,amb tres conferències: La Vaga de la Canadenca: Reivindicació obrera, intransigència patronal i violència social(Teresa Abelló) ; El món empresarial i parlamentari: el projecte d’Estatut d’Autonomia de 1919 (Manuel Pérez Nespereira)i Una mirada internacional al 1919 català (Josep Puigsech). A més, també, es va organitzar el cicle intersectorial De la Revolució americana a la Revolució francesa, coordinat per la Comissió de Cultura, amb la participació de la majoria de les seccions de l’Ateneu. La nostra Secció d’Història va proposar i presentar tres conferències, amb una assistència notable de públic i, també posteriorment, de visualitzacions: La Independència dels Estats Units d’Amèrica: una revolució poc coneguda?(Alberto Pellegrini); La Revolució Francesa (1789-1799). Un model de revolució burgesa(Daniel Roig)i La Revolució Francesa al pensament i l’obra de Madame de Staël, (Xavier Roca Ferrer), aquesta darrera en col·laboració amb la Secció de Llengua i Literatura. També, es dugué a terme el cicle curt sobre Les exposicions universals:  Les Exposicions Universals o l’època de l’Arcàdia(Paola Lo Casio) i L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. La transformació de Montjuïc(Elena de Ortueta Hilberath).

    Durant el curs 2019-2020,  s’ha dut a terme el cicle El segle XIX Català, amb 4 conferències. Malauradament, no hem pogut acabar tot el programa previst, per les limitacions sanitàries que tots patim. La conferència inaugural del cicle va anar a càrrec de Jordi Casassas:  De la Guerra del Francès a la Crisi de 1898, seguida de La Guerra del Francès a Catalunya. Ocupació, resistència, afrancesament(Maties Ramisa);Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823(Jordi Roca Vernet) i Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843 (Anna Maria Garcia Rovira).

    L’any 2020, en plena pandèmia i amb l’Ateneu sense poder fer actes presencials amb públic, hem preparat sis articles al Blog d’Història, amb recursos en línia: tres sobre cicles històrics (Històries de Barcelona, Grups i classes socials a Catalunya i Centenari 1917), vistos anteriorment i tres reculls amb actes celebrats a l’Ateneu Barcelonès: 14 d’abril de 1931,  Crisis i canvis de règim a Catalunya a Espanya (1898-1930), De la Segona República al Procés independentista. Aquests tres reculls precediren l’entrevista debat amb Arnau Gonzàlez Vilalta:  Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions.

    Les persones que hi han participat i les que trobarem a faltar

    Al llarg d’aquests sis anys, han participat 150 persones conferenciants i 40 convidades a la Tertúlia Amics de la Història. A totes i a tots els agraïm la seva participació i el seu interès. A títol de record i d’homenatge, anotem una referència a les persones conferenciants i convidades que ens han deixat:

    Patrícia Gabancho, escriptora, activista i vicepresidenta de l’Ateneu que va protagonitzar, amb Agustí Alcoberro, historiador i escriptor la conferència debat promoguda per la Secció d’Història amb més visualitzacions (2.945): Moments clau en la història de Catalunya. Episodis decisius o oportunitats perdudes?

    Patrícia Gabancho, escriptora, activista i vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès 2014-2017

    Josep Maria Benaul i Berenguer, historiador sabadellenc, professor de la Universitat de Barcelona, que va participar en el cicle sobre Grups i classes socials a Catalunya, amb la conferència que ens consta que va preparar amb molta cura, per la dificultat de trobar informació rellevant sobre el tema: Dels menestrals a la petita burgesia catalana. Una aproximació des de la manufactura.

    Hilari Raguer, monjo benedictí i historiador, que va participar a l’acte Manuel Carrasco i Formiguera: un referent pels nostres dies, que va argumentar i defensar Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera.

    Pep Bujosa, matemàtic i docent, que havia participat recentment a la Tertúlia Amics de la Història, crític de teatre de qui podeu llegir-ne els darrers articles al Blog Gaudir la Cultura ,a l’apartat: El racó del Pep: In memoriam.

    Tinc un bon record i un gran agraïment per a totes les sòcies i els socis de la Secció d’Història i, d’una manera especial, als qui han participat més activament: Maria Mestre ponent adjunta, Josep Sauret, Josep Sanmartí, Carme Llobet, Maria del Pilar Moya i Narcís Argemí. També, per a totes les persones membres de la Comissió de Cultura i a totes les persones treballadores de l’Ateneu i, d’una manera especial, al personal de la Biblioteca, d’informàtica, de difusió i a les regidores de sala. Finalment, per a tota la Junta, especialment amb les persones vocals amb qui hi he tingut més contacte, i amb el seu president, Jordi Casassas, del qual puc dir que, sempre, m’ha escoltat i que ha presentat diversos actes de la Secció d’Història i que també ha participat en la Tertúlia d’Amics de la Història. També, el meu agraïment a aquelles persones amb qui he discrepat subtilment o obertament, però que malgrat tot, m’han ajudat a continuar.

    Més informació

    Les persones que tingueu interès a disposar de més informació podeu consultar l’annex que s’adjunta, que conté dades amb la data de l’acte, el títol, les persones participants, l’assistència, el nombre de visualitzacions, el tipus d’acte, el tipus de suport, el presentador/a, l’adreça de l’arxiu digital on consultar l’àudio, el vídeo o el Blog d’Història. Es pot cercar la informació per qualsevol d’aquestes variables. Per buscar informació en aquest annex pdf cliqueu la tecla Control + “F”, apareixerà un requadre on podreu escriure el que es busca.

    En aquest annex podeu veure els actes amb més assistència iels vídeos que tenen més visualitzacions. També diferenciem els 12 cicles amb colors. Totes les tertúlies d’Amics de la Història s’han marcat amb color blau fosc.

    annex-_dades-sahb-i-tertulia-amics-de-la-historia-2015-2020Baixa A mode de conclusió

    El balanç de totes aquestes activitats l’ha de poder fer cada ateneista. Com a ponent coordinador de la Secció d’Història, aspiraria a millorar-ne el contingut, l’assistència en directe de sòcies i socis i de públic en general i, també, incrementar la difusió dels vídeos. Crec que cal continuar potenciant els cicles d’Història propis de la Secció i, també, els cicles intersectorials, amb la participació d’altres seccions de l’Ateneu. També, es podrien potenciar les activitats anomenades de “Memòria Democràtica” i, almenys una vegada a l’any, seria molt interessant, en aquests moments que vivim, programar una activitat, en col·laboració amb altres entitats memorialístiques, com es va fer recentment amb l’acte: La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria. D’altra banda, recomanaria contactar, novament, amb entitats acadèmiques recercadores i amb entitats i revistes de divulgació històrica. La recerca històrica ha de poder arribar a un gran públic, sense perdre el seu rigor intrínsec.  

    Finalment, caldria pensar en crear i desenvolupar nous formats (jornades, concursos, sortides, recorreguts, crítica de sèries sobre història, cine fòrum, debats amb joves historiadores i historiadors i periodistes, entre molts altres), per divulgar i arribar a persones joves i, en general, a un públic que, actualment, pot veure la “Història” com una cosa del passat, sense gaire atractiu, en lloc de tenir-la com a un referent per millorar la construcció del seu futur.

    Barcelona, 21 de novembre de 2020

    Joan Solé Camardons

    Ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)

    Fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història

    “La Guerra dels Segadors” (Pere Cristòfol, Àngel Casals i Antoni Simon); “Viatgers catalans a la Rússia revolucionària” (Pelai Pagès); “Gent de mar: navegants i mariners a la flota catalana del vuit-cents” (Francesc Lleal); “La memòria dels herois anònims. El cas de Francesc Surroca Puig” (Ramon Balasch, Josep Cruanyes, Joan Solé)

    “Gràcies, Josep Lluís”

    Tertúlies -

    Els membres de la tertúlia Esports i Ateneu de l’Ateneu Barcelonès volem retre homenatge des d’aquest bloc a en Josep Lluís Vilaseca, a qui el món de l’esport català tant li deu.

     Josep Lluís Vilaseca i Guasch

    Que consti en acta, Memòries de Josep Lluís Vilaseca Guash

    Tertúlia Esports i Ateneu del 28 d’octubre de 2013

    Josep Lluís Vilaseca – Tertúlia Esports i Ateneu del 28 d’octubre de 2013

    Article de Ramon Besa a El País, 14 de novembre de 2020

    Acomiadament de Pere Miró

    Gerard Figueras valora el llegat de Josep Lluís Vilaseca

    La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte

    Historia -

    Dilluns 16 de novembre a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas tindrà lloc el debat La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte amb Antoni Simon i Pere Cristòfol. Moderat per Àngel Casals. Presenta Joan Solé Camardons

    Activitat sense públic que es podrà seguir a Ateneu en directe

    Debat amb:
    • Antoni Simon i Tarrés, catedràtic d’Història Moderna de la UAB, historiador, ha fet nombrosos recerques sobre la Revolució Catalana de 1640 i autor de l’obra 1640, Rafael Dalmau, editor, 2019 
    • Pere Cristòfol i Escorça, llicenciat en dret, autor de l’estudi introductori, dels annexos i de la traducció de La fi de la Guerra dels Segadors. El setge de Barcelona (1651-1652). La crònica del governador Josep de Margarit i de Biure, Farell editors, 2020
    • Àngel Casals Martínez, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona, historiador especialitzat en bandolerisme, història militar i formes de violència social.
    Imatge principal: L’armada hispànica davant Barcelona

    Amb aquest gravat de Pierre Miotte es recupera una de les perspectives més habituals de la representació de la ciutat: la vista des del mar. La ciutat torna a aparèixer dibuixada en perspectiva i, en primer terme, podem veure el port i l’estol de vaixells de l’armada hispànica, inclosa la sorprenent inclusió de la muntanya de Montserrat. Font: MIOTTE, Pierre, Roma, 1652; NOVA E VERA DESCRITTIONE DELLA CITTA DI BARCELLONA ASSEDIATA DELL’ARMATA DI S.a MAESTA CATTOLICA. Atles de Barcelona http://www.atlesdebarcelona.cat/

    Inici i desenvolupament de la Guerra

    Guerra dels Segadors o Guerra de Separació? Mentre que el projecte polític impulsat des del centre castellanocortesà situava els rei i els interessos dinàstics i de reputació de la monarquia com a prioritaris, els dirigents catalans situaven els interessos de la comunitat catalana com a esglaó més alt dels valors polítics que calia defensar, evidentment en el marc institucional i mental d’una societat de l’Antic Règim.

    Els catorze mesos que van del gener de 1640 al febrer de 1641 van constituir un període històric d’una extraordinària intensitat i acceleració. En aquest curt espai de temps es van encadenar esdeveniments crucials tant per a Catalunya com per al conjunt de la monarquia hispànica.  L’any 1640 esclatà una revolta antimilitar contra les tropes hispanes allotjades a Catalunya, s’inicià una revolució política que deslligà els catalans de la monarquia dirigida per Felip IV de Castella i el comte duc d’Olivares i finalment es produïren els episodis d’una llarga guerra de separació amb la monarquia espanyola.

    1640, Antoni Simon i Tarrés, Rafael Dalmau, Editor, 2019  La fi de la Guerra. El setge de Barcelona (1651-1652)

    El setge de Barcelona de 1652 és un dels episodis més èpics de la història moderna de Catalunya. Barcelona, delmada per la pesta, va resistir fins a la darrera extremitat. Fou a causa de Josep de Margarit i de Biure que la ciutat va resistir durant 15 mesos, en un segle més llarg fins i tot que el de 1713-1714.

    Aquests fets ens els conta la crònica del governador Josep Margarit. Encarregada per la Cort de França, fou arraconada en els seus arxius perquè era massa crítica. Amb ell assistim a totes les decisions del comandament francocatalà i coneixem també els seus temors i l’estat d’ànim de la població.

    La fi de la Guerra dels Segadors. El setge de Barcelona (1651-1652). La crònica del governador Josep de Margarit i de Biure, Traducció, estudi introductori i annexos a cura de Pere Cristòfol i Escorça, Farell editors, 2020 Barcelona com a escenari bèl·lic

    Amb aquesta imatge d’un dels episodis de la Guerra dels Segadors (1640-1652) comença una llarga sèrie de gravats i plànols centrats en els esdeveniments bèl·lics que visqué Barcelona durant la segona meitat del segle XVII i inici del segle XVIII. Vegeu la sèrie “La Guerra dels Segadors 1641” de la col·lecció “Atles de Barcelona” www.atlesdebarcelona.cat de Ramon Soley.

    La Batalla de Montjuïc

    La làmina ens mostra el primer gran fet d’armes iniciat després de la revolta del Corpus de Sang: la Batalla de Montjuïc de 1641. Malgrat que el títol del gravat -bilingüe en francès i neerlandès i flanquejant l’escut de la ciutat- parla de “setge”, en realitat es representa la batalla que va tenir lloc el 26 de gener de 1641 i que va enfrontar les tropes de Felip IV amb les forces de la coronela de la ciutat ajudades per regiments francesos. L’enfrontament principal va tenir lloc a la muntanya de Montjuïc, representada en primer terme, i on es veu amb força detall l’atac de la cavalleria castellana, rebutjat pels defensors de la ciutat. Al pla, en la zona de les Hortes de Sant Bertran, es representa la resta de les tropes espanyoles que també van intentar assaltar la ciutat, sense èxit, pel portal de Sant Antoni. Observis, una perspectiva errònia de la ciutat: l’interès i el detall del gravat se centra en l’escena de la batalla a la muntanya de Montjuïc. La ciutat apareix en un segon terme i en una perspectiva força errònia, sobre tot pel que fa al traçat de la muralla del Raval –on encara es dibuixen soldats- i els seus espais lliures interiors. La superposició d’edificis entre els quals destaquen una catedral idealitzada i una immensa torre inexistent a Barcelona, fan que tota la ciutat sembli aixecada sobre un turó.

    Gravat 16 – PAS II, Crispyn van de; BROESZOON, Joost. Atlas de Barcelona http://www.atlesdebarcelona.cat/

    Human Nature

    Ciència i Tecnologia -

    Aquest 24 de novembre a les 18:30 h, a la sala d’Actes Oriol Bohigas, podrem veure el documental que explora les implicacions que pot tenir el CRISPR, la tècnica d’edició genètica que permet curar malalties, corregir deficiències genètiques i modificar gens amb finalitats de millora. Human Nature és una aproximació a les implicacions del CRISPR a través dels ulls dels científics que van descobrir-lo, de persones que se’n poden beneficiar i dels bioenginyers que estan provant els seus límits. Estem preparats per la seva aplicació en humans? Quins haurien de ser els límits? Quins perills pot comportar?

    Durant el debat tindrem a la Núria Terribas, directora de la Fundació Víctor Grífols i Lucas

    Acte organitzat amb la col·laboració de la Fundació Víctor Grífols i Lucas i Americana Film Fest.

    Tot just, aquesta passada setmana, la microbiòloga Emmanuelle Fuster, de la Institució Max Planck, i la química Jennifer A. Doudna, de la Universitat de Califòrnia i Berkeley, han rebut aquest 2020 el Premi Nobel de Química pel desenvolupament del mètode CRISPR-CAS9 d’edició del genoma humà. Considerat una autèntica revolució.

    Jennifer A. Doudna

    [La Vanguardia 07/10/2020]

    Què és CRISPR?

    Anomenada ’tisores genètiques’ i ‘talla-enganxa genètic’, CRISPR és una eina senzilla i barata que permet tallar i enganxar ADN, tallar un gen que causa una malaltia i canviar-lo per un altre que no provoqui aquest problema.

    Es basa en el mecanisme natural que empren bacteris per defensar-se dels virus. El seu sistema immunitari és capaç de recordar seqüències de l’ADN de virus que les han atacat. En el cas que tornin a ser atacades, activa una mena de tisora molecular, la més freqüent és un enzim anomenat CAS9, que el que fa és tallar la cadena de material genètic de virus per impedir-li que es repliqui.

    Qui el va descobrir?

    Va ser el microbiòleg espanyol Francisco Mojica, de la Universitat d’Alacant, expert en bacteris, qui va descobrir aquest mecanisme i el va batejar com CRISPR, les sigles en anglès de “repeticions palindròmiques curtes agrupades i regularment espaiades”, el 2005.

    Després de Mojica, diversos investigadors van estudiar com funcionava aquest mecanisme fins que el 2012, les recentment premiades amb el Nobel de química, Jennifer Doudna i Emmanuelle Fuster, es van inspirar en ell per desenvolupar una eina senzilla, ràpida i barata d’edició genètica.

    Com funciona?

    En aquest cas, s’injecta ARN a la cèl·lula, que codifica la proteïna CAS9, la tisora, juntament amb una mena de guia que s’indica a CAS9 on ha de tallar la cadena de l’ADN. I ho fa amb molta precisió. També s’introdueixen en la cèl·lula les seqüències que es vulguin inserir, perquè quan CAS9 trenca l’ADN, la maquinària de la cèl·lula es posa en marxa per reparar i ho fa usant les seqüències inserides per reemplaçar a les tallades. Encara que ja no són seqüències com les dels bacteris, sinó guies genètiques dissenyades al laboratori, se segueixen anomenant CRISPR en honor al mecanisme biològic en què s’inspiren.

    Per a què serveix?

    Per introduir canvis en el genoma amb molta precisió. Des de regular l’expressió gènica, fins a identificar i modificar funcions de gens o corregir gens defectuosos. L’esperança és que en el futur pugui usar-se per reparar gens que causen malalties, encara que de moment, on més es fan servir és en l’àmbit de la investigació; per exemple, per a generar models animals de malalties complexes com l’esquizofrènia, o plantes transgèniques; estudiar la reprogramació de cèl·lules mares, combatre tumors eliminant els gens mutats que els causen. També per estudiar noves dianes i fàrmacs. Existeixen també iniciatives per a fer servir aquesta tècnica per a alterar, per exemple, als mosquits Anopheles transmissors de la malària, encara que els científics alerten que podrien tenir resultats perillosos en colar mutacions en la selecció natural.

    Quines malalties es podrien tractar amb CRISPR?

    Aquelles causades per mutacions en un sol gen. De moment, és només una possibilitat, perquè no hi ha cap tècnica gènica que usi CRISPR que estigui aprovada.

    Quines limitacions té?

    Tot i que és molt precisa, en tallar la cadena d’ADN es poden produir errors indesitjats i crear noves mutacions en el genoma, per aquest motiu de moment no s’hagi aprovat el seu ús per modificar embrions humans, ni tampoc òvuls ni espermatozoides. Tampoc per modificar animals

    D’aquí l’enorme polèmica que va generar l’anunci del científic xinès He Jianku, que va afirmar haver modificat els embrions de dues bessones, usant la tècnica CRISPR-CAS9, per fer que fossin resistents a patologies com el VIH.

    De l’humanisme renaixentista a l’humanisme digital: alguns apunts sobre ciència, art i espiritualitat

    Art Ateneu -

    Cicle “Espiritualitat, poesia, ciència i art”

    De l’humanisme renaixentista a l’humanisme digital: alguns apunts sobre ciència, art i espiritualitat

    11 de novembre de 2020, a les 18:30 h. Sala d’actes Oriol Bohigas. Ateneu Barcelonès, carrer Canuda, 6

    A càrrec de David Jou, físic i poeta. President de la Fundació Joan Maragall.

    Presenta: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció

    David Jou i Toni Rodríguez Yuste

    Un dels punts més rellevants de la ciència a finals del Renaixement fou la transició de la cosmologia del model geocèntric al model heliocèntric. En el nostre moment històric, un dels aspectes més destacats de la ciència és la transició d’un paradigma materialista a un paradigma digital, basat en el concepte de la informació.