Dilluns 4 de desembre 2023 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la Tertúlia Amics de la Història amb Vicenç Lozano, autor de “Vaticangate. El complot ultra contra el papa Francesc i la manipulació del pròxim conclave”

Presentació de Joan Alcaraz, periodista

Modera la tertúlia: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història.

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Els molts enemics que té aquest papa

Apunt de Joan Alcaraz al blog Gaudirla Cultura aquí

Com a segona part del seu exitós llibre Intrigues i poder al Vaticà – el periodista i historiador Vicenç Lozano ens ofereix ara a Vaticangate un ampli reportatge centrat, no tant en la trajectòria de l’Església catòlica des d’un ampli punt de vista històric -com en el cas suara esmentat-, com en el pontificat del papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, i les diverses conspiracions en marxa per a malmetre el seu interessant i, alhora, esperançador llegat.

El cardenal filipí, Luis Antonio Tagle El papa Francesc, Jorge Mario Bergoglio El guru ultradretà, Steve Bannon

Ple d’una certa esperança per a tots els qui aspiren a que l’Església sigui una institució vinculada als valors progressistes del segle XXI. Llàstima que aquesta centúria continuï també estigui adscrita a valors reaccionaris, acrescuts durant els últims anys. I així, les conspiracions contra el papa Francesc són atiades tant per la dreta i l’extrema dreta polítiques a nivell internacional, com pels sectors més conservadors, dogmàtics i per tant intransigents de la Cúria.

Tot plegat té noms i cognoms. En el primer cas, l’ex-president nord-americà i ara mateix gran encausat Donald Trump, a més d’un dels seus grans aliats, l’influenciador i guru de l’ultradreta, sobretot a Europa, Steve Bannon, per no parlar del president hongarès Viktor Orbán. O, en l’altre cas, prelats com el cardenal italià Carlo Maria Viganò, el nord-americò Raymond Burke, l’alemany Gerhard Müller, el guineà Robert Sarah o l’hongarès Péter Erdö, entre d’altres.

És clar que Francesc, impulsor, entre més coses, de l’anomenada “Església de les perifèries”, té al seu costat porprats com el cardenal filipí Luis Antonio Tagle o l’arquebisbe peruà Carlos Castillo, també entre d’altres referents. I ha emprès, de cara al futur, un interessant Camí Sinodal que, tot i així, té els seus límits. Un de molt clar és que, malgrat haver promocionat el paper de la dona dins l’Església, el pontificat de Bergoglio arribarà algun dia a terme sense la institucionalització, que seria ben justa, de la figura de la sacerdotessa.

Tot i així, els anys del pontífex argentí al Vaticà -un dels estats més intrigants del món- s’han caracteritzat, sobretot, per la lluita contra les desigualtats que genera el capitalisme, l’impuls d’actuar contra el canvi climàtic, els abusos de la pederàstia o la caspa que signifiquen el clericalisme i altres servituds del passat i del present.

Lozano -que torna a demostrar, com en el llibre anterior, que disposa de molt bones fonts- no amaga gens les seves simpaties per les traces d’aquest Papa. Especialista en Itàlia i el Vaticà i, singularment, com a redactor de la secció d’internacional de TV3 del 1984 al 2019, la seva trajectòria i la seva producció són, des de Catalunya, dues fites favorables a una Església més cristiana que no pas catòlica. Una institució global i també oberta, ara gràcies a Francesc i a tots els qui segueixen la seva línia, als vents del món

(Text de Joan Alcaraz).

El periodista i historiador Vicenç Lozano

Dimarts 28 de novembre a les 11h a la sala Oriol Bohigas tindrà lloc la sessió: “De l’erradicació a la reafirmació, Catalunya durant el franquisme: 1939-1975” a càrrec de Cristian Ferrer González (Universitat Autònoma de Barcelona)

Novena sessió del Curs “Una Història de Catalunya als ulls del món”

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Imatge princiapal: Façana d’un edifici al carrer Gran de Gràcia, c. 1940. AFB. Pérez de Rozas

De l’erradicació a la reafirmació

L’etapa de la Segona República espanyola havia permès, no sense entrebancs, la recuperació de l’autogovern de Catalunya. Però, amb la victòria facciosa a la Guerra Civil aquella breu experiència autonòmica va desaparèixer i, el que és més, la noció de Catalunya com a nació va voler ser erradicada i la seva naturalesa va quedar reduïda a la d’una mera regió espanyola.

Imatge: Exposició del Llibre Alemany celebrada el mes de febrer de 1941 a la Universitat de Barcelona. Vista general del paranimf de la Universitat, engalanat amb una gran esvàstica i un bust d’Adolf Hitler presidint la sala. Font: IEFC Col·lecció Merletti

Al llarg de la dictadura, les mirades internacionals que se situaven sobre Catalunya tendien a interpretar els esdeveniments allí succeïts com a mostra d’una diferenciació nacional, ja fossin episodis de conflictivitat social, mostres d’oposició política o manifestacions de caràcter cultural, els quals no sempre tenien un caràcter de reafirmació nacional.

Així, malgrat que el règim franquista va pretendre erradicar l’imaginari d’una Catalunya diferenciada de la resta d’Espanya, els observadors forans acabaven recorrent a aquesta mateixa idea negada pel franquisme per a interpretar tot el que succeïa a una Catalunya en plena transformació. 

Bibliografia

CAPDEVILA I CANDELL, MIREIA, i VILANOVA, FRANCESC: Nazis a Barcelona: l’esplendor feixista de postguerra (1939-1945). Barcelona: L’Avenç, Ajuntament de Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, maig de 2017

MARÍN, MARTÍ: ¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977), Vic, Eumo, 2019.

MOLINERO, CARME i YSÀS, PERE: La anatomía del franquismo. De la supervivencia a la agonía, 1945-1977, Barcelona, Crítica, 2008

Cristian Ferrer

Cristian Ferrer González (Barcelona, 1988) és doctor en història per la Universitat Autònoma de Barcelona, on ha ensenyat història contemporània i història econòmica entre 2019 i 2023. La seva tesina li va valdre el Premi «Josep Lladonosa» d’Història Local dels Països Catalans el 2013, la qual sortí publicada el 2014 sota el títol ‘Lluitadors quotidians‘. El 2016 el seu projecte ‘Sota els peus del franquisme‘ va ser guardonat amb el premi d’investigació Lucius Licinius Sura, que sortí publicat com a monografia el 2018. Juntament amb l’historiador Guillem Puig Vallverdú (URV/UB) va rebre la beca «Josep Tarradellas» de la Fundació Irla per a l’elaboració de la biografia de ‘Josep Forn, alcalde republicà de Tarragona’ (2023). 

El seu objecte d’estudi s’ha centrat en la història social i política de l’antifranquisme durant la dictadura franquista, temàtica a la que va dedicar la seva tesi doctoral, ‘Espais d’oposició al franquisme més enllà de la Gran Barcelona’ (2018). Forma part de l’equip de redacció de ‘Nuestra Historia’ des de 2017 i és membre del Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies (CEDID) de la UAB des de 2013. Actualment és docent a educació secundària i professor col·laborador a la Universitat Oberta de Catalunya.

La cara més oculta de la Intel·ligència Artificial amaga un fet pel qual passen de puntetes els grans fòrums tecnològics del sector: són grans devoradores d’energia i la seva voracitat no deixa d’augmentar.

L’entrenament de motors de cerca basats en IA com GhatGPT o Bard requereixen una quantitat ingent de potència computacional que genera un volum d’emissions contaminants equivalent a les de cinc cotxes durant tot el seu cicle de vida, segons destaquen estudis com el de la Universitat de Massachusetts Amherst. A aquest cost energètic cal sumar el resultat d’executar aquest motor per donar servei a milions d’usuaris i l’elevat consum d’aigua que demanden aquests grans centres de dades (responsables actualment de l’1% d’emissions d’efecte hivernacle).

L’altra cara de la moneda rau en les interessantíssimes aplicacions que pot tenir la IA per mitigar el canvi climàtic i contribuir a una distribució i aprofitament de l’energia molt més eficients, regulació del trànsit per disminuir la contaminació o fins i tot modelitzacions digitals de ciutats (digital twins) que permeten simular i explorar diverses solucions a gran escala per generar significatius impactes en la millora de la sostenibilitat.

En aquest context caldrà veure com es desenvolupa la nova Llei Europea de la IA i les seves derivades que tinguin a veure amb regulacions mediambientals o el mateix model energètic que s’està dissenyant per alimentar aquesta indústria emergent, decantat-se cap al sector nuclear o amb una aposta decidida per les energies renovables. 

El pròxim dimecres 22 de novembre explorarem aquest territori complex, ple de llum i ombres, amb Karma Peiró, periodista especialitzada en TIC i dades, amb qui farem una reflexió conjunta de cap a on ens està portant aquesta revolució tecnològica en plena emergència climàtica. Ens trobarem a la sala Verdaguer de l’Ateneu, a les 18.30h

Fins ben aviat!

Dijous  23 de novembre a les 11h a la sala Oriol Bohigas, tindrà lloc la sessió La nació rere el mapa. La descoberta de Catalunya en començar el segle XX, a càrrec de Joan Esculies historiador i professor de Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya

Vuitena sessió del Curs “Una Història de Catalunya als ulls del món”

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Imatge principal: Execució de Ferrer Guàrdia. La Domenica del Corriere Font: Col·lecció Daniel Venteo

La descoberta de Catalunya en començar el segle XX

L’aparició del nacionalisme català al tombant del segle XIX va impactar en la mirada estrangera de Catalunya. Durant segles els viatgers l’havien reconegut com una geografia, amb les particularitats de la seva gent i del seu paisatge.

Amb el progressiu creixement del catalanisme polític, però, la mirada des de l’exterior i les visites, llargues o esporàdiques, van incorporar un element nou. Catalunya es reclamava com a nació amb totes les implicacions derivades. Sobretot polítiques. La Mancomunitat? La Generalitat? Uns partits polítics que participaven del joc de la Restauració o de la República, però que a la vegada volien dotar-se de dinàmiques pròpies? La promoció d’una llengua i d’una cultura particular amb intenció universal? Per a un estranger comprendre què veia no resultava senzill.

Imatge: “Le colonel Francesco Macià est arreté comme chef du mouvement révolutionnaire catalan”, 5 de Novembre de 1926. Le Journal. Font: Bibliotèque Nationale de France

En un món cada vegada més estandarditzat, sobretot després de la Primera Guerra Mundial, aquest territori resultava complex d’encaixar. Era un estat, un domini, una autonomia? I Barcelona, era una ciutat espanyola o alguna cosa més? Per mitjà de múltiples fonts la sessió exposarà les dificultats per entendre des de l’exterior què era Catalunya i què volien que fos molts dels seus ciutadans.

Bibliografia

GONZÀLEZ VILALTA ARNAU: Amb Ulls Estrangers: Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa durant la Guerra Civil, Barcelona, Edicions Base, 2014.

MARTÍNEZ FIOL, DAVID, i ESCULIES, JOAN: L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel, Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, setembre 2017.

SIEBERER, ANTON: Catalunya contra Castella, BCN, Pòrtic, 2020 [1936], Introducció de Joan Esculies.

Més informació

“Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30“, amb la participació de Joan Esculies i Josep Sanmartí, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 21-01-2021. Aquí

“Tarradellas, una certa idea de Catalunya”. Tertúlia amb Joan Esculies, Amics de la Història, Ateneu Barcelonès, 12-12-2022. Aquí

“Jornada sobre els 100 anys de la dictadura de Primo de Rivera”, Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes i Manuel Pérez Nespereira, Fundació Irla, Ateneu Barcelonès, 13-09-2023, Aquí

“La forja d’un colpista. Miguel Primo de Rivera i Catalunya“, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 09-05-2023, Aquí

“Com veia el món Catalunya als anys trenta (1931-1939)?” Tertúlia amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, Amics de la Història, Ateneu Barcelonès, 07-03-2022. Aquí

“El feixisme espanyol davant del catalanisme. Entre fascinació i oposició“. Cicle Catalanisme versus feixisme (2), a càrrec Enric Ucelay-Da Cal, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès. 15-10-2018, Aquí

“Ha existit un feixisme catalanista? Cicle “Catalanisme versus feixisme“, Cicle Catalanisme versus feixisme (1), a càrrec d’Arnau González Vilalta, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 02-10-2018. Aquí

Joan Esculies Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976) https://www.joanesculies.com/

Doctor en Història per l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra (2012). Tesi: Josep Tarradellas (1899-1936). Dels orígens a la Guerra Civil

Postgrau en Direcció Estratègica de la Comunicació per ESADE Business School, Barcelona (2008)

Master of Sciences in Nationalism and Ethnic Conflict pel Birkbeck College de la University of London (2007).

Llicenciat en Periodisme per la Universitat Internacional de Catalunya (2001). Llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona (1998).

Professor a la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (Des de 2020)

Professor associat del Màster d’Humanitats i Tutor del Grau d’Història, Geografia i d’Història de l’Art de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) (Des de 2015), Lecturer on Humanities at the European Business School (Barcelona) (2019)

.- Premi d’assaig Carles Rahola per ‘Josep Fornas, el solucionador‘ 2022

.- Premi Néstor Luján de periodisme gastronòmic 2022

.- Beca d’estudi president Tarradellas 2020 pel projecte ‘Artemi Aiguader, posar ordre a la rereguarda‘

.- XVIIè Premi Gaziel de Biografies i Memòries per ‘Ernest Lluch. Vida d’un intel·lectual agitador‘, 2018

.- Beca d’estudi president Irla 2016 pel projecte ‘Josep Fontbernat, conseller de Tarradellas‘

.- Beca Jordi Pujol 2014 pel projecte ‘Pujol i Tarradellas: Dos gegants en Transició‘

.- Premi Jacint Carrió de Memòria Històrica 2009

.- Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions 2005

.- Premi Ciutat d’Elx de narrativa 2002

Principals interessos:

Història d’Espanya/Catalunya · Lideratge & Política · Història europea transnacional/comparada dels nacionalismes europeus s. XIX i XX · Paradiplomàcia dels moviments nacionalistes · Nacionalisme radical català · Nacionalisme Irlandès.

Dimarts 14 de novembre a les 11h a la sala Verdaguer (planta baixa, Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la sessió  La mirada estrangera sobre Barcelona: de la mitificació dels baixos fons a “L’auberge espagnole” a càrrec de  Mita Casacuberta (Universitat de Girona)

Setena sessió del Curs “Una Història de Catalunya als ulls del món”

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Imatge principal: Dibuix de Maurice Sand. Casa de Son Vent a Establiments, on van allotjar-se George Sand amb Chopin. Font:  Maurice Sand cap a 1842

La mirada estrangera sobre Barcelona

Què tenen en comú George Sand, André Corthis, Pierre Mac Orlan, Jean Genet, Thomas Mann, Gisèle Freund, George Orwell, André Pieyre de Mandiargues, Colm Toíbín, Mary Ann Newman, Cédric Klapisch, Woody Allen o  J. M. Coetzee?

Entre la primera meitat del segle XIX i els primers anys del segle XXI, la seva mirada i la seva veu han intentat captar i reproduir el pols de Barcelona. Resseguir-ne les obres resultants (novel·la, assaig, cinema, fotografia) ens ha de permetre veure, a través de l’òptica dels altres, la complexitat i les contradiccions, les llums i les ombres, de la societat catalana contemporània.

George Sand

Amandine Aurore Lucile Dupin, més tard baronessa Dudevant i més coneguda pel seu pseudònim masculí George Sand (París, 1 de juliol del 1804 – 8 de juny del 1876), va ser una escriptora francesa. Precursora del feminisme, va escriure novel·les, contes, peces teatrals, una autobiografia, crítica literària, textos polítics, etc. No sols es va dedicar a la literatura, sinó també a la pintura. També va ser una dona compromesa amb la política, i va participar, en l’ombra, en el govern provisional del 1848. Va conèixer Franz Liszt, i sobretot Frédéric Chopin, amb qui va viure gairebé deu anys (del 1838 al 1847). A Mallorca, s’hi pot visitar actualment la cartoixa de Valldemossa, on van passar plegats l’hivern del 1838-39, amb els fills d’ella.

Va escriure, entre molts altres, Un hivern a Mallorca (en l’original en francès Un hiver à Majorque) és un quadern de viatge autobiogràfic escrit per George Sand, amant llavors de Frédéric Chopin, editat el 1842, encara que va aparèixer per primera vegada el 1841 en la Revue des deux mondes. En aquesta obra, Sand relata les vivències del seu viatge i de la seva estada amb Chopin a l’illa de Mallorca a causa de la malaltia del pianista. Sand i Chopin i els dos nens de Sand van romandre a la Cartoixa de Valldemossa uns mesos, des de finals de 1838 fins a febrer de 1839, temps en què pretenien que la salut de Chopin millorés, encara que a les Balears van confirmar que havia contret tuberculosi. Aquell any, però, l’hivern va ser dur i la seva situació no va millorar, així que no van tardar a tornar a Barcelona, després a Marsella i per últim a París.

André Corthis

De soltera Andrée Magdeleine Husson (15 d’abril de 1882 – 8 d’agost de 1952) va ser una escriptora francesa del segle XX. Va rebre el premi Femina l’any 1906. Va passar part de la seva joventut a Espanya, un país que sovint evocava. La seva obra L’Espagne de la victoire va ser una oda a l’Espanya franquista.

Pierre Mac Orlan

Nom amb què és conegut Pierre Dumarchais, poeta i novel·lista francès (Péronne, Picardia, 1882 — Cyr-sur-Morin, Illa de França, 1970). De primer es dedicà a la pintura i a les narracions humorístiques. Fou un dels residents del Bateau-Lavoir immoble al barri de Montmartre, conegut per haver estat, a principis del segle xx, lloc de residència i de reunió de nombrosos pintors i escriptors. En acabar la Primera Guerra Mundial s’especialitzà en la novel·la d’aventures: Le chant de l’équipage (1918), Le quai des brumes (1927). Algunes de les seves obres han esdevingut temes de films, com La Bandera (1931), que situa al Barri Xinès de Barcelona, popularitzat per l’autor en altres llibres. També és autor de moltes poesies.

Film “La Bandera” (1935) inspirada en la novel·la de Pierre Mac Orlan Jean Genet

Escriptor francès. (París, 19 de desembre de 1910 — París, 15 d’abril de 1986). Passà una part de la seva joventut en un reformatori —experiència reflectida en la novel·la Miracle de la rose (1945-46)— i practicà la prostitució homosexual i el lladronici a Barcelona i en altres ciutats europees; el Journal du voleur (1949) el revelà com un esteta i un capdavanter de l’absurd. Empresonat (1942), escriví una sèrie de poemes, on manifestà la seva obsessió per la mort i el sexe masculí, la novel·la Notre-Dame des Fleurs (1944), sobre els marginats socials i Querelle de Brest (1944), portada al cinema per R.W.Fassbinder. Condemnat a reclusió perpètua (1947), li fou commutada la pena. Amb Les bonnes (1946) esdevingué un dels dramaturgs més importants del teatre d’avantguarda; a Le balcon (1956), Les nègres (1958) i Les paravents (1961) ataca els prejudicis polítics, socials i religiosos. Ha escrit també alguns guions cinematogràfics: Mademoiselle (1966), La nuit venue (1977), etc. El 1983 fou guardonat amb el Grand Prix des Lettres Françaises.

Diario del ladrón de Jean Genet Thomas Mann

Escriptor alemany (Lübeck, 6 de juny de 1875 — Zuric, 12 d’agost de 1955). Fill d’una antiga i rica família de comerciants de Lübeck, estudià a Munic. Juntament amb el seu germà Heinrich viatjà a Itàlia, on inicià la seva primera obra important, Die Buddenbrooks (1901), on descriu la decadència d’una família burgesa de Lübeck. La seva atenció, però, se centra més en els éssers humans i en llurs caràcters que en llur situació política i social. També el preocupa el conflicte que pot sorgir entre la intel·ligència (l’art) i la vida, tal com ho planteja en Tonio Kröger (1903) i en Der Tod in Venedig (‘La mort a Venècia’, 1912). Durant la Primera Guerra Mundial desaprovà els atacs del seu germà Heinrich contra el nacionalisme alemany, i així ho plantejà a Betrachtungen eines Unpolitischen (‘Consideracions d’un apolític’, 1918). Però més tard s’hi reconcilià i es convertí en un fervent defensor de les llibertats democràtiques. En aquest període escriví la seva obra mestra, Der Zauberberg (‘La muntanya màgica’ 1924), on fa una profunda anàlisi de la seva època, a través dels diversos personatges que coincideixen en un sanatori de tuberculosos. Correspon també a aquesta etapa la narració Mario und der Zauberer (‘Mario i el mag’, 1930), dura sàtira del feixisme. El 1933, amb motiu de l’arribada de Hitler al poder, hagué d’exiliar-se. Davant el perill d’una nova barbàrie, destacà el valor de les forces espirituals i intel·lectuals i feu una advertència a les potències democràtiques occidentals, que havien permès el desenvolupament del feixisme, en una sèrie d’articles titulats Achtung, Europa! (1938), entre els quals és inclòs un escrit sobre la Guerra Civil Espanyola de 1936-39. Tot inspirant-se en el tema bíblic escriví la tetralogia Joseph und seine Brüder (‘Josep i els seus germans’, 1933-43), d’una gran matisació psicològica. En la biografia novel·lada de Goethe Lotte in Weimar (1939) féu un homenatge a l’humanisme europeu. El 1947 acabà la seva darrera gran novel·la, Doktor Faustus. De les seves obres posteriors cal citar Bekenntnisse des Hochstaplers Felix Krull (‘Confessions de l’aventurer Felix Krull’, 1954). El 1929 obtingué el premi Nobel de literatura.

Gisèle Freund

Nascuda Gisela Freund (Schöneberg, 19 de desembre de 1908 – París, 31 de març de 2000). Va ser una fotògrafa francesa nascuda a Alemanya, especialment coneguda per la seva labor en fotografia documental i pels seus retrats d’escriptors i artistes. La seva obra d’assaig fotogràfic més famosa és Photographie et société de 1974, sobre els usos i abusos d’aquest medi artístic. Més info aquí CCCB “Gisèle Freund. El món i la meva càmera” 24 juliol — 3 novembre 2002.

George Orwell

De nom Eric Arthur Blair, conegut pel pseudònim literari George Orwell (Motihari, Raj Britànic, 25 de juny de 1903 – Londres, 21 de gener de 1950). Fou un escriptor i periodista anglès. El seu corpus literari es caracteritza per la claredat, la intel·ligència i l’enginy, i pel coneixement de la injustícia social, l’oposició al totalitarisme i el compromís amb el socialisme democràtic. Entre la resta del seu corpus creatiu, també destaca el seu llibre, àmpliament aclamat, Homenatge a Catalunya (1938), en què relata la seva experiència en la Guerra Civil espanyola. Com a membre del Partit Laborista Independent, es va unir a milers d’estrangers per lluitar per la defensa de la Segona República durant la Guerra Civil espanyola. Va arribar a Barcelona el desembre del 1936, i el mateix dia s’allistà i fou assignat com a milicià al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), formació comunista antiestalinista.

Homenaje a Cataluña, ed Ariel 1970

André Pieyre de Mandiargues

Fou un escriptor surrealista francès (París, 1909 – 1991). Obtingué el Premi Goncourt per la seva novel·la La Marge el 1967; novel·la que fou portada al cinema el 1976.

Colm Tóibín 

Escriptor i crític irlandès (30 de maig de 1955)  que ha guanyat nombrosos guardons per la seva obra literària. També és professor de Literatura comparada a la Universitat de Colúmbia. Va viure a Barcelona entre els anys 1975 i 1978, experiència de la qual van sorgir Homenatge a Barcelona (Columna, 2003) i The South (1990). El seu retorn a Irlanda, l’any 1978, marca l’inici de la seva carrera periodística, que compaginà amb l’escriptura de viatges. Actualment escriu per a The New York Review of Books i la London Review of Books, entre altres publicacions. L’obra de Tóibín, considerat una de les figures literàries actuals més importants d’Irlanda, comprèn tant novel·la com assaig i teatre, i ha estat traduïda a trenta idiomes. Entre els seus títols principals destaquen Brooklyn (Ara Llibres, 2010), The Blackwater Lightship (1999), New Ways to Kill Your Mother: Writers and Their Families (Penguin, 2012) i El testament de Maria (Ara Llibres, 2014).

Mary Ann Newman

Lingüista estatunidenca (Nova York, 1951) amb una intensa relació amb Catalunya i la cultura catalana. Es llicencià en literatura espanyola i literatura catalana a la Universitat de Nova York, on és professora. Va aprendre català gràcies a Alan Yates i aconseguí una beca Fulbright per fer una tesi doctoral sobre Eugeni d’Ors. El 1972 va visitar Barcelona per primer cop. Ho va tornar a fer el 1976 i entre 1980 i 1981 hi va viure; establí contacte amb Xavier Rubert de Ventós, Jaume Vallcorba i Quim Monzó. Impulsà la primera càtedra Barcelona – Nova York (1983-1986), amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona.

Ha ensenyat llengua i literatura espanyola i catalana en diverses universitats estatunidenques, ha escrit articles sobre literatura i traducció i ha publicat traduccions del castellà i el català a l’anglès d’autors com Quim Monzó, Joan Maragall, Narcís Comadira o Josep M. de Sagarra. Ha treballat com a coordinadora institucional de l’Institut Ramon Llull i és membre de la North American Catalan Society. Va fer de voluntària per a la candidatura de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat de Catalunya en les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999 i 2003. De 2006 a 2011 va dirigir el Catalan Center de Nova York-Institut Ramon Llull, adscrit a la Universitat de Nova York, i actualment és investigadora visitant del Center for European and Mediterranean Studies. Impulsa el Farragut Fund for Catalan Culture in the US, que pretén documentar el llegat català als EUA i facilitar l’intercanvi cultural.

L’any 1998 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2016 se li concedí el Premi Internacional Joan Baptista Cendrós d’Òmnium Cultural. És membre del jurat del Premi Internacional Catalunya, que presideix des de 2019. El 2022 va rebre el Premi Internacional Ramon Llull de Catalanística i a la Diversitat Cultural. És neboda del dramaturg Arthur Miller.

Mary Ann Newman a la presentació de “Private Life” a l’Institut Ramon Llull (2014) Cédric Klapisch

Klapisch (Neuilly-sur-Seine, 4 de setembre de 1961) és un guionista, actor, productor i director de cinema francès. Fill d’una família jueva atea del barri parisenc del Marais. Va estudiar a l’Institut Rodin de París. Quan va acabar el batxillerat, va fer dos anys de preparació literària, opció filosofia. Va provar d’entrar a l’IDHEC (Institut d’Alts Estudis Cinematogràfics) de França, però no ho va aconseguir. Va estudiar llavors a la Universitat París III i, després, a la París VIII a Saint-Denis (Sena Saint-Denis) on es llicencià en cinema. La seva tesi sobre Tex Avery, Woody Allen i els Germans Marx es titula: «le non-sens au cinéma, 6 ème sens du 7 ème art» (el sense sentit al cinema, el 6è sentit del 7è art). Amb 23 anys, se n’anà finalment a la Universitat de Nova York durant dos anys.

Quan acabà els estudis, va treballar en diferents rodatges abans d’atrevir-se com a director dels seus propis curtmetratges. Malgrat tenir una forta cobertura mediàtica, no aconseguí l’èxit esperat. Serà gràcies a Un air de famille (1996) que, finalment, sortirà de l’ombra per integrar-se al paisatge audiovisual francès. El seu talent es va confirmar amb Una casa de bojos i Ni pour ni contre (bien au contraire). L’obra Una casa de bojos tracta sobre un professor de francès perdut en el moment de donar la seva classe a la Universitat de Barcelona.

Woody Allen

Allan Stewart Konigsberg, més conegut pel nom artístic de Woody Allen, (Bronx, Nova York, 1 de desembre de 1935) és un director, guionista, escriptor i actor de cinema estatunidenc. Ha filmat la major part de les seves pel·lícules a Nova York, la seva ciutat natal. És també clarinetista a una banda de jazz, amb la qual toca sovint al Cafè Carlyle de Nova York.

El 2007 fou investit doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona, per la seva contribució a les arts i la cultura popular. L’any 2008 va fer una pel·lícula a Barcelona amb Scarlett Johansson, Penélope Cruz i Javier Bardem: Vicky Cristina Barcelona.

John Maxwell Coetzee

Escriptor australià (Ciutat del Cap, Sud-àfrica, 1940) d’origen sud-africà, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 2003. És un dels escriptors en llengua anglesa més ben valorats per la crítica. Ha guanyat per partida doble el premi Booker, per triplicat el CNA Prize, el premi Jerusalem, el Prix Femina étranger, i el premi internacional de ficció del The Irish Times, així com altres guardons i doctorats honoris causa. Més informació aquí  CCCB Debat, 30 setembre de 2023. J. M. Coetzee. Professor de literatura, lingüista i escriptor, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura 2003

Margarida Casacuberta

Professora i investigadora en Literatura contemporània a la Universitat de Girona. Doctorada  en Filologia, és especialista en narrativa catalana del segle XX i en la figura i l’obra de Santiago Rusiñol. Ha traduït al català obres d’Émile Zola i Georges Pérec o Irène Némirovsky. Col·labora a la Revista de Girona, és membre del Consell de Redacció de la revista L’Avenç i del Consell d’Administració del Teatre Nacional de Catalunya.

D’entre els seus llibres publicats, destaquen Víctor Català, l’escriptora emmascarada (2019, L’Avenç) Els Jocs Florals de Girona, 1902-1935 (CCG, 2010), Marian Vayreda i Vila, 1853-1903: la recerca d’una veu pròpia (Llibres de Batet, 2002) o Els noms de Rusiñol (Quaderns Crema, 1999).

Actualment, dirigeix la Càtedra Joan Vinyoli de Poesia Contemporània de Santa Coloma de Farners i la Càtedra Víctor Català d’Estudis sobre el Modernisme. Entre 2019 i 2020 va dirigir la Càtedra M. Àngels Anglada-Carles Fages de Climent de Patrimoni Literari.

Bibliografia

CASTELLANOS, JORDI: Literatura, vides, ciutats, Barcelona, Edicions 62, 1997

HUGHES, ROBERT:  Barcelona, BCN, Anagrama, 1992, BAB.

El dilluns 13/11/1923 a la sala Verdaguer a 2/4 de set conversarem amb quatre dels protagonistes del Teatre Independent, el moviment que va tendir a la renovació de l’escena catalana durant l’etapa de resistència antifranquista. Francesc Alborch, fundador i director del grup U de Cuc, Araceli Bruch, fundadora de la companyia Bruixes de Dol, Joan Font, fundador i director dels Comediants i Frederic Roda, fundador del Nou Grup de Teatre Universitari (NGTU) ens ajudaran a entendre aquesta etapa crucial de la transformació cultural del país feta de compromís i creativitat.

Sense la col·laboració d’Ignasi Roda no hauria estat possible aquest encontre. I el mateix dia a les 12 del matí l’acompanyarem a l’entrada del Palau de la Música en la commemoració de l’estrena històrica de fa 60 anys.

El teatre compromès —per anomenar-lo d’alguna manera— a Catalunya durant el Franquisme va sobreviure i créixer a l’aixopluc dels grups amateurs ja que el que s’entenia com a teatre professional i comercial oferia una programació encotillada per la censura. El teatre en català es recuperava de mica en mica. Fins als 60 la dictadura permetia primer representacions de pastorets i de passions amb explícita llicència governativa, més endavant sols títols antics, cap obra actual. Des de l’amateurisme es va impulsar un teatre de recerca i el màxim exponent d’aquell moviment va ser l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB). A mitjan 60 es sacseja l’escena i potser el detonant de tot plegat va ser la clausura de l’ADB com a conseqüencia de les pressions del ministeri de Información y Turismo amb motiu de l’estrena al Palau de la Música Catalana de L’òpera de tres rals, de Bertolt Brecht i Kurt Weill, de la qual el 12 de novembre farà 60 anys exactes. Estudiants oberts a nous corrents europeus actuaven a l’empara de la Universitat i paral·lelament emergien grups amb joves intel·lectuals i activistes que capgiraven el panorama. Compromís, recerca, experimentació, novetat i connexió popular són alguns dels elements clau per entendre la profusió de grups i que puguem considerar el Teatre Independent com un moviment regular i consolidat que amb el temps tendeix a la professionalització. També canvia el tarannà de l’Institut del Teatre en constituir-se l’EADAG. L’aparició del teatre per a nois i noies programat tenaçment en el cicles de Cavall Fort al Teatre Romea i la tasca de grups emblemàtics com U de Cuc, del qual avui presentem la crònica en format de llibre (Francesc Alborch: U de cuc. Teatre 1972-1989, ADB edicions, 2023), no sols era planter de nous intèrprets sinó que incentivava la fidelitat d’un gruix d’espectadors molt important. Els convidats a la sessió són protagonistes directes d’aquesta etapa de la vocació a la professionalització. Exemples de diferents experiències, diferents camins. Els proposem que ens parlin dels diferents obstacles i vicissituds, de les diferents dèries i consecucionas, dels diferents balanços i records. Professionals encara amb la vocació íntegra.

Si tot continua com tenim previst aquesta serà la penúltima activitat programada abans del traspàs de la Ponència de la Secció de Teatre per part de Jaume Comas i l’assumpció de la nova responsable Andrea Pereira.

El dilluns 11/12/23 Ramon Simó ens parlarà sobre “La interpretació en el teatre i la IA” en el marc del Cicle de l’Ateneu: Més Intel·ligents, més humans? Algorismes, societat i cultura.

Foto: RDNE Stock Project

L’anomenada Generació Zeta, és a dir els joves nascuts entre 1995 y 2010, es manifesten profundament amoïnats per la sostenibilitat i per les conseqüències que la deriva ambiental pot comportar per a les seves vides.

Tant és així que, segons dades del Fòrum Econòmic Mundial, molts d’ells estan escollint impulsar un canvi positiu amb els seus hàbits de consum i estils de vida, inspirant a altres grups d’edat a seguir aquesta línia des de les xarxes socials. En un món envellit com l’occidental sovint s’oblida que la generació de joves més nombrosa (i hiperconnectada) de la història, prop de 1.800 persones, està lluitant per fer sentir la seva veu en les grans qüestions que determinaran el seu futur. 

Tal com anunciàvem fa unes setmanes amb les comunicacions d’Ateneu Verd, creiem que és imprescindible incorporar la intergeneracionalitat al debat ecologista, també des del vessant científic i tecnològic. Amb aquest propòsit iniciem aquesta nova etapa de la Secció convidant a tres estudiants d’enginyeria de la UPC perquè ens ofereixin les seves visions del futur, com pensen que determinats marcs mentals i valors propis de la seva generació poden comportar un canvi en positiu vers la sostenibilitat i de quina manera veuen que la tecnologia, i més concretament, la intel·ligència artificial, pot esdevenir una aliada imprescindible per a la lluita contra el canvi climàtic. Aquests són els seus perfils:

Gerard De Mas Giménez (24 anys)

Graduat en Física Aplicada per la Universitat de Barcelona. Màster en Fotònica per la Universitat Politècnica de Catalunya. L’èxit de la seva tesi, orientada a desenvolupar algoritmes d’intel·ligència artificial per a Single Image Defogging en el context de conducció autònoma, ha estat la base per seguir desenvolupant aquest camp com a tesi doctoral. Actualment, treballa en sistemes de fusió multimodal de dades i percepció en l’àmbit de la conducció autònoma.

Martina Massana (17 anys)

Martina és estudiant del Grau de Dades de la UPC. És una apassionada de la tecnologia, a la que considera capaç d’amplificar el nostre impacte a l’hora d’encarar diferents problemes de la vida. El seu primer projecte ha estat la creació d’un xatbot per combatre l’assetjament escolar del qual s’han fet ressò diversos mitjans. Autora del llibre: “Yo también soy diferente: un libro contra el bullying”, a Ed. Penguin Random House

Òscar Molina Sedano (20 anys)

Òscar és estudiant de la primera promoció del Grau en Intel·ligència artificial de la UPC. Posa en valor que té la gran sort de poder aportar el seu granet de sorra a la construcció de la carrera perquè els futurs alumnes puguin aprendre sense patir els “problemes” d’una carrera recentment creada.

Podrem escoltar-los i participar en aquest debat en l’acte que tindrà lloc el pròxim dilluns 13 de novembre a les 18.30 a la Sala Bohigas. Aquesta iniciativa ha estat fruit de la col·laboració de les seccions d’Ecologia i Ciència i Tecnologia de l’Ateneu, conjuntament amb la Comunitat UPC.

Us hi esperem!

Divendres dia 10 de novembre a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas, es projectarà la pel·lícula “Her”, de Spkie Jonze, seguit d’un col·loqui sobre “l’amor en temps cibernètics”.

La projecció i el col·loqui posterior és una iniciativa conjunta de la secció de Cinema i de la secció d’Història en el marc del Cicle de l’Ateneu Barcelonès Més intel·ligents, més humans? Algoritmes, societat i cultura.

El col·loqui posterior sobre la pervivència dels sentiments en aquests temps de Intel·ligència Artificial (IA) serà conduït per Salvador Llopart, ponent de la secció de Cinema i per Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

Accés obert a socis i a no socis.

Her de Spike Jonze L’amor en temps cibernètics

Text de Salvador Llopart

La Intel·ligència Artificial (IA), les seves promeses d’una vida millor acompanyats dels perills de deshumanització, ocupa el centre d’un debat social de llarg abast. La possibilitat, evident, per part de les noves tecnologies, d’incidir en la vida quotidiana està modificant el nostre mateix concepte d’humanitat. Lles preguntes sobre aquest tema s’acumulen: Com afectarà la IA a això que fins ara definíem com ètica i responsabilitat? Què passarà amb el futur de l’ocupació? Quin significat té la privacitat -i la seguretat- en els temps que vindran? 

Aquestes qüestions, i moltes mës, generen incògnites socials que ens marcaran i definiran a tots en un futur pròxim. Des de la ponència d’Història i des de la de Cinema de l’Ateneu pensem, a més, que, a aquests interrogants d’abast social, cal afegir uns altres podríem dir d’àmbit més íntim i privat, allà on la seva existència afectarà la mateixa condició humana. Ens referim al territori dels sentiments. 

Ens preguntem, en definitiva, com es veuran afectats, per exemple, idees com l’amor i el seu revés fosc: això que podríem definir com a sol·litud. Dos sentiments dels quals parla amb profusió, sense perdre mai l’hàlit poètic de la ficció, un film com “Her”, de Spike Jonze, que projectarem el pròxim divendres dia 10 de novembre a la sala Oriol Bohigas, del Ateneu, a les 18.30 h. de la tarda, seguida d’un debat obert. 

“Her” parla de sentiments i parla de IA i deixa entreveure, en la intersecció de tots dos, les paradoxes d’aquesta trobada. El film de Spike Jonze planteja  qüestions sobre l’amor i la sol·litud d’una forma imaginativa, sense alçar la veu. Conta la història de Theodore, el protagonista, un home apocat i més aviat solitari, i la seva interacció amb Samantha, un sistema operatiu d’Intel·ligència Artificial. A mesura que Samantha desenvolupa majors habilitats d’aprenentatge i empatia, aquesta relació canvia i s’aprofundeix. És amor el que sent Theodore -interpretat amb sobrietat i sentiment, per Joaquin Phoenix– per Samantha? I què sent en realitat Samantha, la IA dotada en la versió original del film, la que projectarem en l’Ateneu, de la sensual veu de Scarlett Johansson?

Joaquin Phoenix al film “Her”, de Spike Jonze

La pel·lícula de Jonze ens convidarà a reflexionar en veu alta sobre que significa intimitat en aquests temps cibernètics i en la seva interacció amb les màquines, així com sobre els límits de la IA i l’impacte que pot tenir en les nostres pròpies vides.

Us esperem divendres dia 10, a partir de les 18.30 hores, a la sala Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. 

Hi esteu convidats.

Joaquin Phoenix & Olivia Wilde al film “Her” de Spike Jonze

Dimarts 7 de novembre de 2023 a les 11h a la sala Oriol Bohigas tindrà lloc la sessió: Viatgers al segle XIX a Catalunya. Del sorgiment del catalanisme literari a la guerra de Cuba, a càrrec de Josep Pich i Mitjana historiador i catedràtic d’Història Contemporània de la UPF,

És la sisena sessió del Curs Aula Ateneu “Una història de Catalunya als ulls del món“, dirigit per Joaquim Albareda

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal

Recreació de l’assalt i incendi de l’Ajuntament de Gràcia durant la Revolta de les Quintes (23 abril de 1870), publicada en un diari francès de l’època (Le Monde Illustré). Font: Arxiu Municipal de Barcelona, Districte de Gràcia. Del sorgiment del catalanisme literari a la guerra de Cuba

La visió dels viatgers que escrigueren sobre Catalunya entre el sorgiment del catalanisme i de la guerra de Cuba ens mostren la traumàtica consolidació del liberalisme i la culminació de la decadència imperial espanyola amb el desastre de 1898.

Durant aquest període, les grans ciutats espanyoles eren, com ja hem vist anteriorment, Madrid, Barcelona, Cadis i l’Havana. En aquesta segona meitat del segle XIX els barcelonins aconseguiren enderrocar les muralles, construir l’Eixample i iniciar el procés d’annexió dels municipis que envoltaven la capital catalana.

El segle XIX va ser un període molt convuls. En la segona sessió dedicada a aquest segle parlarem d’una Catalunya que va des de la Revolució democràtica de 1868, amb la primera República, a la primera etapa de la Restauració, amb el sorgiment del catalanisme i la pèrdua de la major part dels territoris ultramarins espanyols.

Imatge: Atemptat del Liceu 7 novembre 1893. Le Petit Journal. “La dynamite en Espagne”. Col·lecció Daniel Venteo. Font: Arxivos Historia

Parlarem de personatges com els viatgers francesos Antoine Laurent Apollinaire Fée i Louis Teste: L’Espagne contemporaine : journal d’un voyageur. Paris Librairie Germer-Baillière, 1872, Consultable a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB)

L’escriptor i viatger danès Hans Christian Andersen Vegeu l’obra traduïda al castella: Viaje por España de Hans Christian Andersen ; traducció del danés, epíleg i notes de Marisa Rey, Madrid, 2004 [BAB]. L’any 1851 publicaria les seves vivències per Suècia i el 1862 el que va viure durant la seva estada a Espanya. Tanmateix, a Hans Christian Andersen és conegut sobretot pels seus contes infantils, alguns inspirats en rondalles i llegendes nòrdiques, però la majoria inventats per ell i caracteritzats per una gran imaginació, humor i sensibilitat. En el seu llibre I Spanien va explicar les seves impressions d’un viatge fet a Catalunya la tardor de 1862. [Vegeu: Jordi Mata: “Hans Christian Andersen” Sàpiens núm. 103, maig 2011]. Andersen diu de Barcelona ” «… me sentía en el París de España: en todo hay aquí un aire con Francia.»

Andersen: Un viaje por España. Font: Centro Virtual Cervantes. Instituto Cervantes, 1997-2023.

Altres personatges que han escrit sobre Catalunya: l’alemany Friedrich Engels, del qual se sol citar: “Barcelona, la ciutat industrial més gran d’Espanya, la història de la qual registra més lluites de barricades que qualsevol altra ciutat del món”.

L’italià Edmondo De Amicis, el periodista i escriptor rus Isaac Pàvlovski, vegeu l’obra Un rus a Catalunya Isaac Pavlovski ; versió catalana de Josep M. Farré, Barcelona, El Llamp,1989 [BAB], que aplega els apartats corresponents al Principat, Mallorca i València de la seva obra “Ocherki sovremennoi Ispanii 1884-1885 (Notes sobre l’Espanya contemporània 1884-1885), editat a Sant Petersburg el 1889.

L’historiador mexicà Justo Sierra Méndez, el britànic Charles William Wood, l’escriptora, periodista i nacionalista irlandesa Hannah Lynch i el poeta i diplomàtic nicaragüenc Félix Rubén García Sarmiento, més conegut com a Rubén Darío.

Bibliografia

• VILLARES, RAMÓN i MORENO LUZÓN JAVIER: “Restauración y dictadura”, a Josep Fontana i Ramón Villares (Eds.), Historia de España, vol. 7, Barcelona, Crítica/Marcial Pons, 2009, BAB.
• PICH MITJANA, JOSEP i MARTÍNEZ FIOL, DAVID: “El segle XIX : de la Guerra del Francès a la de Cuba: 1808-189”, Albareda, Joaquim (Ed.), Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022.

Josep Pich i Mitjana

Josep Pich Mitjana és catedràtic i professor d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona i en Dret per la UNED, és doctor en Història Contemporània per la UPF (1999), amb la tesi Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la gènesi del catalanisme polític.

És especialista en història del moviment catalanista, tant del seu vessant polític com del cultural. Les seves línies d’investigació giren al voltant de la història política espanyola de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX (del Sexenni democràtic a la Restauració), la història política i cultural catalana de la segona meitat del segle XIX i la primera dècada del segle XX, el federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol al Marroc. És investigador principal del Grup de Recerca en Estats Nacions i Sobiranies (GRENS) de la UPF.

Ha publicat nombrosos articles en revistes especialitzades. També és autor de diversos llibres, entre els quals El Centre Català: La primera associació política catalanista (1882-1894); Almirall i el Diari Català; Federalisme i catalanisme: Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) o Els llums s’apaguen a tot Europa. La fi de la Belle Époque. Més recentment, l’any 2019, va publicar el llibre La Revolución de 1909, juntament amb David Martínez Fiol.

Dilluns 6 novembre 2023 a les 17h a la sala Pompeu Fabra tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: Voluntaris per la revolució. La milícia internacional del POUM en la guerra civil espanyola.

Tertulià convidat: Andy Durgan, historiador, autor del llibre “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española”.

Presenta: Josep Sauret de la secció d’Història

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Voluntaris per la revolució

La participació de milers de voluntaris internacionals al costat de la República durant la Guerra Civil és coneguda com un dels exemples més èpics de l’internacionalisme a la història del moviment obrer. Molt menys coneguda, amb la notable excepció de George Orwell, és la presència d’uns cinc-cents combatents estrangers a les files del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).

El llibre d’Andy Durgan, Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española, ed. Laertes, 2022, situa aquesta experiència en el context de la política militar del POUM; les característiques i situació de les forces militars sota el control del partit; la realitat de la seva presència al front d’Aragó; i el paper de les milicianes.

La recerca és producte d’un estudi exhaustiu de les fonts disponibles, el llibre examina els antecedents socials i polítics d’aquests voluntaris i voluntàries, en molts casos, refugiats antifeixistes; la seva participació a les milícies del POUM; com serien víctimes de les calúmnies i de la repressió desfermada contra el partit a la zona republicana; el seu pas pels camps de concentració i la resistència antinazi durant la Segona Guerra Mundial; i el seu destí als anys de la postguerra.

Andy Durgan, també ofereix una refutació detallada de l’acusació, predominant durant la Guerra civil, i que ha ressorgit recentment en alguns textos històrics, que, d’alguna manera, el POUM i els seus simpatitzants estrangers van col·laborar amb l’enemic.

Andy Durgan

Doctor en història per la Universitat de Londres. Ha publicat treballs en diversos idiomes sobre aspectes de la història del moviment obrer català i espanyol, a més de la guerra civil espanyola i els seus orígens. Ha publicat diversos estudis sobre el comunisme no estalinista a Espanya durant la Segona República i la guerra civil. És autor de les obras: El Bloque Obrero y Campesino (1930-1936) (Laertes, 1996), sobre el BOC; The Spanish Civil War (Palgrave Macmillan, 2007). También s’ha ocupat de la selección i introducción de la obra ¿Socialismo o fascismo? Joaquín Maurín y la revolución española 1934-1936, una recopilació de textos de Joaquín Maurín. El 2016, Laertes publicà Comunismo, revolución y movimiento obrero en Cataluña 1920-1936. Los orígenes del POUM, una actualització i ampliació de la seva obra sobre el BOC de 1996.​ El 2022, Laertes publicà la seva darrera obra Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la Guerra Civil Española.

Dimarts 31 d’octubre a les 11h a la sala Oriol Bohigas tindrà lloc la sessió: Viatgers a la primera meitat del segle XIX a Catalunya. De la guerra del francès al bienni progressista: 1808-1856 a càrrec de David Martínez Fiol, historiador i professor de la UAB i de la UOC.

Cinquena sessió del curs AULA ATENEU. Una història de Catalunya als ulls del món dirigit per Joaquim Albareda.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Proyecto de reordenación de Pla de Palau (1844-1848). Isidore Laurent Deroy (1797–1886) – AA.VV. (1998). Art de Catalunya 3: Urbanisme, arquitectura civil i industrial. Barcelona: Edicions L’isard. ISBN 84-24089-04-6 Invalid ISBN. Domini Públic.

Viatgers a la primera meitat del segle XIX a Catalunya

La visió dels viatgers que escrigueren sobre Catalunya entre la Guerra del Francès i el bienni progressista ens mostren el pas de l’Antic Règim al liberalisme. Durant aquest període les pervivències de l’Antic Règim eren molt evidents. La monarquia espanyola era un imperi en decadència i les seves grans ciutats del vuit-cents eren Madrid, Barcelona, Cadis i l’Havana. La capital catalana encara estava tancada a les seves muralles, alhora que s’estava transformant en una ciutat negra com a conseqüència de la sutja de les primeres màquines de vapor. El segle XIX va ser un període molt convuls.

En la primera sessió dedicada a aquest segle XIX parlarem d’una Catalunya que es trobava entre Espanya i França (1808-1833); de la primera guerra carlina i de les revoltes (1833-1843), així com de la guerra dels matiners, els pronunciaments i la rellevància de Barcelona. La percepció sobre la identitat catalana, tant dels francesos que s’havien annexionat la Catalunya espanyola, entre 1812 i 1814, com dels viatgers que la visitaren.

Parlarem de personatges com el membre i bibliotecari de l’Acadèmia de Ciències i Lletres de Dijon, Claude-Simon Cuynat, de l’historiador i arqueòleg francès Prosper Mérimée o l’anglès hispanista Richard Ford, que va residir a Espanya entre el 1830 i el 1833.

Imatge: Prosper Mérimée (1803-1870), dramaturg, historiador, arqueòleg i escriptor de contes francès. Conegut per la seva novel·la Carmen, que va esdevenir la base de l’òpera Carmen de Bizet. Fotografia de Charles Reutlinger (1816–1888) Triple retrato de Richard Ford como ‘majo serio’ en la Feria de Mairena, 1832. Acuarela sobre papel. José Domínguez Bécquer. Font: https://commons.wikimedia.org/

Explicarem les impressions de l’estudiant nord-americà i després crític literari expert en literatura espanyola George Ticknor, el 1818, o les del jurista, polític i assagista peruà a Manuel Lorenzo de Vidaurre de 1823.

També la perspectiva del poeta i novel·lista francès Hyacinthe (o Henri) de Latouche, i el dramaturg , assagista, novel·lista i periodista francès Louis-François L’Héritie, el 1821; la del militar francès Armand Durfort sobre la rebel·lió dels malcontents de 1827.

L’escritor i periodista escocès Henry (David) Inglis, el 1830; la perspectiva crítica tant de l’escriptor francès Stendhal, pseudònim de Henri Beyle, com de George Sand, pseudònim masculí de Amandine Aurore Lucile Dupin el 1838.

El Roig i el Negre (Le Rouge et le Noir) obra emblemàtica de Stendhal, traduïda al català i publicada a Badalona l’any 1930, edicions Proa dins la col·lecció A Tot Vent

El judici (o procés ) dels trabucaires al Rosselló, entre 1845 i 1846; els records del voluntari a l’exèrcit carlí Fèlix Maria Vincenz Andreas, príncep de Lichnowsky militar i polític alemany que va participar com a voluntari a la Primera guerra carlina.

L’escriptor, assagista, biògraf i historiador estatunidenc Washington Irving o del polític, mestre i pedagog argentí Domingo Faustino Sarmiento.

Bibliografia

BALAÑÀ i ABADIA, PERE (Ed), Visió cosmopolita de Catalunya: Relats de Viatgers i Escriptors (Segles I a C.-XIX) , vol. I, Barcelona: Generalitat de Catalunya. Entitat Autònoma del Diari Oficial i Publicacions, 1991.

FONTANA, JOSEP “La Época del liberalismo”, a J. Fontana i R. Villares (Eds.), Historia de España, vol. 6, Barcelona, Crítica/Marcial Pons, 2015, BAB.

PERMANYER, LLUÍS: Cites i testimonis sobre Barcelona: la ciutat viscuda i jutjada per personatges no catalans al llarg de 2000 anys. Barcelona, La Campana, 1993

PICH MITJANA, JOSEP i MARTÍNEZ FIOL, DAVID, “El segle XIX : de la Guerra del Francès a la de Cuba: 1808-189”, Albareda, Joaquim (Ed.), Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022.

David Martínez Fiol

David Martínez Fiol (Barcelona, ​​1962) és professor associat d’Història Moderna i Contemporània a la UAB, professor col·laborador de la UOC, membre del GRENS-UPF i catedràtic de Geografia i Història a l’Instituto de Mollet del Vallés. La seva obra historiogràfica se centra en l’estudi del període de la Primera Guerra Mundial, el nacionalisme revolucionari català i el sindicalisme dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya en el temps de la Segona República i la Guerra Civil.

Selecció de llibres de David Martínez Fiol

• La Revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España (coautor Josep Pich Mitjana) Editorial Comares, 2019, 360 p.
• Viajeros en el País de los Soviets (coeditor junto a Josep Pich Mitjana, Andreu Navarra y Josep Puigsech), Barcelona, Ediciones Bellaterra, 2019.
• 1917. El año en que España pudo cambiar (coautor Joan Esculies) Sevilla, Editorial Renacimiento, 2018.
• L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel, Barcelona, Centre d’Història Contemporània de Catalunya-Generalitat de Catalunya, 2017 (co-autor amb Joan Esculies).
• 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial, Barcelona, Ara libres, 2014. (co-autor amb Joan Esculies).
• Els sindicats de funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010.
• La Setmana Tràgica, Barcelona, Pòrtic, 2009.
• Estatisme i antiestatisme a Catalunya (1931-1939). Rivalitats polítiques i funcionarials a la Generalitat, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.
• La sindicació dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Tesi de doctorat, UAB (publicació digital amb ISBN).
• Daniel Domingo Montserrat (1900-1968): entre el marxisme i el nacionalisme radical, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.
• Llibertat, amnistia i estatuts d’autonomia. La transició democràtica a Espanya (1975-1982), Barcelona, Graó, 1998.
• De colònia a imperi. Els Estats Units d’Amèrica (1607-1918), Barcelona, Graó, 1996. (Co-autor amb Josep M. Casals i Messeguer).
• Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-1918), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991.
• El catalanisme i la Gran Guerra (1914-1918) Antologia, Barcelona, Edicions la Magrana-Diputació de Barcelona, 1988.

Dimarts dia 24 d’octubre a les 11h a Sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la sessió Catalunya, “La petita Anglaterra”: 1756-1808, a càrrec de Joaquim Albareda (Universitat Pompeu Fabra)

És la 4a. sessió del Curs Aula Ateneu. “Una història de Catalunya als ulls del món” dirigit pel mateix Joaquim Albareda

Presenta Joan Solé Camardons.

Imatge principal: Plaça Nova de Barcelona a principis del segle XIX amb les construccions que unien el Palau del Bisbe amb la Casa de l’Ardiaca, 1806 de Reville et Couché Font: AHCB 18498

Catalunya, la “petita Anglaterra”: 1756-1808

Recordem que al segle XVI, Francesco Guicciardini, que és un diplomàtic florentí, teòric de la raó d’estat, diu que Catalunya és un territori salvatge, despoblat, poc cultivat, farcit d’assassins i de lladres, bel·licosos i roïns, és a dir, de bandolers al servei dels diferents nobles. Però, ell mateix s’adona que els catalans tenen unes lleis i uns privilegis fora dels quals el rei no pot manar-los. Uns altres contemporanis seus, assenyalaran justament aquest reconeixement molt condicional d’un rei que no té poder absolut. La imatge de bel·licosos i violents, dura fins després de la guerra de Successió. És llavors quan apareix la imatge del català treballador, violent, però treballador.

La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, és la de cent anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al règim borbònic. Tanmateix, Joaquim Albareda demostra que, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats.

A partir de la segona meitat del segle XVIII Catalunya atrau molts viatgers europeus, que comencen a adonar-se de les transformacions que hi ha en el comerç i la indústria. Fins i tot, es diu que els catalans poden passar sense Espanya i l’univers sencer.

Un aspecte que sorprèn els viatgers de l’Època moderna és el paper de les dones en el treball. Les dones fan un munt de feines a la segona meitat del XVIII, que les allibera econòmicament i no les fa dependre dels seus homes, cosa inèdita. Alhora, també constaten que la gent era molt religiosa, vorejant el fanatisme, i que la Universitat de Cervera era un desastre. Però, sobretot, els crida l’atenció l’amor per la llibertat dels catalans.

Gravat acolorit amb típics catalans, home i dona, 1777 segons Manuel de la Cruz (dibuixant) i Juan de la Cruz (gravador). Font: Colección de trajes de España… Fundación Centro Etnográfico Joaquín Díaz (Valladolid)

Val a dir que, en general, les visions d’aquest viatgers són versemblants i ajustades a la realitat, per bé que, a vegades, vagin a remolc de les interpretacions oficials que els han proporcionat les autoritats i que, per tant, la visió que aporten sigui, en algun punt, esbiaixada. Però, fet i fet, l’abundor de testimonis, sobretot per al XVIII, permet constatar tant el múltiples punts de coincidència, com aquells aspectes en els quals divergeixen. Entre l’acomodació i la dissidència: així podríem definir la Catalunya del segle XVIII. Perquè, al capdavall, l’acomodació al nou règim per la via econòmica i per la relativa prosperitat que va comportar no va impedir la dissidència política,  expressada en múltiples manifestacions, si bé limitades per la constant repressió que imperava. En aquest sentit els testimonis estrangers esdevenen, en conjunt, valuosos d´un temps i d´un país en plena recuperació i expansió, el qual s’encaminava, decidit, cap a la industrialització.

Pla de Palau de Barcelona, arquitectura efímera amb motiu de l’arribada de Carlos III, 1759. Font: Valls, Ignacio, grabador; Canals Camps, Joan Pau, dibujante- Título: Decoración frente al Real Palacio de Barcelona con motivo de la llegada de Carlos III https://www.museodelprado.es/coleccion/obra-de-arte/decoracion-frente-al-real-palacio-de-barcelona/d942918e-d0e2-4fb9-8839-30c7721f015a Bibliografia

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM: “De la resistència armada a la reivindicació política”, a J. Albareda, coord. Catalunya, nació d´Europa, 1714-2014, vol. 1, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2013, pp. 74-119.

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM: La Guerra de Successió i l’Onze de Setembre. Barcelona, Empúries, 2000

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM: La Guerra de Sucesión de España, 1700-1714. Barcelona Crítica, 2010

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM; i  ESCULIES, JOAN: La Guerra de 1714 : la clau catalana d’un conflicte mundial, Barcelona, Pòrtic, 2013

LLUCH, ERNEST: La Catalunya vençuda del segle XVIII: foscors i clarors de la Il·lustració. Barcelona, Edicions 62, 1996

PONTÓN, GONZALO: La lucha por la desigualdad una historia del mundo occidental en el siglo XVIII. Pròleg de Josep Fontana. Barcelona, Pasado & Presente, 2016

STRUBELL, MICHAEL B [editor literari]: Consideració del cas dels catalans. Seguit de: La deplorable història des catalans. Amb una presentació de Fèlix Cucurull. Barcelona, Curial, 1992

VILAR, PIERRE: Catalunya dins l’Espanya moderna : recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals, [traducció d’Eulàlia Duran], 3 Volums. Barcelona, Curial Edicions 62 1979-1991

ZAMORA, FRANCISCO DE: Diario de los viajes hechos en Cataluña. A cura de Ramon Boixareu, Barcelona, Curial, 1973

Dimarts 17 d´octubre a les 11h a la sal Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la sessió: La consolidació dels fonaments econòmics de Catalunya malgrat les guerres: 1660-1755, a càrrec de Joaquim Albareda (UPF)

Tercera sessió del curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del món”

Imatge principal: Setge de Barcelona de 1652 de Pandolfo Rescchi. Font: Galeria Corsini de Florència

La consolidació dels fonaments econòmics de Catalunya malgrat les guerres: 1660-1755

Acabada la guerra dels Segadors, superada la pesta, el 1652, i perduts els Comtats del Rosselló i la Cerdanya en virtut del tractat dels Pirineus, les tendències econòmiques esbossades a Catalunya, en el segle anterior, es van consolidar: la població va créixer, l´especialització productiva del territori avançava, alhora que el comerç es desenvolupava i Barcelona n´esdevenia el centre director. Però la guerra amb França (1689-1697) i l´esclat de la revolta dels Barretines (1687-1689) van irrompre amb força. Més encara ho va fer la guerra de Successió a la corona d´Espanya (1700-1714), en la qual els catalans es van comprometre amb Carles III l’Arxiduc i van pagar l´amarg preu de la derrota.

Els nombrosos viatgers, diplomàtics, polítics i escriptors que parlen de Catalunya es fan ressò del seu estat econòmic, de la seva situació política i social, de la manera de ser dels catalans, del seu esperit de llibertat i de la cultura. Solen tenir sempre present el que succeí el 1714. A vegades, amb ull crític, van molt més enllà de la pura descripció i practiquen un periodisme d’investigació avant la lettre. Uns insisteixen en l’esperit rebel dels catalans, el seu amor a la llibertat, i altres en la seva submissió i integració en el nou Estat borbònic, però, la majoria d’ells constaten el pes excessiu i el caràcter punitiu de la nova fiscalitat borbònica. Descriuen, a vegades amb tot detall, el creixement econòmic i la prosperitat de diverses contrades, ja a principis del XVIII, i molt clarament a partir de mitjan segle, la creació d’institucions socials i culturals, i lamenten la rèmora d’una religiositat excessiva i supersticiosa.

Val a dir que, en general, les seves visions són versemblants i ajustades a la realitat, per bé que, a vegades, vagin a remolc de les interpretacions oficials que els han proporcionat les autoritats i que, per tant, la visió que aporten sigui, en algun punt, esbiaixada. Però, fet i fet, l’abundor de testimonis, sobretot per al XVIII, permet constatar tant el múltiples punts de coincidència, com aquells aspectes en els quals divergeixen. Entre l’acomodació i la dissidència: així podríem definir la Catalunya del segle XVIII. Perquè, al capdavall, l’acomodació al nou règim per la via econòmica i per la relativa prosperitat que va comportar no va impedir la dissidència política,  expressada en múltiples manifestacions, si bé limitades per la constant repressió que imperava. En aquest sentit els testimonis estrangers esdevenen, en conjunt, valuosos d´un temps i d´un país en plena recuperació i expansió, el qual s’encaminava, decidit, cap a la industrialització.

Joaquim Albareda

És catedràtic d’Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És autor de La guerra de Sucesión de España (2010). Ha sigut director de les obres col·lectives Catalunya, nació d’Europa, 1714-2014 (2013), i Catalunya als ulls del món (2022). Ha coordinat els llibres Del patriotisme al catalanisme. Societat i política (segles XVI-XIX) (2001), El declive de la monarquía y del imperio español. Los tratados de Utrecht (2015). Amb Manuel Herrero (eds.), Political Representation in the Ancien Regime (2019). I amb Núria Sallés: La reconstrucción de la política internacional española. El reinado de Felipe V (2021). Director del Curs Aula Ateneu. Una història de Catalunya als ulls del món

Bibliografia

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM (Dir.): Catalunya, nació d´Europa, 1714-2014, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2013

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM i  ESCULIES, JOAN: La Guerra de 1714 : la clau catalana d’un conflicte mundial, Barcelona, Pòrtic, 2013, BAB

FONTANA, JOSEP: “El Redreçament (1652-1714)” i “El segle XVIII: Repressió i represa” a La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Vic, Eumo editorial, 2014, pp. 177-258, BAB.

Dimecres 18 d’octubre a les 18.30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la taula rodona: 100 anys del cop d’estat de Primo de Rivera.  El cop i Puig i Cadafalch, amb la participació de Jordi Casassas, Giovanni C. Cattini i Teresa Abelló, historiadors i Esteve Mach de l’Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch.

Presenten: Oriol Calvo i Vergés, president de l’Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch i Joan Solé Camardons de la Secció d’Història

L’acte és una iniciativa conjunta de l’Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch i de l’Ateneu Barcelonès.

Accés obert

Josep Puig i Cadafalch. Fotografia de Pau Audouard 100 anys del cop d’estat de Primo de Rivera.  El cop i Puig i Cadafalch

El 13 de setembre passat, s’acaba de complir un aniversari molt trist: els 100 anys del cop d’Estat de Primo de Rivera. Un cop, que tallà  de soca-rel, el primer assaig d’autogovern de Catalunya des de 1714.  Un autogovern, el de la Mancomunitat que, en termes de cost-benefici; és a dir, per la relació entre mitjans i resultats, ha estat dels més productius de la nostra història moderna. Encara avui en vivim d’aquells fonaments i d’algunes d’aquelles parets mestres.

Primo de Rivera implantà una dictadura militar que feu una repressió brutal dels drets polítics, socials i lingüístics dels catalans i, en certa manera, constituí un assaig de la posterior dictadura de Franco. Per a Puig i Cadafalch fou la causa d’un exili voluntari – encara que inevitable – i, alhora, representà un final avançat de la seva carrera política  a la primera fila.

L’actuació de Puig i Cadafalch, en tant que president del govern català en el moment del cop d’estat, ha estat jutjada de forma  lleugera i, sovint, pejorativa.  Fet que ha tingut un pes clar en la seva valoració històrica com a personatge polític. Els professors Jordi Casassas, Giovanni C. Cattinni i Teresa Abelló, ens ajudaran a reviure i analitzar el que va passar.

Bibliografia bàsica

CASASSAS YMBERT, JORDI (Edit): La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Textos. Selección, bibliografia e introducción de Jordi Casassas,Ed.Anthropos, 1983. historia ideas y textos. 348 pàg.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Textos. Selección, bibliografia e introducción de Jordi Casassas

QUIROGA FERNÁNDEZ DE SOTO, ALEJANDRO: Miguel Primo de Rivera.  Dictadura, populismo y nación, Ed. Crítica, 2022, 416 pàg.

Miguel Primo de Rivera.  Dictadura, populismo y nación

ROIG ROSICH, JOSEP M. : La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural, ​​Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992, 684 pàg.

La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural

Dimarts 10 d’octubre a les 11h, tindrà lloc la sessió La Catalunya moderna, una anomalia política? 1479-1659 a càrrec de Xavier Torres Sans (Universitat de Girona).

Segona sessió del Curs Aula Ateneu “Una història de Catalunya als ulls del món”

Imatge principal: “Ilustración de Rafael del Castillo, Los bandidos célebres españoles episodios históricos referentes a los más famosos bandidos / reunidos por Álvaro Carrillo e ilustrados con cromos de reputados artistas“, Barcelona, Jaime Seix editor, 1892. T. II, p. 866, «¡Serrallonga! Esclamó»
La Catalunya moderna, una anomalia política? 1479-1659

El món, a principis de l’època moderna, s’eixamplava considerablement arran de la descoberta i la colonització subseqüent del continent americà, però, la visió que es tenia de la Catalunya moderna (1479-1659), des de fora, continuava essent el resultat d’uns pocs testimonis (italians, germànics, francesos), que no sempre coneixien prou bé el terreny que trepitjaven, i que tot sovint es repetien o es plagiaven els uns als altres en les respectives relacions de viatge. Subsidiàriament, la literatura (la castellana, en particular) va ser una altra influent font d’interpretació de la Catalunya del període. I la premsa o propaganda bèl·lica va acabar de reblar el clau.

El resultat de tot plegat va ser una imatge estereotipada, prou ambigua o contradictòria, però rarament gaire positiva, de Catalunya i els catalans. Així, alguns viatgers ponderaven la religiositat del país, amb el monestir de Montserrat en primer pla, però, els més rarament s’oblidaven de remarcar tot seguit la fatal inclinació dels catalans a la violència, en forma de bàndols i bandolerisme: una faceta, aquesta darrera, que esbombava en particular la literatura castellana del Segle d’Or. I quan el testimoni era el d’un diplomàtic o d’un tractadista polític, tal com passava tot sovint, aleshores la conclusió era unànime: la Catalunya moderna, i la seva capital, Barcelona, amb el seu “excés” de llibertats o de privilegis, constituïa una anomalia política. 

Bibliografia

FUSTER, JOAN:  El bandolerisme català del Barroc. II. La llegenda, Barcelona, Aymà, 1963

PÉREZ LATRE, MIQUEL: Entre el rei i la terra. El poder polític a Catalunya al segle XVI, Vic, Eumo, 2004,

REGLÀ, JOAN i FUSTER, JOAN: Joan Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler, Barcelona, Aedos, 1961,

TORRES SANS, XAVIER: Els Bandolers: s. XVI-XVII. Vic, Eumo. 1991

Xavier Torres Sans (Universitat de Girona)

Xavier Torres Sans (Barcelona, 1955) és catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de Girona i membre de l’Institut de Recerca Històrica de la mateixa universitat. Les seves principals línies d’investigació han estat el bandolerisme català del Barroc; els dietaris i els escrits d’índole memorialista; la guerra dels Segadors; i el patriotisme català en temps de la Casa d’Àustria.

Actualment estudia les imbricacions entre reforma catòlica, sociabilitat religiosa i identitat política a la Catalunya moderna, i té en preparació una monografia sobre els oratoris musicals catalans i italians sis i set-centistes. Ha col·laborat, com a autor o coordinador, en obres col·lectives com ara el Diccionari d’Història de Catalunya (Barcelona, 1992), i Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans (vol. IV, Barcelona, 1997).

Entre les seves publicacions es poden destacar Els bandolers (1991); Els llibres de família de pagès, s. XVI-XVIII (2000); La guerra dels Segadors (2006); Nacions sin nacionalismo. Cataluña en la Monarquia Hispánica en los siglos XVI-XVII (2008); i l’edició del volum Providencialisme i secularització a l’Europa moderna (segles XVI-XIX). Moment maquiavel·lià o macabeu? (2018). Ha publicat diversos articles en revistes com ara Recerques, Pedralbes, Manuscrits, Historia Social, Hispania i Hispania Sacra. Té cinc trams de recerca.

Dimarts 3 d’octubre tindrà lloc la sessió: Quan el món va descobrir Catalunya: L’època medieval. Segles IX-XV a càrrec de Daniel Venteo historiador i museòleg.

Primera sessió del Curs Aula Ateneu Una història de Catalunya als ulls del món, dirigit per Joaquim Albareda

Presenta: Joan Solé Camardons, cordinador del curs.

Imatge principal: Coronació de Carlemany a mans del Papa Lleó III, 25 desembre de l’any 800. Font: Pintura de Jean Fouquet, 1455-66 Biblioteca Nacional de França. Reproduïda a Catalunya als ulls del món, Enciclopèdia Catalana, 2023.

Introducció de Josep Maria Salrach

Abans de descobrir una realitat cal que la realitat existeixi. Començarem, doncs, per precisar en la mesura del que sigui possible, el temps mític i obscur dels orígens, i ho farem observant el que creiem que veien els veïns del nord i dels sud en la terra i els habitants de l’actual Catalunya. Encara que el nom no fa la cosa, serà útil i necessari puntualitzar el quan i el com de l’aparició dels noms Catalunya i catalans, amb la necessària reflexió sobre el possible contingut i importància d’aquesta presa de consciència des de l’exterior.

Ramon Berenguer i Almodis compren a Adelaida i Guillem de Cerdanya la cessió dels seus drets sobre Carcassona el 1067. Font: Miniatura del segle XII del Liber feudorum maior. Arxiu de la Corona d’Aragó. Reproduïda a Catalunya als ulls del món, Enciclopèdia Catalana, 2023.

Situats en aquesta etapa primigènia del passat català, haurem de prendre consciència de l’ampli ventall de possibilitats que el futur semblava oferir a la Catalunya naixent. Per a aquesta visió polièdrica, serà fonamental la interrelació entre l’interior i l’exterior, amb la culminació de la primera etapa d’obertura de Catalunya al món. A continuació constatarem, però, que el futur es concreta fixant límits i determinant per a Catalunya un destí, si es pot parlar així, peninsular i mediterrani. Quan això arribi veurem que un país que, des de fora és veia petit, i que alguns deien pobre, feia coses grans, molt més del que corresponia.

Llibre de Consolat de Mar de Barcelona primera edició original en català 1320-1330 i després en francès 1409 i en altres llengües. Font Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Foto reproduïda a Catalunya als ulls del món, Enciclopèdia Catalana, 2023.

El nom de la seva gent es feia llavors universal, tant que s’estenia desbordant les estrictes fronteres etnoculturals del grup català. Però, què hi veien a Catalunya i que entenien per catalans la gent de la Mediterrània, la Península i Europa a la fi dels temps medievals? És difícil reduir a una sola la pluralitat de mirades que llavors es projecten sobre el país i la seva gent, i més quan els propis catalans són vistos per sí mateixos amb matisos prou diferents. És clar que totes les mirades s’entrecreuen en una cruïlla, en què les projectades des del present inevitablement es troben amb les que venen del passat modelant, sinó condicionant la visió i la lectura que se’n fa. Així s’entén el paradigma o model de la decadència de Catalunya amb l’arribada dels Trastàmara, creat per la historiografia noucentista, que posa fi als temps esplendorosos de l’Edat Mitjana catalana.

Guia de Perplexos de Maimònides manuscrit 1347-1348, il·luminat per Jaume Ferrer Bassa. Wikipèdia. Reproduïda a Catalunya als ulls del món, Enciclopèdia Catalana, 2023. Bibliografia

• ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM (Ed.): Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022

Catalunya als ulls del món, Enciclopèdia Catalana,

• FONTANA, JOSEP: “La formació d’un Estat nacional”, “L’expansió” i la “Crisi” a La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Vic, Eumo Edit., 2016, pp. 11-123

La formació d’una identitat. Una història de Catalunya

• RIQUER, BORJA DE (Dir): Història mundial de Catalunya. Assessors: Joaquim Albareda, Miquel Molist, Isabel Rodà, Josep M. Salrach. Barcelona : Edicions 62, novembre 2018

• VENTEO, DANIEL (Director): Símbols del Catalanisme. Introducció de Joan F. Mira, Enciclopèdia Catalana. [I·lustrat amb més de 750 imatges], 2019

Símbols del Catalanisme, Enciclopèdia Catalana.

· VICENS VIVES, JAUME: Notícia de Catalunya. Nosaltres els catalans. Avantpròleg de Borja de Riquer, Barcelona (Editorial Vicens Vives), 2010

Notícia de Catalunya. Nosaltres els catalans

· ZIMMERMAN, MICHEL: Naixement de Catalunya (Segles VIII-XII), Traducció: Momtserrat Pérez, Editorial Base, 2023, pp. 682

Naixement de Catalunya (Segles VIII-XII) Daniel Venteo

Llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra i Màster en Història per l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives de la mateixa Universitat. El seu treball de recerca va estar dedicat a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i el seu interès pels estudis històrics, que posteriorment va esdevenir la base de la seva tesi doctoral, dirigida per Joaquim Albareda, en curs d’elaboració. És col·laborador habitual de l’Arxiu Municipal de Barcelona i de les publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, entre d’altres institucions.

És autor de diverses obres institucionals sobre la història d’institucions culturals i socials de la ciutat, com ara el Museu d’Història de Catalunya o el propi Ateneu Barcelonès, entre d’altres. També és autor de volums de divulgació de patrimoni fotogràfic conservat en arxius públics i privats com ara els volums La Barcelona de Roisin (Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona), L’Abans de Ciutat Vella. Fotografies, 1844-1986 (Efadós i Ajuntament de Barcelona ), La Barcelona d’entreguerres. Fotografies dels Merletti (Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i Efadós) i Barcelona crònica fotogràfica, 1844-1986 (Efadós).

Per a Enciclopèdia Catalana ha estat autor de l’Autobiografia de Barcelona i també d’Autobiografia de Catalunya. Tresors documentals de la nostra història, publicada per Enciclopèdia Catalana i la Generalitat de Catalunya l’any 2016 dins de la sèrie de Grans Obres. Més recentment, també per a la mateixa col·lecció d’obres d’Enciclopèdia Catalana, va ser director del volum Símbols del catalanisme, l’any 2019. A l’última obra publicada, Catalunya als ulls del món, ha estat el responsable de la il·lustració històrica i dels documents destacats en cadascun dels capítols del llibre. Pel que fa a l’àmbit de les exposicions, ha estat comissari d’una desena d’exposicions.

Daniel Venteo (Foto d’Esteve Plantada, El Temps, 26, d’agost de 2019)

Dilluns 2 d’octubre 2023 a les 17:00 h a sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia: La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra, amb Amadeu Gallart, economista, escriptor i autor del llibre La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra. La figura d’Enric Canturri (1931-1939), edicions Salòria.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com 

Amadeu Gallart: La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra. La figura d’Enric Canturri (1931-1939), edicions Salòria. La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra

La figura d’Enric Canturri, alcalde de la Seu entre el 1931 i el 1933, diputat al Parlament català des del 1932, exiliat a Andorra, França i Bèlgica arran dels Fets d’octubre del 1934, retornat el febrer del 1936 amb el triomf del Front Popular i comissari de la columna Macià-Companys durant la Guerra civil, és sens dubte una de les més fascinants dels anys 30 del segle passat al Pirineu. Fascinant i també controvertit, pel paper que va tenir –o que més aviat, no va tenir– en els funestos mesos inicials de la conflagració, quan una trentena de veïns de la Seu i comarca van ser víctimes dels faistes que controlaven el Comitè de Milícies Antifeixistes.

Enric Canturri i Ramonet (La Seu d’Urgell, 8 d’abril de 1897 – Ciutat de Mèxic, 16 de desembre de 1971)

El llibre d’Amadeu Gallart arrenca amb la proclamació de la República i l’ascens de Canturri a l’alcaldia, en repassa les principals fites –assenyaladament, la instauració de l’institut a la Seu– i la participació als Fets d’octubre, i l’estretíssima relació que durant tot aquest període va mantenir amb Andorra, amb atenció destacada per a la vaga de Forces Hidroelèctriques d’Andorra (FHASA) del 1933 i per on va marxar a l’exili en dues ocasions, la primera, el 1934; la segona i definitiva el 1939: va desfilar per Montlluís, Montpeller i Casablanca, i el 1942 es va embarcar cap a Mèxic, on va morir el 1971 sense haver tornat mai a trepitjar la Seu. (Font: A. Luengo a Bon Dia AD 31/12/2019)

Barcelona, 6 de desembre de 1932. El president Francesc Macià amb els diputats d’Esquerra Republicana de la circumscripció de Lleida, durant l’obertura del Parlament de Catalunya. D’esquerra a dreta: Francesc Viadiu, Josep Magre, Enric Canturri, Pere Mias, Josep Maria Espanya, Francesc Macià, Humbert Torres, Pere Coromines, Ricard Palacín, Josep Companys i Joan Sauret. Autoria: Pau Lluís Torrents. Font: Fundació Irla Amadeu Gallart

Amadeu Gallart, és economista i llicenciat en història contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a gestor administratiu i com a col·laborador del negoci familiar de vins i licors. Va ser alcalde de la Seu de 1979 al 1984. Ara dedica bona part del seu temps a llegir i a escriure sobre la nostra història pirinenca. Entre altres llibres destaquen:

• Alt Urgell: una visió de conjunt: una aproximaxió a la seva història, vol. 3 (coescrit amb Sol Gasch i Duran i Mercè Grau) (2011)
• Trossos de temps de la Seu de postguerra (coescrit amb Sol Gasch) (2016)
• Per Déu, per la pàtria i el rei : la vida d’un carlista pirinenc (Antoni Martí, 1806-1863) (2022)

Més informació

Enric Canturri i Ramonet (La Seu d’Urgell, 8 d’abril de 1897 – Ciutat de Mèxic, 16 de desembre de 1971), Polític i comerciant. Fundació IRLA, Biografia  https://memoriaesquerra.cat/biografies/canturri-ramonet-enric

Dilluns 18 Setembre 2023 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la presentació del llibre de Joaquim Albareda Vençuda però no submisa: la Catalunya del segle XVIII , edicions 62, 2023.

Presentació a càrrec de Joaquim Nadal, historiador i conseller de Recerca i Universitats.

Acte en col·laboració amb Edicions 62

Una nova mirada al segle XVIII català

Un llibre d’història sobre el segle XVIII català per un dels grans historiadors actuals. Una nova visió de conjunt del segle.

Sinopsi: La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, és la de 100 anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al règim borbònic. Tanmateix, aquest llibre demostra que, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats. L’historiador Joaquim Albareda ofereix, doncs, una nova visió de conjunt del segle que desmunta molts tòpics.

Joaquim Albareda

És catedràtic d’Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És autor de La guerra de Sucesión de España (2010). Ha sigut director de les obres col·lectives Catalunya, nació d’Europa, 1714-2014 (2013), i Catalunya als ulls del món (2022). Ha coordinat els llibres Del patriotisme al catalanisme. Societat i política (segles XVI-XIX) (2001), El declive de la monarquía y del imperio español. Los tratados de Utrecht (2015). Amb Manuel Herrero (eds.), Political Representation in the Ancien Regime (2019). I amb Núria Sallés: La reconstrucción de la política internacional española. El reinado de Felipe V (2021).

Director del Curs Aula Ateneu. Una història de Catalunya als ulls del món que tindrà lloc durant el darrer trimestre de 2023, del 3 d’octubre al 13 de desembre. Vegeu informació aquí

Més informació

JOAQUIM ALBAREDA SALVADÓ. Historiador i autor de Vençuda però no insubmisa “El règim sempre va desconfiar dels catalans”. LA REPÚBLICA. El PUNT AVUI 8 de setembre de 2023 aquí

Joaquim Albareda ens presenta l’assaig històric Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII. 12/09/2023 Xavier Graset conversa amb Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna. Més 324 Aquí

La tertúlia d’Amics de la Història : L’Alguer. L’encant de la història amb Antonio Budruni, autor de l’obra del mateix títol en què també hi participava Gustau Navarro, responsable de l’Ofici de l’Alguer de la Generalitat de Catalunya, prevista dilluns 18 de setembre a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) s’ha hagut d’anul·lar.

Els dos tertulians havien de venir directament de l’Alguer, i la companyia Ryanair ha canviat els horaris del vol directe que havien d’agafar. Sembla que aquest canvi d’horari està dins la guerra que té oberta aquesta companyia amb el govern italià, i que penalitza comunicativament les illes italianes, principalment Sardenya i Sicília.

Proposarem als dos tertulians una altra data més endavant. Podeu llegir la ressenya que ha fet Adrià Mainar Scanu, del llibre que s’havia de presentar L’Alguer. L’encant de la història d’Antonio Budruni.

Antonio Budruni, catedràtic de disciplines jurídiques i econòmiques, va néixer al centre històric de l’Alguer, a la Muralla. Ha publicat diversos llibres que estudien la història de l’Alguer i Sardenya. Ha publicat la novel·la “Los minyons de la Muralla” (2009), premi Osilo (2011) i “Los adolescents de la Muralla” (edicions Abbà, 2021), “L’Alguer, l’encant de la història” (edicions, Abbà 2022).

Imatges: Antonio Budruni, autor de Breu història de l’Alguer i L’Alguer. L’encant de la història

Ressenya “L’Alguer, l’encant de la història” d’Antonio Budruni (2022)

Autor de la ressenya: Adrià Mainar Scanu, historiador i guia cultural (@EsguardHistòric @MainarScanu, Blog Esguard Històric )

L’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya, com se sol anomenar, és un mirall de la nostra Història. És el testimoni d’un passat gairebé oblidat, amb llums i ombres, que avui ens pot sorprendre però que convé conèixer. Llegint sobre l’Alguer aprenem sobre l’expansió mediterrània de l’antiga corona d’Aragó i l’herència cultural que els catalans deixàrem, amb grans dolors, a Sardenya.

L’any 1353, en temps de la conquesta catalano-aragonesa de l’illa, que s’havia complicat més del que hom preveia, un estol dirigit per Bernat II de Cabrera ocupà l’Alguer. Mesos més tard, la població s’aixecà en armes i foragità els soldats de la guarnició. Arran d’això, l’estiu de 1354 el rei Pere el Cerimoniós s’hi dirigí, hi posà setge personalment i la feu capitular; llavors, per castigar la “rebel·lia” dels sards i genovesos que hi habitaven, els expulsà i ordenà que la ciutat fos repoblada amb catalans. Des d’aquell moment, l’Alguer, oberta al mar i emmurallada, funcionà com a “cap de pont” per sotmetre Sardenya en una guerra que encara s’allargaria més de 60 anys. Per la seva condició estratègica, la “fidelíssima” fortalesa de l’Alguer, ara habitada per catalans, fou mimada amb nombrosos privilegis i tancada als sards amb pany i forrellat.

Malgrat les vicissituds històriques, com el sonat assalt nocturn que patí l’any 1412, la terrible pesta de 1582 o el desenllaç de la Guerra de Successió, pel qual Sardenya passà als Savoia (1720) i l’Alguer quedà separada de la resta de territoris de parla catalana, els algueresos mantingueren al llarg dels segles el català, que a la Sardenya moderna tenia consideració de llengua de prestigi, i a finals del s. XIX redescobriren un sentiment de “catalanitat” que tot i les convulsions del s. XX, i gràcies a iniciatives com el “Viatge del Retrobament” (1960), perviu fins avui.

Imatge: L’arribada de l’expedició catalana a l’Alguer, 1960/ A. F. Scanu. Font: Esguard Històric

Antonio Budruni, després de la seva Breu història de l’Alguer (2010), un llibre de referència per conèixer l’Alguer medieval i moderna, el procés de repoblament i pervivència dels pobladors catalans així com el funcionament institucional de la ciutat, a semblança del Principat, presenta ara L’Alguer, l’encant de la història (2022). En aquest nou llibre, on recupera i amplia alguns punts de l’anterior, que acabava al s. XVIII, Budruni aborda també l’època savoiana (1720-1946).

En rebre el Regne de Sardenya (1720) els Savoia pogueren coronar-se reis, si bé inicialment regiren l’illa com a un mer apèndix de llurs dominis al Piemont. L’Alguer i Sardenya, fins llavors acomodades a l’ordenament hispànic, toparen amb les noves institucions piemonteses, que en llur exercici sovint entraren en conflicte amb el funcionament del municipi de l’Alguer.

A mitjans del s. XVIII els Savoia emprengueren un seguit de mesures que afectaren a Sardenya i l’Alguer entre les quals destaquen la introducció de l’italià a l’illa, la reforma dels consells cívics o un intent de “nacionalització” de la pesca del corall, activitat que duien a terme principalment corallers napolitans. L’any 1861 els Savoia proclamaren la unificació d’Itàlia, de manera que l’illa de Sardenya quedà incorporada al naixent estat italià. Arran d’això, la vida dels sards i dels algueresos restà lligada al govern de Roma i es veieren directament involucrats en els episodis més importants de la història contemporània italiana, com fou la 1a Guerra Mundial (1915-1918), l’adveniment del feixisme de Mussolini (1922) i la 2a Guerra Mundial (1939-1945), després de la qual s’instituí la República italiana i els Savoia foren desterrats.

De tot plegat Budruni ens en parla L’Alguer, l’encant de la Història (2022). I ho fa en el català de l’Alguer, cosa que singularitza el llibre. Tot i que això pot desconcertar inicialment a qui no conegui la variant algueresa, la lectura és prou amena i es fa entenedora, oferint una aproximació panoràmica a la història, la societat i la cultura de la ciutat.

Selecció d’obres sobre l’Alguer disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès

ARMANGUÉ I HERRERO, JOAN. Llengua i cultura a l’Alguer durant el segle XVIII. Barcelona : Curial Abadia de Montserrat, 1996. 274 pàgines.

CATALÀ I ROCA, PERE. L’aventura catalanista de “La Palmavera” : L’Alguer, 1906. [Alguer] : Edicions Municipi de l’Alguer, 1998. 365 pàgines.

FARINELLI, MARCEL A. El feixisme a l’Alguer. Barcelona: Centre d’Estudis de Temes Contemporanis : Angle, 2010. 149 pàgines.

TODA, EDUARD. L’Alguer: un poble català d’Itàlia. Barcelona : La Renaixensa, 1888. 200 pàgines. (consulta a sala)

Mans manetes : l’Alguer : paraules, cançons i veus de minyons. [Barcelona] : Plataforma per la Llengua, [2018]. 100 pàgines.

Retrobament de l’Alguer. [Lloc de publicació no identificat] : Tramontane, 1961. 168 pàgines.

Rondalles alguereses. Barcelona : Rafael Dalmau, [1985]. 141 pàgines.

Més informació

GUIDO SARI: “Commemoració del cinquantè aniversari del Retrobament [de l’Alguer]”, Llengua Nacional – núm. 73 – IV trimestre del 2010, aquí

MAINAR SCANU, ADRIÀ: “Lo Retrobament”, el viatge que restablí els lligams amb l’Alguer (1960)”, Esguard Històric. Blog d’història, artesanal, propera i autocentrada, agost, 2016, aquí

MAINAR SCANU, ADRIÀ: “4 llibres per conèixer l’Alguer”, Esguard Històric. Blog d’història, artesanal, propera i autocentrada , abril, 2019, aquí

Imatge: El Virginia de Churruca, al fons, fou el creuer que portà els catalans a l’Alguer / A. F. Scanu. Font: Esguard Històric

Recuperació de la memòria dels nostres ateneistes

Memorial Ateneu  2023 és un projecte promogut per l’Ateneu Barcelonès que pretén la recuperació i difusió de la memòria democràtica mitjançant entrevistes d’ateneistes que hagin estat testimonis de la resistència política i cultural durant el franquisme, de l’emancipació de les dones i de l’exili català de la postguerra. Es tracta de recollir les vivències personals de sis persones ateneistes.

El projecte consisteix en la realització i edició d’un documental resum de sis entrevistes a ateneistes que es donarà a conèixer en una Jornada memorialista oberta a tota la ciutadania.

Imatge principal : Conferència de Salvador Dalí a l’Ateneu Barcelonès (19-10-1950). Foto: Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Activitats previstes al projecte Memorial Ateneu Barcelonès

L’any 2023 aquest projecte inclourà les activitats següents:

1. Realització de 6 entrevistes a ateneistes nascuts entre 1940 i 1955, enregistrades en vídeo i que passaran a formar part de l’Arxiu de la Paraula de l’Ateneu Barcelonès. Els temes principals tractats seran: a) la resistència i la recuperació política i cultural durant el franquisme; b) vida laboral i professional de les dones ateneistes o familiars seves durant el franquisme i, c) les persones exiliades i llurs famílies dins i fora de Catalunya.
2. Edició  d’un vídeo documental que resumeixi les principals aportacions de les entrevistes realitzades d’una durada entre 20 a 30 minuts, i un vídeo promocional de 2 minuts per a la seva difusió a xarxes socials.
3. Organització d’una Jornada memorialista per difondre i debatre els principals resultats i presentar el vídeo documental en el marc d’un acte obert a tota la societat que contribueixi a exposar i debatre les causes i les conseqüències dels fets individuals i col·lectius en el període del franquisme.

Calendari

1. Preparació definitiva del guió de les entrevistes i dels equips de treball (juliol 2023)
2. Formació de l’equip de treball (Entrevistadors i productora audiovisual: juliol 2023)
3. Selecció definitiva de les persones a entrevistar (segona quinzena de setembre 2023)
4. Realització de les entrevistes  (segona de quinzena d’octubre 2023)
5. Edició del documental sobre les entrevistes  (novembre 2023)
6. Incorporació de les entrevistes al repositori l’Arxiu de la Paraula (novembre 2023)
7. Jornada memorialista i presentació del documental (desembre 2023-gener 2024)

Imatge: Premis “Ciutat de Barcelona 1950” a l’Ateneu Barcelonès. En una cantonada es troba la taula de premsa de l’acte de lliurament dels premis. Foto: Pérez de Rozas. 26-01-1951. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Número de registre 72519.

Objectius del projecte Memorial Ateneu Barcelonès

1. Preservar la memòria viva de persones ateneistes que, per la seva edat i trajectòria, van viure un període singular ique corre el perill de perdre’s.
2. Difondre l’experiència d’aquests testimonis, contribuint a un debat amb familiars i persones més joves, perquè coneguin de primera mà les causes i les conseqüències dels fets individuals i col·lectius durant el franquisme.
3. Contribuir a difondre el treball que l’Ateneu Barcelonès, com a entitat memorialista, realitza per a recuperar la seva memòria i el seu paper dins la tradició democràtica i catalanista.

Les entrevistes

Les persones sòcies de l’Ateneu, nascudes entre 1940 i 1955, que tinguin interès a participar activament en el projecte poden contactar a: amicsdelahistoria2015@gmail.com abans del dia 29 de setembre.

S’informarà per escrit si han estat seleccionades per a la realització de les entrevistes i en qualsevol cas es deixarà oberta la possibilitat que puguin participar en la Jornada memorialista prevista. Els temes tractats a l’entrevista seran, a més d’una breu autobiografia, els següents:

a) Resistència i recuperació política i cultural durant el franquisme (1939-1977).

b) El paper de les dones en l’educació, en la vida professional i en la transmissió de valors democràtics.

c) Vida i paper de les persones exiliades i dels seus familiars.

Jornada memorialista i públic destinatari

La Jornada memorialista on es presentarà el documental sobre les entrevistes amb la participació de les persones entrevistades i llurs familiars més joves, vol obrir un debat sobre la memòria democràtica intergeneracional. El públic destinatari d’aquesta Jornada memorialista és:

1. Persones grans que han viscut durant el franquisme experiències similars.
2. Persones joves amb familiars o coneguts de les persones entrevistades.
3. Persones de mitjana edat, amb o sense coneixement d’aquestes experiències vitals.

Imatge: Curs d’estiu per a periodistes a l’Ateneu Barcelonès organitzat per l’escola Oficial de Periodisme (30-6-1952 a 20-9-1952). Foto: Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Equips de treball

Memorial Ateneu 2023 ha obtingut una subvenció de la Diputació de Barcelona i una altra de la Generalitat de Catalunya que cobreixen les despeses d’enregistrament, edició de les entrevistes i del documental.

El disseny, la direcció tècnica, el guió, la realització de les entrevistes i la preparació de la Jornada van a càrrec Joan Solé Camardons i de Miquel Nistal de la Secció d’Història  com a voluntaris responsables d’aquestes activitats, coordinades  per Lluïsa Julià des de la Junta de govern, Ariadna Robert des de la gerència de l’Ateneu i amb el suport del personal de les diverses àrees de l’Ateneu (biblioteca, arxiu, cultura, comunicació i regidoria d’espais).

La productora audiovisual Iaco Rocher serà l’encarregada de l’enregistrament de les entrevistes i de l’edició del documental.  

Ateneu Barcelonès, 13 de setembre de 2023