destacats

THE WASTE LAND (LA TERRA ERMA)RITUS I RITMES DE LA TERRA EN ELIOT I STRAVINSKY (acte 8 d’abril)

Teatre -

Les més sorprenents de tots els tipus de composicions, siguin del tipus que
siguin, són aquelles que, en poques “pàgines”, modifiquen la percepció que
tenim del món. I de totes aquestes, les més valuoses, són les que ho susciten
amb rapidesa, posant-se en circulació entre nosaltres en forma de “llibre
obert”. Això és, en un format autònom i lliure; podent-se inserir fàcilment en
les diferents branques i arrels de tot allò que constitueix el saber. És aquí on
rau la seva força i el poder de la seva revelació.
The Waste Land/ La terra erma (Londres, 1922, 64 pp) de l’escriptor T. S. Eliot
n’és una d’aquestes. I tot i que, a cop d’ull, la col·locaríem entre les
composicions d’àmbit poètic, que ho és, una lectura atenta decanta clarament
aquest escrit cap l’àmbit de l’ètica. Més exactament, és un poema, això és, un
escrit fet en el llenguatge de la poesia, que acaba enunciant un resultat de
tipus ètic ‒aquest fet, afegint-hi la forma innovadora en què està escrit, fa que
sigui de lectura encara més difícil. Passa el mateix amb el Tractatus de Ludwig
Wittgenstein (Viena, 1914, 75 pp): un llibre d’aforismes enllaçats
jeràrquicament que d’entrada col·locaríem en l’àmbit de la lògica formal i que
mostra constructivament com bastir el llenguatge, acaba formulant de retruc
quina és la naturalesa de l’ètica ‒hi ha un punt d’inflexió significada i similar
en les seves vides poc després de publicar que contrasta amb els canvis, com a
estela d’aquestes publicacions, que apareixen en els àmbits de la poesia o del
pensament filosòfic respectivament. Dos llibres que tenen en comú un tret
essencial: l’exemplaritat amb que fan paleses les seves eticitats. I si
Wittgenstein traça els confins de l’univers de l’ètica des dels límits del
pensament abstracte, Eliot assenyala en quina forma un poeta s’ha de fer
responsable del món que escriu:
“Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tan de bo que fossis
fred o calent! Però ja que ets tebi i no ets ni fred ni calent, estic a punt de
vomitar-te” (Joan, Apocalipsi, 3 15-16). Aquestes persones tèbies, queden
recollides, segles després, en un passatge de La divina comèdia de Dant, a la
porta de l’infern ‒el vestíbul dels indecisos‒ i Eliot els intercala magistralment,
més segles després, entre els versos del seu poema, tancant la primera part
d’aquest (The Burial of the Death/ L’enterrament dels morts): “Irreal Ciutat,/
sota la boira ocre d’una albada d’hivern,/ una multitud fluïa pel Pont de
Londres, eren tants,/mai hauria pensat que la mort n’hagués desfet tants./
Sospirs, curts i espaiats, s’exhalaven/ i cada home fitava els ulls davant dels
seus peus”.
En conseqüència, a l’entorn de la veu pròpia de l’autor, tot un brogit de veus
alienes es despleguen en el transcórrer del poema (l’esborrany del poema portava el títol He Do the Police in Different Voices). Són veus de l’alteritat,
veritables, que parlen o criden des del present o el passat; des del quotidià o la
literatura; des de les més col·loquials a les que són de culte. Unes veus sempre
desfermades, barrant el pas o desbrossant de matolls les rasses on van
brostant els rengles dels versos del poema. Mai cap poeta havia callat tant i fet
parlar tant als altres. Si la vàlua d’un autor la mesurem per la capacitat
negativa que té de rebre més que d’emetre, veig dibuixada al firmament una
única pintura: Skrik (1893, El crit), del noruec Edvard Munch; a l’aire i en
primeríssim pla, la cara esvoletegada d’un autor que en l’endemig d’un present
aquós, tot ell voraginós i crepuscular, cull totes les veus que del món el sotgen
i se’n esglaia.
Anys abans, Igor Stravinski havia collit d’entre les veus autòctones de l’estepa
russa La Sacre du Printemps, una composició musical que constitueix un altre
“llibre obert” d’aquests. La tècnica compositiva d’Stravinski, absolutament innovadora, esclata en la sonada estrena de la peça al Théâtre des Champs- Elysées (París, juny de 1913; un mes després el ballet es va representar a Londres). Quan anys després la companyia de Serguei Diàguilev torna a estar de gira a Londres (1921), Eliot fa una ressenya de La Sacre… a la revista The
Dial, i afirma que la música d’Stravinski “fa l’efecte de transformar el ritme de
les estepes en l’esgarip dels clàxons, el tric­trac de les màquines, l’estridor de
les rodes, el martelleig del ferro i l’acer, el bramul del tren subterrani, i tots els
altres salvatges crits de la vida moderna”. Eliot publicarà el seu poema un any
després però porta elaborant-lo des d’anys enrere i dos mesos després
d’escriure aquesta ressenya dóna el seu poema per acabat. Fa la impressió
que és en aquest moment que fa la recensió a La Sacre… quan les dues obres
arremolinen les seves veus. Tal i com assenyala Mildred Meier, els ritmes
endimoniats i les dissonàncies de La Sacre… hem de trobar-los en la
juxtaposició de les veus diverses que en La terra erma apareixen i desapareixen
d’improvís, sense avisar i fragmentades. Referint-se a La Sacre… Pierre Boulez
assenyalava que “pròpiament no hi trobem desenvolupament sinó repeticions
que varien, no hi ha pas canvis químics, sinó únicament juxtaposicions de
tipus físic.” Aquesta consonància, atenent a l’estètica, en la forma que
adopten les dues obres també la trobem en l’objectiu ètic en què
s’embranquen: Eliot escriu el poema per redimir-se com a persona davant del
cosmos i Stravinski compon el seu ballet per redimir-se com a individu davant
de la col·lectivitat. Al rerefons de les dues hi ha una concepció similar del
quefer de l’artista en relació a la tradició i el caràcter impersonal que hi
adopta, com en aquest aforisme d’Eliot: “The more perfect the artist, the more
separate to him will be the man who suffers and the artist wich creates.”

Això és, la perfectibilitat d’un artista rau en la perfectibilitat amb què posa distància
entre l’artista que crea i el ser humà que pateix.
En The Waste Land: ritus i ritmes de la terra en Eliot i Stravinski, hem acostat
el poema d’Eliot i alguns extrets de la reducció per piano que William Fried
(2011) va fer de La Sacre… d’Stravinski. Estant atents a com, en aquest cas,
paraula i música poden reverberar una a través de l’altra. Allò que
veritablement interessava a Eliot de la música d’Stravinski era aquell
transvasament de valors des d’uns “contenidors” a uns altres dins del present
atemporal. A la ressenya que Eliot fa dins de la revista The Dial escriu: “In
everything in the Sacre du Printemps, except in the music, one missed the
sense of the present”. I és que si bé la música de la Sacre és una barreja de
primordialitat i modernitat, aquest “ser ancestral” no és de cap manera un
retorn a les formes musicals antigues, medievals o renaixentistes, sinó la cerca
d’una forma compositiva que retrobi i “reconegui” el fil del passat en el fil que
conforma el present a través d’una forma musical.
El ballet d’Stravinski consta de catorze episodis i el poema d’Eliot està dividit
en cinc parts i aquestes en diverses seccions que sumen el mateix nombre.
Aquest és el motiu pel qual hem trobat adient fer també catorze citacions
musicals de La Sacre… durant la lectura dramatitzada. A excepció d’alguna
d’elles, les citacions es repeteixen per ocasionar leitmotiv i alguns d’ells
coincideixen en leitmotiv que hi ha en el poema d’Eliot. Aquest és el cas, per
exemple, de la vinculació que hem fet entre una citació que fa Eliot d’un vers
de La tempestat de Shakespeare (“el que eren els seus ulls són perles ara”) o
altres versos que al·ludeixen als morts, els ossos i les rates que funcionen per
cinestèsia amb aquell i el Tema de l’acció ritual dels ancestres de La Sacre…
d’Stravinski.

La tardor del 2017 vaig decidir incorporar definitivament el poema d’Eliot a un
projecte que vaig presentar un any després al CC La Bòbila i que duu per títol
A obagues d’una arada. Mantenir el text en l’original anglès, tot i la dificultat
que podia haver-hi per aconseguir intèrprets anglòfons, comportava poder
oferir al públic assistent a la representació un peu de subtítols. Aquest requisit
finalment passava per tenir una traducció que, sent fidel a l’original, em
convingués i convencés. Tot i que he consultat esporàdicament també les
altres traduccions catalanes (Rosa Leveroni, Agustí Bartra), algunes
castellanes (Andreu Jaume, José Maria Alvárez) o en altres llengües, la
traducció de referència ha estat sempre la de Joan Ferraté (Lectura de la terra
gastada, Barcelona 1977, Edicions 62). Però des del l’inici vaig decidir
naturalitzar-ne el català tant com podés i esquivar-ne els cultismes per
apropar-me més al lèxic planer de l’original. Això no ha estat sempre possible
però penso que ho he aconseguit en la gran majoria de les ocasions. He mirat
també de mantenir algun tipus de mètrica i de rimes allà on les he trobades.
Cal remarcar que moltíssims dels peus que hi ha a l’original són fragments de
poemes de la literatura anglesa dels que Eliot en fa una deriva subtil i
deliciosa. Se’n pot fer una traducció però és gairebé impossible mantenir
aquest “joc” literari que fa l’autor perquè, inevitablement, queda disseminat i
difuminat per entre el lèxic de la llengua receptora. Ben mirat potser una
“traducció” més fidel de The Waste… tot i que a costa de dur a terme una feina
ingent, consistiria en realitzar la “reconstrucció” del poema aconseguint
fragments escaients i homologables a l’original anglès entre els clàssics de
poesia en la llengua on volem bolcar l’original. Per això, quan a la segona
estrofa, estant a recer de la Paràbola del sembrador de l’Evangeli, l’autor avisa
al lector que “tu no ho pots dir, ni endevinar, perquè tu bregues només/ amb
un piló d’imatges trencades” no li falta pas gota de raó. “Un piló d’imatges
trencades”… una expressió que alhora entronca amb les disquisicions, tan
presents a començaments del segle xx, sobre la teoria del llenguatge i en
especial al Cambridge de Russell. Just un vers abans, el qualificatiu de stony
rubbish (empedreïda desferra) com a sinònim de “ser humà” no podia ser més
premonitori. I dues seccions després, reblant el clau i tancant tota aquesta
part primera del poema, retrobem “el vestíbul dels indecisos” que, segles
després, l’autor situa (no podia ser altrament) al Pont de Londres. Amb aquest
fer, la manera en què Eliot desplega en The Waste Land una eticitat dins del
lliscar de la poesia, està ja absolutament traçada.

Sant Pol de Mar, març del 21

Jordi Fàbregas Ferrer

Francesc Layret en el temps del pistolerisme

Historia -

Dijous 15 d’abril a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tindrà  lloc la sessió “Francesc Layret en el temps del pistolerisme”, a càrrec de Vidal Aragonés i Chicharro, advocat, professor, polític i autor de l’obra “Francesc Layret. Vida, obra i pensament”.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal

La Browning va ser la pistola emblemàtica dels pistolers patronals, mentre que la Star ho va ser dels anarquistes. Portada satírica de l’Esquella de la Torratxa (27 d’agost de 1920). Font: BALCELLS, Albert. El pistolerisme, p. 122.

Del Congrés de Sants i la vaga de la Canadenca als assassinats de Francesc Layret i de Salvador Seguí (1917-1923). Per Vidal Aragonés

Ara fa un segle el nostre país va viure un dels períodes més intensos des del punt de vista polític. Per una banda el moviment obrer i sindical, de la mà de CNT, va donar una salt organitzatiu en el conegut Congrés de Sants. El període 1917-1920 va destacar per un nivell de mobilitzacions sindicals sense precedents fins a aquell moment, essent-ne la màxima expressió la Vaga de la Canadenca, que va suposar la conquesta de la jornada laboral de 8 hores. Per una altra banda, el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyo es va expressar en a través de l’Assemblea de Parlamentaris i la proposta d’Estatut d’Autonomia.

Aquest dos moviments, sindical i d’alliberament nacional, no van unificar lluites i es van manifestar per separat, però van patir per igual la repressió de l’Estat espanyol: milers de repressaliats, centenars de morts, acomiadats, etc.

Si bé els dos moviments no coincidiren, hi ha algunes excepcions com la de Francesc Layret, que malgrat haver estat reconegut com advocat de cenetistes, ha estat poc estudiat el seu pensament polític i la seva tasca d’organitzador de les primeres iniciatives que feren coincidir catalanisme i socialisme.”

Francesc Layret, en la infantesa es va veure afectat per una paràlisi, va perdre la mobilitat de les dues cames i va haver d’utilitzar crosses tota la seva vida Sinopsi de Francesc Layret. Vida, obra i pensament

Francesc Layret ha passat a la història del nostre país com l’advocat laboralista assassinat el 1920 pel pistolerisme promogut per la patronal i els aparells de l’Estat. Advocat, regidor a l’Ajuntament de Barcelona, diputat al Congrés… Però qui va ser realment Francesc Layret?

És impossible explicar el context polític català de principis del segle XX sense remetre’ns a la figura de Layret. Aquesta obra s’endinsa i estudia per primera vegada el pensament polític d’un dels grans organitzadors i referents del naixent catalanisme d’esquerres de la segona dècada del segle XX. Layret va saber conjugar republicanisme, catalanisme i socialisme en una proposta política única. A la vegada, la seva tasca constant i incansable en el si del moviment obrer l’avalava i li atorgava un consens entre sectors amplis que anaven des de l’anarcosindicalisme fins al catalanisme republicanista. I tot això ho feia sense cap renúncia ideològica i defensant sempre els posicionaments més rupturistes en els diferents espais on va participar.

No només coneixerem, però, el Layret advocat, regidor o referent polític. També ens acostarem a la part més humana del personatge, i podrem entendre com el devia afectar la paràlisi que patia a les cames des dels 2 anys o la inseparable tríada que formava amb Companys i Seguí. El llibre també descobreix algunes de les incògnites que fins ara existien sobre Layret: el nom i cognoms de qui va ordenar i pagar el seu assassinat i les claus del procediment judicial que es va obrir després; o les certeses i mites sobre el seu projecte de partit obrer català i la candidatura electoral de 1920. Un llibre que parla del passat perquè el present necessita eines per construir futur.

Vidal Aragonés

Nascut a Cornellà de Llobregat, 1978. Fill de família de classe treballadora. Advocat laboralista del Col·lectiu Ronda des de l’any 2002 i professor associat de Dret del Treball de la UAB des de l’any 2010. Assessor jurídic del sindicalisme alternatiu i advocat litigant.

Militant des de mitjans dels anys 90 en associacions i moviments en defensa dels drets socials. L’any 2014 va participar en la creació d’Alternativa d’Esquerres de Cornellà. Diputat de la CUP-CC a la XII Legislatura del Parlament de Catalunya. Va presidir la Comissió d’Investigació sobre la gestió de les Residències de Gent Gran.

Ha escrit desenes d’articles sobre dret del treball, relacions laborals, moviment obrer i marxisme. Ha participat en diferents obres col·lectives i és coautor de Manual para luchar contra la reforma laboral (Atrapasueños, 2012), Las transformaciones hacia el socialismo en Venezuela (Atrapasueños, 2014) i de Francesc Layret. Vida, obra i pensament.

Més informació

Frances Layret 1880-1920  perJoaquim Ferrer, Fundació Irla, Barcelona, abril de 2010

Conversa amb l’historiador Jordi Serrano sobre la figura i llegat de Francesc Layret. Fundació Josep Irla, 23 de febrer de 2021.

Francesc Layret, el político desconocido” article de Josep Playà Maset a La Vanguardia 16/01/2021.

L’exposició Francesc Layret. Diputat per Sabadell. El fil roig del catalanisme s’ha organitzat en el marc dels actes commemoratius del centenari del seu assassinat. Comissariada per l’historiador Jordi Serrano. Museu d’Història de Sabadell.

Les darreres hores de Francesc Layret, el primer advocat laboralista Pep Martí, NacióDigital, 28 de novembre de 2020.

Vida i assassinat de Francesc Layret Júlia Costa.  Llegir.cat Barcelona

Els anys del pistolerisme a la ciutat de Barcelona (1917-1923) Carles León Peralta Revista Ab Origine

El pistolerisme, Barcelona (1917-1923), Albert Balcells González, Pòrtic Edicions, 216 p

Repartiment d’armes al Sometent de Barcelona en motiu de la vaga general del 24 de març de 1919. Font: BALCELLS, Albert. El pistolerisme, p. 91.

Conferència de Fernando Peralta: Moments decisius dels campions del món: Kàrpov i Kaspàrov

Escacs -

El dimecres 17 de febrer de 2021 el gran mestre Fernando Peralta va impartir la tercera conferència del cicle: Moments decisius dels campions del món. Anècdotes, històries i partides decisives. Ens va parlar d’una de les rivalitats esportives més importants de la història: la que durant cinc tornejos mundials van disputar Anatoli Kàrpov i Garry Kaspàrov.

Fernando Peralta va comentar el torneig que s’havia de celebrar a Manila l’1 de juny de 1975 i que havia d’enfrontar el campió del moment, Bobby Ficher, amb el retador Anatoli Kàrpov. Aquest torneig mai es va disputar perquè Fischer es va negar a acceptar les condicions que va establir la FIDE.

Abans d’arribar als matxos que enfrontarien Kàrpov i Kaspàrov, es van disputar dos mundials més, tots dos entre Kàrpov, campió després de la incompareixença de Fischer l’any 1975, i Kortchnoi, gran mestre rus, desertat de l’URSS l’any 1976. Tots dos tornejos estan carregats d’anècdotes més enllà del tauler. I els dos els va guanyar Kàrpov.

Finalment, el 10 de setembre de 1984, es van enfrontar cara a cara Kàrpov i Kaspàrov. El torneig tampoc va estar lliure de controvèrsia: van ser gairebé sis mesos de joc que van acabar amb l’anul·lació del torneig per part de Florencio Campomanes, llavors president de la FIDE. Amb l’anul·lació, Kàrpov retenia el títol.

Els quatre tornejos restants que van jugar els dos campions els va guanyar Kaspàrov i van tenir lloc el 1985 a Moscú, el 1986 a Londres i Leningrad, el 1987 a Sevilla i el 1990 a Nova York i Lió. En total van disputar més de 100 partides amb resultats molt ajustats.

Podeu tornar a seguir la conferència per Youtube: https://www.youtube.com/watch?v=cz_D4G9isqc&t=3651s

Conferència de José González: Moments decisius dels campions del món: des de Botvínnik fins a Fischer

Escacs -

El gran mestre José González, campió de Mèxic el 1996 i jugador de set olimpíades d’escacs amb l’equip mexicà, va oferir, el passat dia 16 de setembre, la segona conferència del cicle Moments decisius dels campions del món: anècdotes i partides dels campions d’escacs del món. En concret, José González ens va parlar dels campions mundials Botvínnik, Smyslov, Tal, Petrosian, Spassky i Fischer.

Enllaç a la conferència: https://www.youtube.com/watch?v=AV64Nu8o6Qs

La revolució de juliol de 1909. Violència colonial i violència urbana.

Historia -

Dijous 11 de març a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la sessió “La revolució de juliol de 1909. Violència colonial i violència urbana.” a càrrec de David Martínez Fiol, historiador, professor associat UAB i coautor de l’obra La Revolución de julio de 1909.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

La conferència és d’accés obert i es podrà veure també en directe a https://www.ateneubcn.org/endirecte

Introducció de David Martínez Fiol

La violència política i social de l’estiu del 1909, coneguda tradicionalment com “La Setmana Tràgica”, fou, en aparença, la resposta anticlerical, antiburgesa i antimilitarista dels sectors populars de Barcelona contra el reclutament de reservistes per anar a lluitar a la Guerra, no declarada formalment com a tal, del Marroc. Contra aquest reclutament, el món sindical d’esquerres i els republicans organitzaren una vaga general revolucionària que, no només pretenia aturar l’embarcament de reservistes al Rif, sinó també posar en marxa una revolució republicana que forcés la reforma de l’estat o la caiguda de la Monarquia del jove Alfonso XIII.

Sens dubte, la violència del juliol del 1909 no s’explica sense la tradició de violència terrorista que, des de la darrera dècada del segle XIX, havia permès que Barcelona fos batejada com la “Rosa de Foc”. Però no es pot oblidar que el Marroc, fou durant el primer terç del segle XX, un altre focus de violència encara més notori que el de la mateixa Ciutat Comtal i que posà en perill sistemàticament la pervivència de la Corona.

David Martínez Fiol

Barcelona, 1962 és professor associat d’Història Moderna i Contemporània a la UAB, professor col·laborador de la UOC i catedràtic de Geografia i Història a l’Institut de Mollet del Vallès. La seva obra historiogràfica es centra en l’estudi del període de la Primera Guerra Mundial, el nacionalisme revolucionari català i el sindicalisme dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya en el temps de la Segona República i la Guerra Civil.

Selecció de llibres de David Martínez Fiol

  • La Revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España (coautor Josep Pich Mitjana) Editorial Comares, 2019, 360 p.
  • Viajeros en el País de los Soviets (coeditor junto a Josep Pich Mitjana, Andreu Navarra y Josep Puigsech), Barcelona, Ediciones Bellaterra, 2019.
  • 1917. El año en que España pudo cambiar (coautor Joan Esculies) Sevilla, Editorial Renacimiento, 2018.
  • L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel, Barcelona, Centre d’Història Contemporània de Catalunya-Generalitat de Catalunya, 2017 (co-autor amb Joan Esculies).
  • 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial, Barcelona, Ara libres, 2014. (co-autor amb Joan Esculies).
  • Els sindicats de funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010.
  • La Setmana Tràgica, Barcelona, Pòrtic, 2009.
  • Estatisme i antiestatisme a Catalunya (1931-1939). Rivalitats polítiques i funcionarials a la Generalitat, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.
  • La sindicació dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Tesi de doctorat, UAB (publicació digital amb ISBN).
  • Daniel Domingo Montserrat (1900-1968): entre el marxisme i el nacionalisme radical, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.
  • Llibertat, amnistia i estatuts d’autonomia. La transició democràtica a Espanya (1975-1982), Barcelona, Graó, 1998.
  • De colònia a imperi. Els Estats Units d’Amèrica (1607-1918), Barcelona, Graó, 1996. (Co-autor amb Josep M. Casals i Messeguer).
  • Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-1918), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991.
  • El catalanisme i la Gran Guerra (1914-1918) Antologia, Barcelona, Edicions la Magrana-Diputació de Barcelona, 1988.
La Setmana Tràgica, explicada per David Martínez Fiol.

Més informació

Vegeu la ressenya de Víctor López Mirabet sobre La Revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España, David Martínez Fiol & Josep Pich Mitjana, editorial Comares, 2019; a ENTREMONS. UPF JOURNAL OF WORLD HISTORY, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, Número 11 (octubre 2020), www.entremons.org

Violència política i social a Catalunya i a Espanya (1868-1923)

Historia -

Dijous, 18 de Febrer 2021 18,30 h, Sala Oriol Bohigas tindrà lloc la primera conferència del cicle: “Violència política i social a Catalunya i a Espanya (1868-1923)” a càrrec de Teresa Abelló i Güell, historiadora, professora titular de la Universitat de Barcelona amb un ampli camp de recerca sobre nacionalisme, anarquisme i moviment obrer.
Presenta la sessió: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història.

La sessió és d’accés obert segons les condicions sanitàries. També es podrà veure en directe.

Il·lustració de l’explosió al Liceu provocada per l’anarquista Santiago Salvador segons sortia al diari “Le Petit Journal”, 1893

Introducció de Teresa Abelló

A partir del 1890, coincidint amb la implantació de les jornades de lluita obrera del Primer de Maig, el desencís i la frustració davant el fracàs de les mobilitzacions obreres va conduir part de l’anarquisme cap a l’acció directa i la “propaganda pel fet”, és a dir, cap a la pràctica d’accions terroristes, seguint el camí que ja s’havia iniciat en altres països.
La violència fou especialment significativa a Barcelona, durant la primera meitat de la dècada dels noranta del segle XIX, amb atemptats contra persones significatives de l’àmbit polític i econòmic, i elements representatius de la societat, que van comportar una dura repressió que afectà indiscriminadament defensors i opositors de la pràctica violenta.
El 1896, l’esclat d’una bomba al Carrer de Canvis Nous, d’ampli ressò internacional, tanca una etapa.
El segle XX, comença a Barcelona amb una nova onada d’atemptats i la col·locació de bombes al carrer, en indrets indiscriminats, va fomentar un clima repressiu i d’inseguretat generalitzat. La intensitat del terror va fer que a Barcelona se l’anomenes “la Rosa de Foc”. Resquícies d’aquesta violència, tot i que amb característiques diferents, van aflorar durant el fets de la Setmana Tràgica del 1909.

Violència política i social a Catalunya i a Espanya (1868-1923). Tres etapes

a) Era dels atemptats (1892-1896); Bomba del Liceu 1893, atemptat contra el general Martínez Campos 1893, atemptat del carrer dels Canvis Nous, Corpus de 1896; Procés de Montjuïc 1896-1897.

b) Rosa de Foc: Atemptat a Maura (1904), Joan Rull Queraltó (1904-1907). Els atemptats amb bombes es feren presents al carrer: al carrer Ferran (1904), a les Rambles (1905), contra el cardenal Cassanyes (1905), a la falda del director del port (1906), a Peu de la Creu i la Boqueria (1908). La ciutat de les bombes. El 9 de juliol del 1909 esclata la guerra del Marroc i l’Estat decretà la mobilització dels reservistes, fins a cinc quintes i majoritàriament catalans. Setmana Tràgica, 1909, Execució Ferrer i Guàrdia, 1909.

c) 1918-1923 (Repressió i regressió, Congrés de Sants de 1918, Vaga de la Canadenca 1919 assassinat de Francesc Layret 1920 i assassinat de Salvador Seguí 1923).

Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30

Historia -

Dijous 21 de gener de 2021 a les 18.30 h tindrà lloc el debat Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30 amb la participació de Joan Esculies, historiador i autor de la introducció de “Catalunya contra Castella” d’Anton Sieberer, i Josep Sanmartí, ateneista, autor de quatre articles al Blog  Perles Negres, Perles Blanques  sobre aquest tema.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

De la introducció de Joan Esculies  a Catalunya contra Castella

El conflicte Catalunya-Espanya vist per un austríac en un llibre del 1936 que va ser prohibit pels nazis.

«Jaume Vicens Vives va afirmar que “la millor interpretació del moviment catalanista es troba avui a les pàgines d’Anton Sieberer: Katalonien gegen Kastilien”. A Catalunya contra Castella que ara podem llegir en català, Sieberer té la virtut d’exposar allò que veu, des de fora, de forma directa i amb una mirada antropològica molt lliure de prejudicis. Interessat inicialment per la pervivència de la llengua catalana, el jove lingüista austríac va escriure aquest assaig il·luminador i de vigència persistent, que no pretén ser un llibre d’història, sinó fer l’estudi d’una mentalitat i entendre per què la peça catalana no troba el seu encaix en el projecte espanyol.

Catalunya contra Castella va tenir recorregut i influència en l’àmbit internacional i en els cercles de l’exili, especialment a partir de l’edició en castellà que, amb algunes modificacions, en va fer l’exdirigent del POUM Jordi Arquer el 1944 a Mèxic i que va publicar amb el títol España frente a Cataluña. I constitueix una aportació important, en allò que plau i en allò que incomoda, per comprendre com operen encara avui els ressorts psicològics d’una part gens menyspreable de la nostra societat.

En el seu assaig Sieberer contraposa les veritats del catalanisme amb les respostes que es donen des de Castella, entesa com la matriu d’Espanya, i sobretot Madrid, que per al catalanisme simbolitza «totes les coses dolentes». Els catalans, diu l’autor, consideren que els castellans «es comporten com si estiguessin un grau per damunt dels altres pobles de la Península i, per tant, destinats a dominar els seus pobles germans». I encara que una separació d’Espanya podria ser perjudicial en termes econòmics per a Catalunya, aquesta, segons els catalans, «podria gaudir dels fruits del seu treball en comptes de deixar-se’ls robar per Espanya» i la seva «explotació fiscal».

Per bé que l’obra repassa els principals esdeveniments del desenvolupament del catalanisme i ressegueix la història de Catalunya des del temps dels ibers, l’austríac no pretén escriure un llibre d’història, sinó fer l’estudi d’una mentalitat. Per aconseguir-ho recorre a la cultura, l’economia, la llengua, les relacions amb França, l’evolució de l’administració i un elenc molt ampli de qüestions centrals per comprendre per què la peça catalana no troba el seu encaix en el projecte espanyol. Només començar reconeix que no li interessen «tant els fets com les idees, les aspiracions i els arguments, la ideologia catalanista i l’oposició que l’envolta». És això el que fa aquest assaig d’una esgarrifosa actualitat i empeny el lector a subratllar passatges i més passatges amb la incòmoda sensació que es va escriure des dels anys trenta per al present.» De la introducció de Joan Esculies.

Joan Esculies, autor de la introducció “Catalunya contra Castella” d’Anton Sieberer Sobre Anton Sieberer

Anton Sieberer, filòleg de formació,  té la virtut d’exposar allò que veu, des de fora, amb una mirada antropològica gairebé lliure de prejudicis, de forma planera i amb una gran sinceritat.

Va ser l’estiu de 1934 que Sieberer va visitar Catalunya i Espanya amb la seva moto. També hi tornaria el 1935. De Catalunya el va fascinar la pervivència i la recuperació del català. Catalunya era un laboratori immillorable per observar la sociolingüística d’una llengua. Aquest fet, li va despertar l’interès per aprofundir en la situació i li va inocular una no amagada simpatia pels catalans. Sieberer va consultar abundant bibliografia sobre el catalanisme a la Biblioteca de Catalunya i a l’Ateneu Barcelonès.

El juliol de 1936, en esclatar la guerra civil, va situar l’interès per la qüestió catalana i espanyola al mig del tauler internacional i una editorial vienesa va publicar d’urgència l’assaig de Sieberer. Segons la revista nord-americana Foreing Affairs el llibre tractava “sobre un problema que seguirà sent problemàtic al marge de qui guanyi la guerra civil”.

Les Perles d’Anton Sieberer recollides per Josep Sanmartí

Josep Sanmartí, historiador i ateneista és l’autor del Blog Perles Negres Perles Blanques de divulgació històrica. Ha dedicat fins a 4 articles a aquesta temàtica a partir de la versió en castellà “España frente a Cataluña, 1944, traduïda i seleccionada per Jordi Arquer, a partir de la versió francesa.

Josep Sanmartí, historiador, ateneista i autor del Bloc “Perles Negres, Perles Blanques” Més informació

L’anàlisi d’Anton Sieberer sobre les relacions entre Espanya i Catalunya“, per Francesc Artal, economista, i Francesc Roca, professor de Política Económica a la Universitat de Barcelona, Barcelona, 19 de juliol del 2013. Podeu llegir l’article aquí.

“Introducció” de Joan Esculies a Catalunya contra Castella. La problemàtica de la política interior espanyola d’Anton Sieberer, traducció de Ramon Monton, Pòrtic 2020. Podeu llegir un fragment de la introducció aquí

Quatre de les diverses versions de l’obra d’Anton Sieberer:

  • Katalonien gegen Kastilien: zur innepolitischen, problematik Spaniens, 1936 (Catalunya contra Castella: la problemàtica de la política interior espanyola).
  • Espagne contre Espagne, a l’editorial J. H. Jeheber. Sieberer, encara, hi va incorporar un novè capítol sobre la guerra, amb el qual la cobria fins a l’inici de maig de 1937.
  • España frente a Cataluña, 1944, Traduïda i esporgada per Jordi Arquer, a partir de la versió francesa.
  • Catalunya contra Castella. La problemàtica de la política interior espanyola. Introducció de Joan Esculies, traducció de Ramon Monton, Ed Pòrtic 2020.