destacats

L’eclipsi de les humanitats. Diàleg amb el professor Jordi Llovet: Una vida dedicada a les Humanitats.

Historia -

Dilluns 15 d’abril a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: L’eclipsi de les humanitats. Diàleg amb el professor Jordi Llovet: Una vida dedicada a les Humanitats.

Presenta: Ramon Ravell de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Acte obert a socis i no socis prèvia inscripció a amicsdelahistoria2015@gmail.com

El professor Jordi Llovet arribà als 17 anys a la universitat, i romangué fins la seva prejubilació com a catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Ha compaginat la docència amb la divulgació, traduccions diverses, conferències, col·laboracions a la premsa, escrivint articles, llibres, etc.

La seva vida és també la crònica de la universitat en els darrers decennis, en els quals s’ha produït l’anomenat per ell mateix, eclipsi de les humanitats, el qual el professor descriu en el seu llibre: Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats, fruit dels acords de Bolonya del 1999. Tal com ell mateix afirma, la universitat s’ha transformat de temple del saber en màquina expenedora de títols.

Una trobada adient per a totes les persones que veuen com la universitat actual es dol de manca d’universalitat i de rigor, i per entendre com s’ha arribat fins aquí.

Més Informació

Article de Jordi Nopca: “Jordi Llovet marxa decebut d’una universitat en declivi” ARA 19-04-2011 Vegeu https://tuit.cat/jGY0T

Sinopsi: Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats de Jordi Llovet


Aquest llibre narra les experiències viscudes per l’autor al llarg d’una vida universitària de quaranta-tres anys, començada com a estudiant el 1965 i acabada com a catedràtic, d’una manera prematura, l’any 2008: un pla de prejubilació pensat per les autoritats de la Universitat de Barcelona va determinar l’autor a acollir-s’hi, cosa que potser no hauria fet si les circumstàncies de la vida acadèmica que s’expliquen al llibre no l’haguessin convidat a prendre aquesta decisió. Durant tots aquests anys l’autor ha viscut experiències i moments d’una gran bellesa, de profit i de molta dignitat, però també n’ha viscut d’altres que cauen de ple en el malestar i en la consternació, si no en l’horror. L’autor intentarà que totes i cada una de les situacions narrades vagin acompanyades d’una reflexió ara pedagògica, adés política, també moral, per tal de fer aquest llibre útil a les generacions presents d’estudiants, professors i directors de l’ensenyament secundari i de les universitats de Catalunya i de tot Espanya, i també a les generacions d’estudiants d’Humanitats -que l’autor ja comença a plànyer- que vindran.

Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal (1808-1823). Curs Aula Ateneu Història

Historia -

Dimecres 3 d’abril, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas. Sessió 1. Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la Universitat de Barcelona i director del curs.

Primera sessió del curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)

“Assalt al palau de la Inquisició, Barcelona 1820. Destrucció de la Inquisició a Barcelona”, H. Lecomte. 1820. Arxiu Història Ciutat de Barcelona

Sinopsi

La conferència versarà sobre la primera etapa de la Revolució Liberal a Catalunya per tal de demostrar com els orígens del liberalisme a Catalunya es troben en la crisi política de la monarquia desencadenada arran de la Guerra del Francès. L’esclat de la guerra provocà que la violència afectés tant a les autoritats establertes d’una societat en crisi com a les noves autoritats napoleòniques. Sorgí un nou règim polític basat en la legitimitat de les juntes i un procés constituent. Després, amb el pronunciament de 1820 i la proclamació de la Constitució de 1812, s’accelerà el ritme polític, provocant una ruptura política en clau social i cultural.

Els liberals empraren els seus coneixement sobre història i constitucions catalanes per interpretar la Constitució, fet que va permetre el desenvolupament de propostes polítiques liberals ben diferenciades. Durant el Trienni Liberal les principals ciutats catalanes del litoral es convertiren en un terreny fèrtil per a unes transformacions revolucionàries d’un abast inaudit, que toparen amb les resistències de les zones més empobrides de l’interior de Catalunya i suscitaren una guerra civil.

El ressò dels canvis s’estengué per Europa i Amèrica despertant l’interès de liberals d’arreu per participar en aquell moment revolucionari. La por del contagi revolucionari arribà a centre Europa i en particular a França, que impulsà la invasió de la monarquia per restaurar el poder de Ferran VII, establint una monarquia típica de la Restauració. La invasió de les tropes franceses donà continuïtat a la guerra civil, que assolí unes cotes de violència extraordinària. Els eclesiàstics tingueren un protagonisme destacat ja que foren víctimes i botxins, i s’inicià un martirologi que connectava amb els màrtirs eclesiàstics morts durant la Guerra del Francès. S’havia iniciat així una guerra cultural que dividia la societat catalana, però que compartien la voluntat de mobilitzar la població contra els seus enemics, i ho feren emprant els mateixos recursos.

Bibliografia bàsica (BAB = disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu)

ARNABAT, RAMON: La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya, Vic, Eumo, 2001. (BAB)

FRASQUET, IVANA; RÚJULA, PEDRO (ED): Trienio Liberal (1820-1823). Una mirada política, Comares, Granada, 2020. (BAB)

MOLINER, ANTONI: Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès (1808-1814), Lleida, Pagès, 2007. (BAB)

RAMISA, MATIES: Polítics i militars a la guerra del francès (1808-1814), Lleida, Pagès, 2008.

RAMISA VERDAGUER, MATIES: “La Guerra del Francès a Catalunya. Ocupació, resistència, afrancesament”. Ateneu Barcelonès, Secció d’Història 26-11-2019, Videoconferència,  <https://youtu.be/B5IRFE_t-QQ>

ROCA VERNET, JORDI: La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors, Lleida, Editorial Pagès, Fundació Noguera, 2011. (BAB)

ROCA VERNET, JORDI “Las Cortes de Cádiz: génesis del liberalismo romántico catalán”, Trienio: Ilustración y Liberalismo, núm. 61, (2013), pp. 73-124.

ROCA VERNET, JORDI: “La violencia política del liberalismo exaltado durante el Trienio Liberal. La defensa del régimen constitucional desde Barcelona”, Pasado y Memoria, núm. 22 (2021), pp. 155-186.

ROCA VERNET, JORDI: “Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823” Vídeoconferència. Ateneu Barcelonès, 13-01-2023. Blog d’Història aquí

Arquitectura, salut ambiental i transició energètica

Ecologia -

Foto: Maria Orlova CC BY-SA 2.0

El món de l’arquitectura està incorporant de forma creixent una nova sensibilitat ecològica que prioritza tots aquells elements que fan que un habitatge sigui saludable des d’una perspectiva holística. Com és evident, i en primer lloc, per a la mateixa natura, tenint en compte el conjunt d’impactes ambientals generats durant tot el cicle de vida d’un edifici minimitzant l’ús de recursos i convertint els residus o les emissions novament en recursos. En aquest acte oferim una visió àmplia d’aquestes estratègies constructives, des de la prefabricació al manteniment, passant pel bioclimatisme i la salut de les persones.

L’habitatge com a dret fonamental ha de permetre una vida saludable per a tothom, amb una bona cohesió de comunitat o barri i amb un espai públic de qualitat. La intervenció integral de l’arquitectura, amb els materials escollits, l’optimització dels recursos així com el disseny constructiu ha de copsar aquestes necessitats i transformar-les en realitats.

L’arquitectura és la clau de volta de la construcció, un sector que ha sofert al llarg dels temps una transformació important per adaptar-se als reptes que cada època històrica, comminat per les exigències tècniques, socials i econòmiques. Uns condicionants agreujats fortament pel canvi climàtic i l’esgotament dels recursos evidenciant la necessitat de disposar de construccions sostenibles, resilients i ecològiques.

En el nostre cas, a la Mediterrània som especialment vulnerables als efectes del canvi climàtic, per la qual cosa l’arquitectura ha de desplegar un alt nivell de creativitat i innovació per adaptar-se de forma resilient al nou context ambiental, recuperant sovint l’ús de materials tradicionalment arrelats al territori, integrant l’arquitectura en la natura com a element vertebrador.

La construcció d’edificacions sostenibles i ecològiques ha de basar-se fonamentalment en l’ús de materials reciclables o d’origen reciclat per a garantir la gestió dels residus i la seva reutilització fent valdre materials com la fusta. Al mateix temps, han d’estar dissenyades per acomplir amb l’eficiència energètica, incorporant energies renovables sota un model d’autogestió comunitària mitjançant nòduls o sistemes independents. Així, l’autogestió i l’autosuficiència s’aconseguiran actuant en el mateix edifici com a depuradora o recicladora d’aigua, productora d’energia i aliments i com a contenidora de biodiversitat.

El Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, presentat a Europa al Programa Next Generation el 2021,  té una línia específica d’inversió dirigida a la rehabilitació d’habitatges, de façanes i regeneració urbana amb l’objectiu d’assolir l’eficiència energètica reduint el consum d’energia prop d’un 30%. En aquest sentit, la Directiva Europea d’Eficiència Energètica aprovada el dia 12 de març d’aquest any suposarà una oportunitat de millora de la qualitat de vida en termes de salut, seguretat i accessibilitat.

Des de la secció d’Ecologia us convidem a conèixer en profunditat aquesta nova visió arquitectònica de la mà de Sandra Bestraten, presidenta de la Demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i professora de la ETSAB-UPC. Us hi esperem el pròxim dimecres 27 de març, a les 18.30, a la Sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès.

Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930). Presentació del Curs Aula Ateneu Història

Historia -

Dimecres 13 de març a les 18-30h a la sala Sagarra tindrà lloc la presentació del Curs: Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930), a càrrec de Jordi Roca Vernet historiador, professor agregat UB i director acadèmic del curs. Hi haurà també la participació de Jordi Casassas, historiador i catedràtic emèrit de la UB que farà una introducció general a la temàtica de la violència política a Catalunya i a tota Europa durant l’edat contemporània.

Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i coordinador tècnic del Curs Aula Ateneu Història.

Accés obert sense inscripció

Imatge principal

La càrrega, també coneguda com a Barcelona 1902 de Ramon Casas entre 1899 i 1902 a Barcelona i que actualment està exposada al Museu de la Garrotxa d’Olot. Casas es va inspirar en les detencions d’anarquistes després de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous a Barcelona contra la processó del Corpus, el 7 de juny de 1896, i que va culminar en el Procés de Montjuïc.

Contingut del Curs

El curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930) té per objecte l’anàlisi i interpretació dels principals fenòmens col·lectius que irrompen sovint d’una manera violenta i dramàtica a la societat catalana contemporània en forma de revolta, de guerra o de revolució. Els tres conceptes no tenen una única definició historiogràfica i el mateix terme pot adquirir diversos significats. Tot i així, aquests esdeveniments rupturistes i/o violents condicionen el desenvolupament de la societat, l’Estat i la nació.

El Curs Aula Ateneu consta de vuit sessions que descriuen i expliquen els principals esdeveniments emmarcats en el període històric corresponent. Cada sessió consta d’un apartat de context històric, una cronologia i a continuació una descripció del fenomen que expliqui també les causes, les conseqüències i els actors principals individuals o col·lectius.

Calendari, durada i horari del curs

Curs de 8 sessions, del 3 d’abril al 29 de maig. Matí d’11 a 13 h.

  • Dimecres 3 d’abril, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal (1808-1823). Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat UB i director del curs.
  • Dimecres 10 d’abril, 11-13h. Sala Verdaguer. Revolució o bullanga? Violències populars durant la Guerra Carlina (1833-1840). Ponent: Pep Rueda Sabala, historiador i investigador UB.
  • Dimecres 17 d’abril, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. El zenit de la Revolució Liberal o la Jamància 1843. Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora UB.
  • Dimecres 24 d’abril, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Conflictivitat entre moderats i progressistes (1844-1859). Ponent: Albert Ghanime, historiador i professor agregat UB.
  • Dimecres 8 de maig, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Barcelona en revolució 1868-1873. Ponent: Marició Janué Miret, historiadora i professora agregada UPF.
  • Dimecres 15 de maig, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Revolució o Setmana Tràgica. Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic UPF.
  • Dimarts 21 de maig, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. La vaga de la Canadenca 1919. Ponent: Teresa Abelló Güell, historiadora i professora titular UB.
  • Dimecres 29 de maig, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas. El fets de Prats de Molló (1926). Ponent: Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat UB.
Preu del curs
  • Alumnat no soci: 120 € per les 8 sessions amb un passi especial mentre duri el curs. Els alumnes disposaran d’un descompte especial per fer-se’n soci/sòcia, mentre duri el curs.
  • Alumnat soci de l’Ateneu: 60 € per les 8 sessions
Dossier de l’alumnat

L’alumnat disposarà d’un dossier amb el contingut següent: programa general del curs, una sinopsi de cada sessió amb una referència bibliogràfica bàsica. També disposarà, si és el cas, del material en format digital (Power Point) després de cada sessió.

Inscripció i pagament

La inscripció i pagament es farà presencialment a l’oficina d’atenció al soci de la planta baixa de la seu de l’Ateneu, carrer de la Canuda, 6, Barcelona, a partir del dia 1 de març.

Si no hi hagués un mínim nombre d’alumnes garantit, s’avisarà amb antelació de la cancel·lació del curs i es tornarien els diners.

Direcció i coordinació tècnica

La direcció acadèmica correspondrà a Jordi Roca Vernet, doctor en Història (UAB) i coordinador del Màster d’Història Contemporània i Món Actual (UB). La coordinació tècnica a càrrec de Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i contacte entre l’alumnat i els serveis administratius de l’Ateneu Barcelonès.

La batalla de Stalingrad en la Memòria d’Europa (1945-2021)

Historia -

Dimarts 12 Març 2024 a les 18:30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc el debat: La batalla de Stalingrad en la Memòria d’Europa (1945-2021) amb la participació de Xosé M. Nuñez Seixas i Arnau González Vilalta, sobre el llibre Volver a Stalingrado. El frente del Este en la memoria europea 1945-2021.

Modera el debat: Óscar Costa Ruibal, historiador i membre de la Secció d’Història.

Aquesta sessió s’enmmarca en el cicle “Europa en joc” de l’Ateneu Barcelonès.

Accés obert

Un debat obert sobre la memòria a Europa

L’historiador gallec Xosé Manoel Núñez Seixas, autor d’una extensa obra sobre guerra, violència i memòria del segle XX i l’historiador català Arnau Gonzàlez Vilalta dialogaran àmpliament sobre el significat de la batalla de Stalingrad i el paper de la memòria a Europa. I es pregunten si la guerra al Front de l’Est és un lloc de memòria europeu controvertit, però d’alguna manera compartit?

La batalla de Stalingrad va esdevenir un símbol per les memòries dels combatents, que el van tractar i recordar de diferent manera, tant per part de les comunitats nacionals com dins de cada país al llarg del temps, ressituant-ne l’enfocament d’acord amb les perspectives que van adoptar les successives generacions. Aquest canvi constant de punts de vista ha continuat fins avui en dia.

Xosé M. Núñez Seixas: Volver a Stalingrado, El frente del este en la memoria europea, 1945-2021, V Premio de Ensayo Memorial Walter Benjamin, 2021, Galaxia Gutenberg, 2022, 400 pàgines Resum d’Óscar Costa Ruibal, historiador i membre de l’equip de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès L’autor del llibre

Xosé Manoel Núñez Seixas és en l’actualitat catedràtic d’Història contemporània a la Universitat de Santiago de Compostela. Va exercir la docència entre el 2012  i el 2017, a la Universitat  Ludwig -Maximilian de Munich i manté vincles familiars que el relacionen amb Alemanya. Es va llicenciar  a la Universitat de Santiago i va doctorar-se a l’Institut Universitari Europeu de Florència, la qual cosa li facilità l’accés a arxius i universitats d’arreu del continent. S’ha especialitzat en diversos àmbits d’estudi com ara els nacionalismes  i les identitats territorials a Espanya i a Europa.

Cal recordar el seu treball sobre la presència catalana a la Societat de Nacions: Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals a Europa (1914-1936), [Afers, Catarroja Universitat de València]. Així com la seva història sobre el nacionalisme espanyol: Suspiros de España. El nacionalismo espanyol 1808-2018, [Ed. Crítica, Barcelona, 2018].

Ha orientat també la seva investigació vers l’estudi de les grans conflagracions bèl·liques del segle XX i també la seva  influència en la conformació de les identitats postbèl·liques.  En aquesta línia: El frente del Este : Historia y memòria de la guerra germano-soviètica (1941-1945) [Alianza editorial, Madrid, 2018], i també: Guaridas del Lobo: Memorias de la Europa Autoritaria, 1945-2020, [Barcelona Crítica, 2021]

Xosé Manoel Núñez Seixas, Parc de Treptow 2021 C. Henrike Fesefeldt Stalingrad mite i metàfora del front de l’Est

La Batalla de Stalingrad, l’actual Volgograd, va enfrontar entre l’agost de 1942 i el febrer de 1943 els exèrcits del dos grans totalitarismes del segle XX.  Més enllà  de la seqüència bèl·lica de la batalla va significar un punt   d’inflexió  en la II Guerra Mundial, percebuda ja en el seu moment, com la primera gran desfeta d’un exèrcit alemany al front de l’Est. Per uns va contribuir a posar per primera vegada a l’horitzó la possibilitat material de la desfeta de la maquinària de guerra nazi. Pels altres va posar de manifest la realitat i els perills que s’acostaven per l’est fins aleshores un front percebut relativament llunyà.

A la ciutat del Volga, Stalin va donar l’ordre de no retirar-se. Aquesta resistència extrema suportada des de la banda oriental del riu, que va romandre a mans dels soviètics, va topar-se amb el control alemany de les dues terceres parts de la ciutat i va endegar un combat entre les ruïnes que va elevar la mortalitat pels dos bàndols. L’exèrcit soviètic, amb un alt cost en vides de combatents i civils dins de la ciutat,  intentava  per fora i amb èxit, rodejar els flancs de l’enemic fins a tallar les possibilitats de rebre  proveïment i tenir una via d’escap, tot seguint fil per randa  el pla dissenyat pel general Gueorgui Jukov, sobre el qual el dictador soviètic havia delegat la direcció militar de la batalla. Tot i que l’aviació germana no va poder fer arribar els subministraments de provisions i armament, Hitler va donar l’ordre  de no rendir-se, malgrat que la fam, els ferits i l’efecte del rigorós hivern van destruir les esperances. Finalment el comandant alemany general von Paulus, ascendit a Mariscal, perquè mantingué la resistència del sisè exèrcit fins al final, es va rendir el 2 de febrer de 1943. El resultat va ser prop de dos milions de morts, un milió i mig de soviètics, entre  militars i civils i prop de 600.000 soldats de la Wehrmacht (“Força de Defensa”), van comptar-se com a baixes i encara es podrien afegir els nombrosos caiguts i ferits dels exèrcits aliats de l’Alemanya nazi. Les baixes soviètiques, que algunes fons eleven a més d’un milió sense comptar les víctimes civils , van romandre sota un vel de misteri degut a la por de fer públic l’alt cost de la victòria i encara avui continuen estant en discussió.

Stalingrad. Film de 1993. Coproducció Alemanya-Suècia Film Stalingrad 2013 produït a Estats Units

Stalingrad va esdevenir un símbol per les memòries dels contendents, que el van tractar i recordar de diferent manera, tant per comunitats nacionals com dins de cada país al llarg del temps, ressituant-ne l’enfocament d’acord amb les perspectives que van adoptar les successives generacions. Aquest canvi constant de punts de vista ha continuat fins avui en dia.

Si ampliem el focus, Stalingrad va ser, com dèiem,  un episodi singular per les seves dimensions i per la seva carga simbòlica dins de la guerra a l’Est, però també un símbol del conjunt del Front de l’Est. Aquest va ser per la seva importància, per les característiques del combat i pel nombre de combatents i de víctimes, un extens camp de batalla especialment decisiu i punyent dins del quadre de conjunt de la Segona Guerra Mundial.

L’anomenada Operació Barba-roja, la invasió alemanya de Rússia va endegar una guerra molt més enllà del criteri de guerra convencional. Va desplegar una guerra de conquesta, sotmetiment i extermini de poblacions senceres. En la seva rereguarda va començar de manera massiva l’extermini de jueus i romanís, però també de comissaris polítics soviètics i presoners de l’Exèrcit Roig. Va comportar també un desplaçament de poblacions senceres, mobilitzacions de milions de combatents i la participació d’un important nombre de soldats de diferents nacions, la qual cosa va contribuir a transformar-la en una guerra d’abast europeu. En primer lloc, com es obvi, la reactivació de vells conflictes entre les nacions de l’Est, lituans, estonians, letons, ucraïnesos, romanesos, els quals van tenir una participació que va assolir diverses formes i va comportar orientacions ideològiques de sentits ben diversos. Però també hi van participar  polonesos, hongaresos, belgues, holandesos,  francesos, italians  i espanyols. La participació de kirguís i altres poblacions de l’Extrem Orient a l’Exèrcit Roig, donà una dimensió asiàtica  i si es vol un abast mundial al conflicte i més encara, si aquesta participació es pren  com una conseqüència  de la guerra civil a la Xina, que donaria pas a la revolució maoista quatre anys després d’acabar el conflicte a Europa.

La historiografia de les diferents nacions contendents s’ha ocupat, com no podria haver estat d’altra manera, de donar compte de la seva participació al conflicte. Tots han intentat ressaltar no sols la seva intervenció militar sinó les causes i enormes repercussions que va tenir dins dels àmbits nacionals respectius. A tots els països es van realitzar també una gran diversitat d’actes commemoratius, es van construir monuments, llocs de memòria, etc. que feien referència a la gestió de la memòria d’un període singularment sagnant i compromès. 

Les diferents aproximacions però van encarar el relat des d’angles molts diferents, a vegades no sols nacionals sinó també sectorials. Els tractaments que va fer cada país no sols van insistir en aspectes contradictoris sinó que dins de cada tradició historiogràfica van produir-se una evolució  que va anar modificant les versions inicialment oficials. Els intents d’explicacions de conjunt per sobre de les diverses historiografies nacionals no van reeixir perquè, com assenyala  l’autor, encara es tracta de ferides que no s’han acabat de tancar i perquè les evolucions posteriors al conflicte de cadascuna de les nacions contendents han estat molt diferents. No va ser igual, per exemple la manera de recordar-ho a la República Federal d’Alemanya que a la República Democràtica Alemanya. I encara dins d’elles no es va encarar de la mateixa manera la memòria en les dècades que van seguir la guerra, que, per exemple, després de la caiguda del mur de Berlín.

L’intent d’aquest llibre és aproximar-se al tractament de les diverses memòries seleccionant cinc àmbits nacionals tot considerant el desenvolupament, les polítiques i la gestió de  la memòria.

L’àmbit alemany

En primer lloc, l’àmbit de l’Alemanya occidental, on la percepció social va oscil·lar entre la culpa per l’esclat de la guerra i les seves conseqüències, i una convicció socialment estesa d’haver estat víctimes per partida doble: en primer lloc dels seus propis governants que van propiciar la invasió alemanya dels territoris de l’Est, així com també pel patiment que va provocar la invasió soviètica el 1945. Només una dada: el 9 de maig, dia de l’armistici, no va celebrar-se públicament a la República Federal d’Alemanya fins el 1970 amb un govern socialdemòcrata, mentre a la República Democràtica, es va celebrar des de pràcticament el començament com a Dia de l’Alliberament (Tag der Befreiung). Malgrat les sagnants ferides causades per la desfeta i més enllà del profund esquinçament de la societat alemanya, la desfeta va significar, segons assenyalava el president d’Alemanya (1984-1995) Richard von Wiezsäcker, al commemorar el 40 aniversari el 8 de maig de 1985, una oportunitat de reconstruir-se en democràcia per l’Alemanya.

Mother Statue. Schönholzer Heide. Berlin, Soviet War Memorial. La Mare Pàtria ofrena als seus fills caiguts La Gran Guerra Patriòtica

Un segon àmbit seria el de la persistència de la construcció mítica-narrativa que va ser forjada per la propaganda soviètica, la Gran Guerra Patriòtica, que va estar present a tot el bloc comunista entre el 1945-47 i el 1990. En un primer moment  després de tot el que va significar la caiguda del mur, el mite va desaparèixer de l’esfera  pública o va ser readaptat a les narratives nacionals d’algunes de les repúbliques exsoviètiques. Més endavant, el mite va reverdir amb el llarg període de Vladimir Putin, arribant des de l’any 2000 fins al present on els fantasmes de la II Guerra Mundial tornen a estar presents arran de la invasió d’Ucraïna.

Memorial Soviètic del parc Treptow. Representa la defensa de Moscou La doble invasió nazi i comunista

En tercer lloc, hi haurien aquells àmbits  que es caracteritzen per la recerca d’un equilibri o una equidistància  que es concretaria en el paradigma de la doble invasió, que en els països de l’est d’Europa, fa referència primer a la invasió nazi i després a la de l’Exèrcit Roig. La qual cosa ha portat  des del 1989, després d’un llarg període de narrativa antifeixista, a la reivindicació d’alguns herois nacionals que van ser en el seu moment col·laboracionistes de les tropes nazis, com per exemple els  nacionalistes ucraïnesos dirigents de milícies pro feixistes i antisemites com Stepan Bandera, o a cossos auxiliars  de l’exèrcit alemany com ara a les Repúbliques Bàltiques.

Monument a Stepán Bandera a Ternópil, “heroi d’Ucraïna” L’heroica Finlàndia

En un quart lloc,  això que l’autor destaca com l’aparent excepcionalitat heroica de Finlàndia. La resistència d’una petita República parlamentària, enfront d’un enemic gegantí, com l’URSS que la porta a una guerra per repel·lir la invasió a la regió de Carèlia i a associar  des de 1941 a 1944 a l’Alemanya nazi al considerar que la invasió nazi com una continuació de facto de la Guerra d’Hivern de 1939-41. La narrativa nacional finesa insistia en el caràcter numantí de la seva resistència que com a petita nació l’enfrontava al gegant roig, però al mateix temps la mobilització nacionalista servia per cicatritzar les ferides internes de la guerra civil  entre blancs i rojos que s’havia produït el 1918.

Memorial “La guerra s’ha acabat” al cementiri d’Oulu, Finlàndia Els països mediterranis al Front de l’Est

Un últim  apartat del llibre de Núñez Seixas  se centra en l’anàlisi de la participació dels països mediterranis  al  Front de l’Est dins del marc de l’operació Barba-roja. Els casos espanyol i italià són molt diferents quant a les característiques de la seva intervenció a Rússia sota el comandament nazi. Tant des  del punt de vista quantitatiu com els esdeveniments viscuts per ambdós exèrcits a Rússia. En canvi, els relats descrivint les vivències  dels combatents espanyols i italians són sovint quasi idèntics i presenten paral·lelismes temàtics, sorprenents. 

Els efectius mobilitzats per  la División Azul uns 48.000 van ser sensiblement menys  que els 300.000 integrants  del Corpo di Spedizione Italiano in Russia  i la posterior Armata italiana in Russia.  Els italians per la seva banda van tenir moltes més baixes que els espanyols al front rus, uns 98.000 contra uns 5.000. L’impacte dels retornats va ser també inferior en el cas dels espanyols que van retornar a una Espanya on no s’havia produït un canvi de règim polític. La qual cosa va permetre als retornats tenir certes avantatges per reintegrar-se a la vida pública sobretot per accedir a l’administració, continuar estudis o augmentar les possibilitats de promoció dins de l’exèrcit. A partir de la dècada de 1950 es van  constituir a diverses províncies espanyoles “Hermandades de excombatientes de la División Azul”, tot i que en general no es va construir fins més tard  monuments o es va assignar noms de carrer commemoratius, com és el cas del carrers dedicats al general Agustín Muñoz Grandes cap de les tropes espanyoles o els directament anomenats División Azul. Sí, que en canvi, es van fer plaques commemoratives als recintes militars. A Itàlia van ser també escassos els espais de memòria  pública dedicats als combatents a Rússia, no així dins d’alguns cossos de l’exèrcit com ara Els Alpins.

Monumento a la División Azul, Albacete durante el franquismo (C. finals dels 60) Dones ucraïnianes reben els soldats italians amb creus i imatges de sants. Fotograma del film Carica eroica (1952)

L’autor assenyala que els recursos meta-narratius  utilitzats, tant a Itàlia com a Espanya, van ser semblants i van tenir uns eixos  sobre els quals van basar els seus relats van barrejar l’argument de l’externalització de la culpa amb la reivindicació del tarannà decent i generós dels combatents tant envers l’enemic com en relació amb els civils, basant-se en el transfons catòlic que diferenciava als espanyols i als italians dels combatents germànics.

Amb aquests fils narratius es van teixir els relats, els quals analitza l’historiador gallec i també l’aparició en les filmografies respectives. Encara  entrat el segle XXI persisteix la convicció en amplis sectors de l’opinió públic que els espanyols i  els italians havien estat bons ocupants, sobretot amb la població civil i en canvi haurien estat les víctimes per partida doble tant de l’enemic soviètic com dels seus aliats els alemanys.

Conclusió: llocs de memòria i de desmemoria.

La primera qüestió que l’autor deixa oberta és si la guerra al Front de l’Est és un lloc de memòria europeu controvertit, però d’alguna manera compartit? Ell mateix respon que tota resposta en aquest sentit no deixa de ser ambigua. Literalment un espai de record comú, però amb límits  difusos  i contorns divergents a cada país, època o inclús dins de cada espai nacional, als diversos entorns generacionals, lluny de l’existència d’una narrativa comuna consensuada al voltant d’uns mínims. Tampoc existeix un acord definitiu sobre el front oriental. Un espai que segons l’autor representa un contínuum com a territoris de sang, encara més, durant la Segona Guerra Mundial, per l’Holocaust i les matances de població civil, la neteja ètnica i la “brutal enginyeria social” practicada a les rereguardes.

En aquest escenari gegantí dos noms atrauen la memòria d’una manera aparentment contradictòria, però al final complementària: Auschwitz i Stalingrad. Les dues instàncies han concentrat part del relat als països que es van veure embolicats al conflicte, però tots dos funcionen encara, vuitanta després, com a referent per la reflexió històrica sobre el període i sobre la fundació de la memòria post bèl·lica de l’Europa contemporània. El fet que els principals contendents, que es van enfrontar a sang i foc fossin dos règims totalitaris extrems, va facilitar, com diu l’autor, l’externalització de responsabilitats i també l’equiparació moral entre ambdós contendents  i va permetre una pretesa equidistància sobre la qual es van construir la justificació per a opcions difícils utilitzades per a recolzar nous escenaris nacionals on es reivindica per exemple la figura d’un mitificat Stephan Bandera, o dels legionaris letons i estonians, dels combatents finesos de la Carèlia  oriental i fins i tot de la cultura militar d’alguns cossos d’exèrcit dels més allunyats estats mediterranis. En aquest sentit, cal destacar, com assenyala l’autor, en sintonia  amb  altres  sociòlegs o historiadors destacats  com  Michel Wieviorka i Enzo Traverso,  que el relat en què es fonamenten les legitimitats es desplacen progressivament del paper dels herois al de les víctimes, al punt de què el segle XX, per a molts, podria ser caracteritzat com el segle de les víctimes. La manera de percebre’s a sí mateixos dels excombatents alemanys i centreeuropeus, els feia mirar-se com a triple víctima d’un règim com el nazisme, d’un enemic desapiadat i d’una guerra lliurada en condicions d’una duresa excepcional. Com assenyala Nuñez Seixas, la gran excepció resideix en la persistència de la narrativa de la Gran Guerra Patriòtica a l’imaginari rus. Però, tot i així no ha estat una memòria exempta de conflictes, primer pel silenci al que va estar sotmesa la memòria dels soldats del front o frontóviki en benefici de Stalin i els seus generals.I després per l’ocultació dels aspectes més foscos dels actes comesos pels seus combatents a l’entrada als territoris alemanys, com les violacions massives i el pillatge.

Encara en ple segle XXI es mantenen en alguns casos  els  relats que es refugien en una visió del Front de l’Est com una confrontació dura però professional distant i per tant ignorant del que succeïa a les rereguardes. Núñez Seixas ens recorda que els forns dels crematoris d’Auschwitz  van funcionar a tot rendiment mentre altres combatien a mort a Stalingrad.

Annex: Imatges del front de l’Est en la Memòria europea

A continuació hem seleccionat diverses imatges de monuments i fotogrames de films reproduïdes al llibre de Xosé M. Núñez Seixas, Volver a Stalingrado, El frente del este en la memoria europea, 1945-2021, 2021, Galaxia Gutenberg, 2022. Les imatges s’han extret d’Internet a partir de la informació facilitada al peu de la imatge reproduïda al llibre. Per veureu les fotos de l’àlbum cliqueu l’enllaç: https://photos.app.goo.gl/cUFhGY34L6XMmpNg8

00_ Xosé M. Nuñez Seixas: Volver a Stalingrado

01_El médico de Stalingrado. Film de 1957. Narra la història d’un metge el  1943 després de la gran batalla de Stalingrad. Batallons de presoners alemanys són conduïts a camps de concentració.

02_Stalingrad. Film de 1993. Coproducció Alemanya-Suècia

03_Madonna de Stalingrad. Memorial de la Gedächniskirche, Berlín

04_Memorial Die Trauernde Cementiri de guerra soviètic Camp de concentració de Bergen-Belsen. Monument als captius soviètics

05_Memorial Tiergarten 1953 Ofrena de les autoritats de Berlin oriental

06_Mother Statue. Schönholzer Heide. Berlin. Soviet War Memorial. La Mare Pàtria ofrena als seus fills caiguts.

07_Memorial Soviètic del parc Treptow. Representa la defensa de Moscou

08_Baix Relleu del Monument a l’Exercit Roig a Stralsund

09_Stalin in “The Fall of Berlin” 1949. Fotograma del film “La caída de Berlín”. Stalin saluda a la multitud a Berlin en baixar de l’avió.

10_Mamayev Kurgan, Volgograd. Memorial del turó Mamái.

11_Estela dedicada a Ruben Ruiz Ibárruri mort a la batalla de Stalingrad com a oficial de l’Exèrcit Roig, Volgograd.

12_Soldiers, Pilots and Citizens of Leningrad Monument a Sant Petersburg

13_Fotograma del film “Masacre Ven y mira”. 1985

14_Film Stalingrad 2013 produït a Estats Units

15_Veterans de guerra davant el Monument als 28 de Panfílov

16_Cementiri memorial de guerra soviètic Miasnoi Bor, Nóvgorod

17_Memorial tank next to the breaking of the siege of Leningrad panorama outside St Petersburg.

18_Monument a Stepán Bandera a Ternópil, “heroi d’Ucraïna”

19_Estela dedicada als soldats de la Legió Estonia, Lagedi

20_Memorial “La guerra s’ha acabat” al cementiri d’Oulu, Finlàndia

21_Inaguració del carrer “División Azul” a Vitoria, 1961

22_Monumento a la División Azul, Albacete durante el franquismo (C. finals dels 60)

23_Carica eroica, Film italià que narra la historia de l’última carga de caballeria de la història pel Regiment italià Savoia, a l’agosto de 1942,  a Isbucensky, Ucrania

24_Dones ucraïnianes reben els soldats italians amb creus i imatges de sants. Fotograma del film Carica eroica (1952)

25_Film “Italiani brava gente”. Narra la història d’un regiment italià durant la campanya de Rússia (1941-1943)

Les cares de Marianne: història i actualitat de França

Historia -

Dilluns, 4 de marc, 17 h a la sala Pompeu Fabra tindrà lloc la Tertúlia Amics de la Història Les cares de Marianne: història i actualitat de França.

Tertuliana convidada: Montserrat Besses, periodista i autora de: Totes les cares de França“, Ed. Pòrtic, 2023.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història.

Inscripció prèvia: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Les cares de Marianne: història i actualitat de França

La figura de Marianne simbolitza la República Francesa. Nascuda amb la Revolució, la seva imatge ens porta per les lluites, patiments i repressions que han patit i pateixen els valors republicans. No hi ha una Marianne més oficial que una altra. Versions infinites, des de monuments a caricatures, d’escultures a art urbà,  fan que Marianne sigui un personatge estimat, popular i actual. Malgrat estar present a totes les institucions, el seu lligam -únic i privilegiat- continua sent, al segle XXI,  amb el poble.

La Tertúlia abordarà tant aspectes històrics com problemes actuals  que tenen a veure amb els valors republicans, és a dir, amb Marianne.

La periodista Montserrat Besses, tertuliana convidada per Amics de la Història, amb una llarga experiència com a corresponsal de TV3 a París i una vinculació de més de quaranta anys amb França, ofereix un retrat actual i incisiu d’aquest país a través del símbol de Marianne, l’encarnació —la cara— de la República Francesa, en el seu darrer llibre Totes les cares de França, ed. Pòrtic.

Montserrat Besses amb el riu Sena darrere. Foto: Xristoph Geriment La vitalitat dels patiments de Marianne

D’encà de la Revolució, en què el poder del sobirà va ser substituït per la sobirania nacional, França s’ha representat a ella mateixa com una dona lluitadora, mare del francesos i símbols dels valors republicans. La seva història de dos segles, com la de França és agitada”.

La nova cara dels segells “Marianne” creats per l’artista Yseult “YZ” Digan

[Marianne] “pot mostrar-se entremaliada sota el traç d’un caricaturista, simbolitzar la mare que alleta el seu país, la combatent exaltada que guia el poble en la lluita per la llibertat…Els partidaris d’una república reivindicativa representen Marianne amb gorra frígia. Els més conservadors la representen sense la gorra, amb diadema o llorers. Hi ha moltes Mariannes amb cares d’actrius famoses, però de qui es continuen demanant més reproduccions avui dia és de la Marianne-Brigitte Bardot. A Tolosa sobreviu una Marianne negra encarregada pels francmaçons el 1848 any de l’evolució de l’Esclavitud”. 

Montserrat Besses: “La vitalitat dels patiments de Marianne” El Món d’ahir. Hivern 2024, núm. 29.

Paul LECREUX alias Jacques FRANCE (1826-1894) “Marianne Maçonnique” c.1881 Marianne – Brigitte Bardot d’Alain Aslan

Diaris personals de combatents a la Guerra Civil. Eren feres?

Historia -

Dijous 29 febrer 2024 a les 18.30h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la sessió: Diaris personals de combatents a la guerra civil. Eren feres?

Taula rodona amb Queralt Solé, historiadora i Oriol Riart Arnalot, historiador, arxiver, fotògraf i autor d’Érem feres. Diaris personals de combatents a la Guerra Civil, Pagès Editors, 2023, 370 pàg.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Accés Obert.

Diaris personals de combatents a la guerra civil

Érem feres. Diaris personals de combatents a la guerra civil, mostra de ben a prop l’experiència directa dels soldats que van viure la guerra civil.  Oriol Riart, historiador, arxiver i fotògraf ha fet una recerca històrica a través dels diaris personals dels combatents i d’una lectura acurada de les impressions, les pors, les necessitats i les emocions que van deixar per escrit en el mateix moment dels fets.

Es tracta de relats no exposats a les possibles modificacions i readaptacions de la memòria. S’analitzen i es posen en discussió els diaris personals escrits per combatents de la Guerra Civil espanyola com una font historiogràfica de primer ordre, que contribueix a una interpretació i aprenentatge més proper, tangible i atractiu del conflicte.

A través d’aquests textos coneixerem de primera mà qui eren aquells joves que, voluntàriament o obligats, van lluitar des de la primera línia de front. Quins eren els seus principals temors? Quins impediments havien de superar en el seu dia a dia? A qui trobaven a faltar? Una sessió a l’Ateneu Barcelonès que ens farà sentir la veu d’aquells soldats que van participar en la guerra civil de 1936-1939.

Els diaris, per als seus autors, són una eina fonamental per afrontar psicològicament la realitat de la guerra. En aquesta sessió s’analitzen i es posen en discussió els diaris personals escrits per combatents de la Guerra Civil com una font historiogràfica de primer ordre.

Una investigació realitzada a partir de 39 diaris que pretén mostrar l’experiència de guerra dels soldats a primera línia de front, a partir d’allò que ells mateixos més destaquen en les seves anotacions, realitzades dia a dia. Tot un corpus temàtic que vol explicar la quotidianitat de les trinxeres.

Imatge: “Recull de diaris personals de la Guerra civil a Catalunya (1936-1939)”, Oriol Riart i Arnalot

xr:d:DAFlJbQVM8s:1428,j:638802972361537329,t:24020511

Joventut durant el franquisme: resistència, cultura i gènere. Tertúlia Cafè Continental

Historia -


Dimecres 22 febrer 2024 a les 19h a la Sala Pompeu Fabra tindrà lloc la Tertúlia organitzada per Cafè Continental en col·laboració amb la Secció d’Història.

Projecció del documental i tertúlia posterior amb Dolors Folch i Josep Maria Carreras, dos dels protagonistes de “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès”.

Inscripció prèvia obligatòria a: cafecontinental@ateneubcn.cat

Presenten: Luca Moret i Ona Capel de Tertúlia Cafè Continental


Vestir sostenible: quan la necessitat es posa de moda

Ecologia -

Ben aviat, només encetar el 2025, ens haurem d’acostumar a seleccionar un nou residu a més dels habituals contenidors de plàstic, cartó i vidre. La normativa de la UE estableix que a partir del gener serà obligatòria la recollida selectiva de tèxtils. Com a ciutadans, haurem de començar a pensar també que haurem de col·laborar en aquest procés, però al mateix temps, com a consumidors, veurem amb uns altres ulls el fet de comprar peces de roba de baix preu i qualitat ínfima i tendirem a valorar cada cop més factors com l’ecodisseny en les nostres decisions de compra.

Pel que fa a la indústria, el món del tèxtil i per extensió, el de la moda, està immers en una cursa a contrarellotge per adequar el seu model de producció i tota la seva cadena de valor a les disposicions europees que en el 2025 obligarà als fabricants que es facin responsables de tot el cicle de vida dels seus productes. Els grans fabricants, per tant, hauran de fer-se càrrec del destí final dels seus productes, de manera que obligatòriament hauran d’assumir els costos de la gestió dels residus tèxtils.

En aquest context, s’estan produint importants innovacions tecnològiques que permetran a la indústria del sector respondre a aquests reptes. Aquest canvi de model tindrà també un fort impacte en els hàbits de consum en el vestir, amb una major consciència mediambiental per part dels consumidors i tendències de moda en sintonia amb la sostenibilitat.

Per entendre en profunditat l’abast d’aquesta transformació, ens acompanyaran destacats experts que ens donaran una visió de cadascun dels elements de la cadena de valor:

Enric Carrera, Investigador de l’Institut d’Investigació Tèxtil i Cooperació Industrial de Terrassa de la Universitat Politècnica de Catalunya (INTEXTER)

Ariadna Cererols, directora de Triturats La Canya, S.A.

Sylvia Calvo, fundadora de Sylvia Calvo BCN, Circular Fashion

Vestir de forma sostenible promet ser molt més que una moda, us convidem a comprovar-ho assistint a l’acte que tindrà lloc el pròxim dimarts 20 de febrer, a les 18.30h, a la sala Verdaguer.

Joaquim Maurín (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari

Historia -

Divendres 16 de febrer a les 18.30h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la taula rodona: Joaquim Maurin (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari, amb la participació de Gerardo Pisarello, jurista i vicesecretari de la taula del Congrés de Diputats; Anna Sallés, historiadora; Albert Portillo, historiador; i Carme Sansa, actriu que actuarà com a moderadora.

Presenten l’acte: Pelai Pagès, historiador i president de la Fundació Andreu Nin i Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Accés obert.

Joaquim Maurín (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari

El dia 16 de febrer de 1936, a les eleccions que varen tenir lloc, Joaquim Maurín va aconseguir l’acta de diputat per Barcelona, representant el POUM en la candidatura del Front Popular.  Amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Joaquim Maurín, que va tenir lloc el dia 5 de novembre de 1973, la Fundació Andreu Nin ha organitzat tota una sèrie d’actes commemoratius, que culminaran el proper 16 de febrer de 2024, d’aquí l’elecció d’aquesta data per a taula rodona que tindrà lloc a l’Ateneu Barcelonès.

L’objectiu de la taula rodona no és només donar a conèixer la vida política de Joaquim Maurín, des de la seva inicial militància a les files del republicanisme fins a la seva mort a Nova York l’any 1973, passant per la seva activitat sindical a la CNT, i el paper que va tenir en el Bloc Obrer i Camperol i el Partit Obrer d’Unificació Marxista, sinó també informar de les seves aportacions intel·lectuals i polítiques en el moment present, unes contribucions que posen de manifest l’actualitat del pensament d’un dels revolucionaris més actius i internacionals del segle XX.

Joaquim Maurin (1896-1973)

Les forces motrius de la revolució

La reedició d’escrits de Maurin inèdits en català com Les forces motrius de la revolució, editat per Tigre de Paper, 2023, amb pròleg d’Albert Portillo i epíleg  de Jaime Pastor Verdú, són una prova del seu llegat estratègic revolucionari.

Aquesta antologia es compon de dues parts de l’obra de Joaquim Maurín inèdites en català. Per un cantó, suposa la traducció al català d’un llibre de Maurín, La revolució espanyola, mentre que per l’altre implica principalment la publicació dels articles que ell mateix va escriure originalment en català a la premsa del Bloc Obrer i Camperol.

Seminari de lectura del llibre de Peter Brown: “El mundo de la Antigüedad tardía”

Historia -

Dimarts 13 de febrer, a les 17h, a la sala Petit Ateneu tindrà lloc el seminari de lectura sobre el llibre de Peter Brown: El mundo de la Antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma, prefaci de José Enrique Ruiz-Domènec, Ed. Taurus, 2021, 280 pàg.

És requisit haver llegit el llibre i inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Modera la sessió: Dolors Folch de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Imatge principal: Judici de Pilat a Crist. En un tribunal romà tardà les icones estaven situades al costat del governador i la seva estrada. La gentada els aclamava alhora que expressa en veu alta les seves peticions. Font: Codex Rossanensis. S. VI

Temes proposats per debatre al seminari

1. Per què es van produir les invasions dels bàrbars?

2. Per què i com s’imposa el cristianisme a l’Imperi romà?

3. Com i on va sobreviure la cultura clàssica?

4. Quina és la influència del món persa sobre aquest període, del segle III al VIII?

5. Altres temes proposats pels tertulians

Espais geogràfics de què tracta el llibre de Peter Brown

EMPERADORS CITATS EN EL LLIBRE, EN NEGRETA

El propi Peter Brown explica el propòsit de la seva  feina:

Aquest llibre és l’estudi d’un canvi social i cultural. Tinc l’esperança que quan el lector l’hagi llegit tingui algunes idees de com, i fins i tot per què, el món de l’Antiguitat tardana (aproximadament entre el 200 i el 700 dC) va arribar a ser tan diferent del «clàssic», i com , al mateix temps, els canvis rapidíssims d’aquest període van decidir la diversa evolució d’Europa, occidental i oriental, i del Pròxim Orient”.

 I afegeix: “En dirigir la nostra mirada al món de l’Antiguitat tardana, ens sentim empresonats entre la trista contemplació de vetustes ruïnes i la calorosa aclamació d’un nou naixement. Però el que ens manca sovint és percebre com era la vida en aquella realitat. Igual que molts dels qui van experimentar aquests canvis, ens n’anirem assabentant i ens farem extremadament conservadors o histèricament radicals”.

L’Imperi Romà a la fi del segle IV

L’Imperi Romà a la fi del segle IV. Enciclopèdia Catalana. Fototeca.cat Ressenya Bibliogràfica

Peter Brown: El mundo de la Antigüedad tardía aquí

Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones

Historia -

Dilluns 5 de febrer de 2024 a les 17 h a la sala Petit Ateneu (2a. planta), tindrà lloc la tertúlia d’Amics de la Història: Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones.

Les tertulianes convidades són: Maria Àngels Viladot, psicòloga,  escriptora i autora de Disset Esclats; Carme Triadó, mestra, pedagoga i psicòloga; i Mercè Birba, logopeda i psicòloga.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història.

És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Disset Esclats

Disset esclats és un mosaic de relats inspirats per vivències de disset dones grans.  Són dissets records de quan elles eren joves,  que Maria Àngels Viladot ha literaturitzat. Cada relat ha passat, doncs, pel llast de la seva imaginació però sempre el punt de partida de cada història és certa. Per això diu que aquestes dones, aquestes amigues, han estat les inspiradores dels relats.  A partir de les seves anècdotes i vivències, del seus sentiments i emocions, reflecteix una vida quotidiana que ha passat a formar part de la Historia.

Un dels objectius per escriure Disset esclats ha estat donar visibilitat a les dones grans. L’edatisme (normes i estereotips negatius imposats pels poders dominants) les fa invisibles i, és clar, allò que no és visible no existeix. Patim una doble estigmatització: ser dones i dones grans.

La generació de dones de Disset Esclats

A continuació reproduïm un text confessió de l’autora

Però no només he escrit Disset esclats per donar visibilitat a les dones grans  en allò que són, dones que viuen una etapa de la vida,  sinó perquè  quan érem joves vam viure (per suposat, jo m’hi incloc) una època de canvis tremendament revolucionaris. Som una generació que va néixer en una època políticament molt convulsa. Som la generació del franquisme tardà, quan Espanya començava un tímid desenvolupament econòmic. Una època en què les dones vam haver de superar molts esculls psicològics en forma de normes de comportament prescriptives i estereotips negatius. Vam lluitar molt (la lluita va ser progressiva amb les generacions que se succeïen) per sortir de les quatre parets de la llar que ens enclaustraven i limitàvem i poder participar de l’àmbit social amb el reconeixement com a persones de ple dret, per poder formar part de l’esfera del treball professional i polític en igualtat de condicions amb els nostres homòlegs masculins. En resum, en escriure Disset Esclats he pretès mostrar de quin context històric i vivencial venim les dones que avui som grans i veure l’abisme que hi ha entre l’època quan nosaltres érem joves i la vida de les dones joves d’avui, les nostres filles i netes.

Preguntareu què té de rellevant que, per exemple en una autobiografia,  algú comparteixi amb nosaltres les seves visites al passat.  Què té de rellevant que, per exemple, ens expliqui  que   a mitja tarda arriba de l’escola a casa  i  sent que la ràdio Grundig de la cuina emet el serial lacrimogen de l’Elena Francis consolant les dones d’aquella trista postguerra civil?  Què té de singular que el mossèn avergonyeixi una nena en públic perquè vesteix pantalons curts, tal i com ens explica una de les inspiradores? Què tenen de relleu, aquestes anècdotes ?   Doncs en tenen molt,  de relleu,  perquè el que és tan sols un record que ens pot semblar passatger i anecdòtic  amb el temps esdevindrà un indici de com vivia la gent, de com es bellugava en un tros de món en una època passada. Són rastres que permeten copsar unes sensibilitats, uns sentiments, unes emocions, unes obligacions morals, una forma de comportar-se que ja no coincideix amb la vida present.

Viatges a París, a Menorca, records de Puig i Antich, el Movimiento, els maquis, afusellaments, un difícil aprenentatge, la mort de la mare, desavinences, Caín i Abel, algun accident, un cognom, comunistes, hackers i, finalment, la pandèmia. Tot ha estat viscut, tot ha estat relatat. És la memòria que, des de sempre, observada i escrita, ha anat configurant la cultura, és a dir, el que som i el que anem fent i, com tot plegat, evoluciona en el temps.

Maria Àngels Viladot

Llicenciada amb grau en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i doctora cum laude en Psicologia social i comunicació intergrupal per la Universitat de Barcelona (UB), ha estat professora al Departament de Psicologia de la UAB i professora consultora de la Universitat Oberta de Catalunya.

Maria Àngels Viladot

Ha estat directora de l’Editorial Aresta (2006-2016) i de la col·lecció Aresta Dones/Aresta Mujeres.  També va codirigir la col·lecció de llibres «Society & Communication/ Societat i Comunicació»  amb el catedràtic Howard Giles (Universitat de  Califòrnia de Santa Bárbara). Ha fet col·laboracions i publicacions amb Intress, una associació de servei social sense ànim de lucre que actua a nivell estatal. A l’Ateneu Barcelonès (del qual ha estat membre del Consell Social) va realitzar la conferència «Emergència climàtica: el repte més gran per al futur de la humanitat» És autora de vint llibres d’assaig i més de dos-cents-cinquanta articles acadèmics i de divulgació.

Quant a l’escriptura de ficció és autora d’Ocell de tempesta (2001), del poemari Univers paral·lel (2001), de Laberint al soterrani i altres contes (2019), de La Fúria de Fandango i altres relats (2020), de Disset esclats (2022), de Manojo de realidades (2023) i de Dibuixos amagats (2024). Per la seva obra, ha rebut diversos premis. Ha col·laborat i col·labora en diversos mitjans de comunicació (La Vanguardia, Diari Ara, Huffington Post, a Público i a La Independent (n’és membre del Consell Editorial). La podeu visitar a www.mviladot.com i escriure a: viladot51@gmail.com

Carme Triadó Tur

Mestre, pedagoga, psicòloga, Dra. Psicologia i Catedràtica de Psicologia del Desenvolupament des de 21 de setembre de 1989. Ha impartit docència en Psicologia del Llenguatge i Psicologia del Desenvolupament (des de la infància fins a la vellesa.)

Ha participat en projectes d’Innovació Docent i Millora de la Qualitat docent. Ha posat en marxa i dirigit el Màster Interuniversitari de Psicogerontologia del que formen part les Universitats de Barcelona, València, Salamanca, Santiago de Compostela. Va crear i dirigir el programa de Doctorat sobre Psicogerontologia. Ha realitzat recerca sobre adquisició del llenguatge en nens i nenes oients i sordes, i ha obtingut finançament en convocatòries competitives, publicant els resultats en revistes d’àmbit nacional i internacional. Entre els llibres publicats destaquem ”Els inicis del llenguatge” (1982). Laia. Barcelona

A partir de l’obtenció de la Càtedra de Psicologia del Desenvolupament va iniciar la recerca sobre psicologia de l’envelliment. Va crear el Grup de Recerca GIG (Grup d’investigació en Gerontologia). Ha rebut subvenció com investigadora principal per diversos projectes tant del Ministerio de Educación com del Ministerio de Trabajo y Asuntos sociales. Va redactar el projecte per la creació de la Universitat de la Experiència, a la UB, dirigida a persones grans que volen seguir aprenent.

Quan a la recerca, els temes principals d’estudi giren al voltant de la idea d’envelliment generatiu, concretat amb aspectes com el voluntariat i la participació cívica en la vellesa, el paper dels avis i àvies en la família i l’educació de les persones grans.

Mercè Birba i Fonts. 

Logopeda i psicòloga, per la Universitat de Barcelona. Ha dedicat la seva vida professional, primer en l’àmbit privat i després des de La Generalitat de Catalunya, a treballar pels col·lectius més vulnerables i en risc d’exclusió. Va participar en la implementació de programes de lluita contra la pobresa al Departament de Benestar Social i Família i també va treballar en la creació del centre de documentació de serveis socials a la demarcació de Lleida, on en va ser la coordinadora fins que es va jubilar. Actualment, col·labora en diferents entitats socials. És membre de la Junta de l’Associació Antisida de Lleida i forma part del Grup Sènior del COPC Lleida.

Presentació i projecció del documental “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès”

Historia -

Dimarts dia 30 de gener de 2024, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas tindrà lloc la presentació i la projecció del documental “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès”. L’acte clourà amb un taula rodona amb les sis persones sòcies entrevistades.  

Comptarà amb representants del Memorial Democràtic de la Generalitat i de la Diputació de Barcelona que han donat suport a l’edició del documental.

Hi participaran Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès i Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història i director del documental.

Presenta l’acte: Enric Calpena, periodista que dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio.

Taula rodona amb les persones sòcies entrevistades: Pere Baltà Llopart, periodista i activista cultural; Araceli Bruch Pla, actriu, directora i dramaturga; Josep Maria Carreras Puigdengolas, economista i tècnic urbanista; Joan Clavera Monjonell, economista i professor universitari; Dolors Folch Fornesa, historiadora i sinòloga;  Maria Teresa Lecha Berges, infermera, activista i cofundadora de l’Associació de Veïns de Sant Andreu.

Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès

El documental és el primer producte del projecte Memorial Ateneu promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès que pretén la recuperació i la difusió de la memòria democràtica, mitjançant entrevistes d’ateneistes que hagin estat testimonis de la resistència política i cultural durant el franquisme, de l’emancipació de les dones, i de la repressió i l’exili català de la postguerra. Es tracta de recollir les vivències personals de sis persones ateneistes durant la seva adolescència i joventut.

Els temes principals tractats han estat: a) la resistència i la recuperació política i cultural durant el franquisme; b) la vida laboral i professional de les dones ateneistes o llurs familiars durant el franquisme; i c) les persones represaliades o exiliades i llurs famílies dins i fora de Catalunya.

És un projecte totalment voluntari que ha tingut una petita subvenció de la Diputació de Barcelona i del Memorial Democràtic que ha permès enregistrar sis entrevistes a tres socis i tres sòcies de l’Ateneu i editar el documental resum d’aquestes entrevistes. La idea i la direcció és de Joan Solé Camardons, amb l’ajut de Miquel Nistal i Narcís Argemí i la producció i l’edició a càrrec de Iaco Rocher. També ha comptat amb Lluïsa Julià, vicepresidenta de l’Ateneu, que ha coordinat tots els serveis interns.

Després de la COP28: acord històric o paper mullat?

Ecologia -

Un mes després de la finalització de la 28a cimera pel canvi climàtic celebrada a Dubai, el resultat deixa més interrogants que respostes en un moment en que hauria resultat determinant prendre una postura ferma per posar fre a l´ús dels combustibles fòssils amb l’objectiu de limitar l’increment de la temperatura global a 1,5 °C respecte a l’època preindustrial, tal com es va establir en els Acords de París en 2015.

Oficialment, els acords assolits in extremis pels 130 països participants han estat aplaudits com un èxit diplomàtic del Sultà Ahmed al-Jaber, vinculat directament als interessos de les grans petrolieres, però de fet, es deixa a criteri de cada pais com afrontar el procés de descarbonització. Tot i que l’objectiu queda fixat en la reducció progressiva dels combustibles fòssils es podran seguir explotant nous jaciments sempre que s’apliquin tecnologies de captura i emmagatzematge de carboni. Nombroses veus crítiques han qualificat aquest punt com l’autèntic “cavall de Troia” de la COP28 donat que, com assenyalen des de l’ONG Global Witness, “a tot el món el 80% dels projectes basats en tecnologies de captura de carboni han fracassat”.

Volem ampliar aqui la reflexió sobre l’abast real d’aquesta cimera compartint l’article publicat al Punt Avui el passat desembre per Santiago Vilanova, periodista i fundador d’aquesta Secció.

DUBAI, ELS FÒSSILS SOBREVIUEN
Les grans corporacions energètiques han utilitzat la COP28 de Dubai per fer la seva
quadratura del cercle. Es podrà seguir explotant el gas, el petroli i el carbó sempre i
quan les emissions de diòxid de carboni es puguin captar i emmagatzemar abans que
arribin a l´atmosfera; ja ho estan experimentant petrolieres com Exxon Mobil i
Occidental Petroleum. D´aquesta manera s´intentarà fer compatible el triplicar els
projectes solars i eòlics amb noves explotacions de recursos fòssils que disposin
d´aquesta tecnologia. També es proposa allargar el període de vida de les nuclears i
fomentar la nova generació de reactors (s´ha satisfet al lobby atòmic i la política
energètica francesa). Al mateix temps s´incentiva la producció de “hidrogen rosa”,
obtingut a partir de l´electròlisi de l´aigua amb energia nuclear.

De Dubai n´han sortit els organitzadors satisfets, especialment els polítics assistents,
com la ministra Teresa Ribera, però de l´abandonament total dels combustibles fòssils
res de res. En cap moment de la declaració final (“Global Stocktake”) es defineix un full
de ruta que faci creïble l´objectiu de descarbonització pel 2050. Tot queda a l´aire i a la
bona voluntat dels estats signataris.
No podíem esperar un altre resultat de la presència de més de 2.500 lobbistes (marca
rècord de totes les COP) acreditats en una cimera presidida pel Sultan Ahmed al-Jaber,
director executiu de la Abu Dhabi National Oil Company (ADNOC), la quarta en més
beneficis del planeta, i que ja té acordades noves i gegantines explotacions de petroli.
Es més, l´Agència Internacional de les Energies Renovables (IRENA), que promou les
energies del sol, ubicada estratègicament a Abu Dhabi, ha servit al Sultan Al-Jaber per
concertar al mateix temps els objectius del lobby renovable dels Emirats liderat per
l´empresa estatal Masdar que ell també controla.
El comissari europeu per l’acció climàtica Wopke Hoekstra, enviat a la COP28 per ser la
veu de la UE, és un pro nuclear, ex empleat de la Shell i ex soci de la McKinsey,
consultora que ha treballat per ecoblanquejar la imatge de BP, Rio Tinto i Chevron i,
potser, de la mateixa ADNOC. La COP28 ha esdevingut una hàbil concertació
d´interesos entre els lobbies energètics, les seves consultores i els polítics
condescendents amb l´organització. L´èxit ha estat del hàbil i maquiavèl·lic president
Al-Jaber i del seu equip d´assessors que han aconseguit un acord que contenta a tots
els sectors energètics, tant els que es resisteixen a desaparèixer com els emergents.
I ara què ens espera?. La COP29 tindrà lloc el 2024 a l´Azerbaidjan, un altre estat
corrupte i productor de petroli. El 2025 la COP30 serà a Belem, on el president Lula da
Silva ( que acaba de ficar Brasil com observador dins l´OPEP) intentarà maquillar
l´autorització que ha donat a Petrobras per iniciar una explotació de petroli a la
desembocadura del Amazones i silenciar les veus indígenes que denuncien l´ecocidi
perpetrat pel macro embassament de Belo Monte que ha destruït l´equilibri ecològic
de la conca del Xingu. “Sense els beneficis del petroli no podem invertir en
renovables”, ha justificat Lula.

Si no es produeix una reforma estructural de les institucions financeres internacionals i
una supressió immediata dels subsidis a les fòssils els compromisos no vinculants de
les properes COP seguiran essent un brindis al sol.
Hi ha un problema afegit. Es tracte de l´acció de sobtats líders mediàtics que parlen de
les COP amb gran optimisme tecnològic i amb absoluta confiança amb els seus
organitzadors. Els que portem més de quatre dècades de periodisme ecologista,
realitzant els simposis internacionals Una Sola Terra i debats com els impulsats per la
secció d´Ecologia de l´Ateneu Barcelonès (https://bit.ly/ecologia-ateneu) no ho veiem
igual. No podem posar en el mateix sac les tecnologies toves i descentralitzades, com
les solars, amb les dures i autoritàries, com les fòssils i nuclears, que no permeten la
democràcia participativa. En les darreres dècades hem escoltat a més d´un centenar
personalitats vinculades a les ciències de la Terra i a la gestió de l´energia que s´han
manifestat preocupades per l´estultícia a la que ha caigut el debat sobre el canvi
climàtic en les xarxes i en els mitjans audiovisuals. El repte més gran de la història de la
Humanitat requereix més anàlisi crític, més llibertat d´expressió, més pluralitat i menys
intervencionisme dels contaminadors. I el que hem vist a Dubai no és, com ens han
venut, per tirar coets. Els combustibles fòssils sobreviuen.


Santiago Vilanova
Periodista, autor de “L´emergència climàtica a Catalunya. Revolució o col·lapse”.

Ben aviat tindrem ocasió de coneixer de primera mà què podem esperar realment dels acords d’aquesta cimera en companyia de Valentina Raffio, periodista d’El Periódico especialitzada en ciència, mediambient i crisi climàtica que ha estat cobrint informativament totes les sessions de la COP28.

El pròxim dimecres 31 de gener us convidem a participar en aquest debat assistint a l’acte “Després de la COP28: acord històric o paper mullat?” que tindrà lloc a les 18.30 a la Sala Verdaguer.

El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme

Historia -

Dimecres 17 gener de  2024 a les 18:30 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la taula rodona El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme amb Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors d’El fascio de las ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español, Ed. Pasado y Presente, 2023.

També intervindrà Gonzalo Pontón, historiador i editor de “Pasado y Presente” que ha publicat el llibre de referència i que ha fet donació de vint llibres de temàtica històrica a la Biblioteca de l’Ateneu. Properament estaran catalogats i disponibles.

Presenta: Miquel Nistal, ponent adjunt d’Història de l’Ateneu

Accés Obert.

El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme

El feixisme de «primera generació» va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme espanyo i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà van radicar les seus dels components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la «banda negra», espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes.

En aquesta sessió, el participants plantegen tres qüestions importants que obvien altres històries del segle xx d’Espanya i Catalunya. La primera és l’error d’al·ludir a l’existència de dues dictadures militars quan el país ha conegut quatre vinculades entre sí, una realitat que va reflectir la figura del general Martínez Anido, present a totes.

La segona qüestió és que la trajectòria del feixisme espanyol abans de la Guerra Civil ha tingut dues etapes diferenciades, una als anys vint i una altra als anys trenta republicans, i la seva gènesi i propostes són indissociables de nodes urbans i rivalitats entre ciutats.

La tercera és que a la Catalunya de les dues primeres dècades del segle xx es van conformar dues autoritats, ja que, juntament amb la Mancomunitat, va emergir la de la «Capitania cubana»,   que vindria a ser l’assumpció del poder civil per part de la Capitania de forma dictatorial, amb el suport de les elits locals i d’una milícia civil auxiliar.

Finalment, Casals i Ucelay-Da han volgut assenyalar també que el feixisme de «primera generació» va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme barceloní i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà van radicar les seus dels components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la «banda negra», espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes. D’aquí l’expressió que dona títol a aquesta obra, el Fascio de la Rambla.

L’Esquella de la Torratxa, 27 d’agost de 1920
Com estàs, estimada enemiga meva?
– Sí, mira… anem tirant.
Ressenya del llibre a càrrec de Miquel Nistal al Blog gaudirlacultura

Aquest és un dels llibres d’història que aporta novetats historiogràfiques rellevants i que, d’alguna manera, sacseja el lector interessat, perquè planteja preguntes i formula tesis que són força novedoses i això pels qui ens agrada la història contemporània del nostre país, és un autèntic luxe. D’entrada, el títol principal, “El fascio de las Ramblas” no és nou, ja que va ser utilitzat per primer cop l’any 1931 en àmbits d’esquerra per a al·ludir de manera irònica a una organització feixista (?) que organitzava Ramon Sales, el principal dirigent dels Sindicats Lliures i que en deien així perquè les activitats esquadristes violentes de l’època, al final del anys 10 i els primers anys 20, tenien lloc fonamentalment a les Rambles i els carrers adjacents […] Vegeu la ressenya completa aquí

Enric Ucelay-Da Cal

Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948) és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona i doctor per la Columbia University de Nova York. Ha dedicat prop de cinquanta anys a l’estudi dels nacionalismes. És autor de llibres com ara La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1982) o El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (2003), Breve historia del separatismo catalán (2018), entre altres.

Ha dirigit en col·laboració amb Manel López Esteve i Arnau Gonzàlez Vilalta, 6 d’octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934 (2014). Una part important de la seva obra, principalment els seus gairebé tres-cents articles, és accessible en PDF a https://enricucelaydacal.weebly.com/

Enric Ucelay-Da Cal s’ha centrat en la seva carrera professional en la història contemporània a Espanya i Catalunya, el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, i temes específics com el paper del separatisme català (Estat Català) durant la Segona República Espanyola i la Guerra Civil Espanyola; l’anàlisi del populisme a Espanya i les seves connexions amb Amèrica Llatina; les dinàmiques regionals vinculades a una història “nacional” general o l’antropologia de la religió com a mètode per interpretar la Guerra Civil espanyola. Ha publicat més de dos-cents articles acadèmics a revistes especialitzades i és autor de llibres en espanyol, català, anglès i italià.

Des de fa molts anys, ha treballat amb joves investigadors i ha col·laborat amb professors com Francisco Veiga, el principal investigador espanyol sobre l’Europa de l’Est; Joan Maria Thomàs, especialista en la Falange Española; Xavier Casals, especialitzat en el neonazisme a Espanya; Ferran Gallego, historiador del nacionalisme; Florentino Rodao, el millor especialista en les relacions hispano-japoneses a les dècades de 1930 i 1940; Xosé M. Núñez Seixas, historiador especialitzat en el nacionalisme espanyol; David Martínez Fiol, que ha investigat la recepció de la Primera Guerra Mundial a Espanya; i Arnau González Vilalta, jove historiador espanyol especialitzat en diversos temes d’Història Contemporània.

Xavier Casals Meseguer (Blog de Xavier Casals)

(Barcelona, ​​1963) és doctor en Història per la Universitat de Barcelona. Professionalment compagina la investigació històrica amb la politològica i la docència acadèmica amb la divulgació de la història. Actualment és professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (Universitat Ramon Llull).

La seva tesi va analitzar l’evolució del neonazisme espanyol i va ser publicada el 1995 amb el títol Neonazis a Espanya. Algunes audicions wagnerianes als skinheads (1966-1995). Va obtenir una menció especial del premi Ciutat de Barcelona d’Història (1993) i va merèixer el premi de politologia i sociologia Ferran Cuito i Canal de l’Institut d’Estudis Catalans (1994). Des d’aleshores, la majoria dels seus assajos i treballs de recerca s’han centrat en l’evolució de l’extrema dreta des de la postguerra fins al present a Europa Occidental i en les relacions entre dictadura i monarquia a l’Espanya del segle XX.

Així, després del seu estudi sobre el neonazisme, ha publicat La temptación neofeixista a Espanya (1998); El feixisme. Entre el llegat de Franco i la modernitat de Le Pen (1975-1997) (1998); Ultrapatriotes. Extrema dreta i nacionalisme de la Guerra Freda a l’era de la globalització (2003); Political survival on the extreme right (2005) -com a editor i coautor- i Ultracatalunya. L’extrema dreta a Catalunya: de l’emergència del búnquer al rebuig de les mezquites (1966-2006) (2007).

Sobre les relacions entre Dictadura i Monarquia, és autor de la primera aproximació biogràfica acadèmica al dictador Miguel Primo de Rivera, a l’obra de la col·lecció cara i creu: Xavier Casals/Ramón Tamames, Miguel Primo de Rivera (2004) i de l’àmplia visió panoràmica de les relacions de Franco amb els diversos pretendents a la Corona espanyola a Franco i els Borbons (2005).

Ha estudiat l’evolució i el canvi polític a Catalunya a  L’oasi català (1975-2010): Mirall o realitat? (2010), assenyalant la irrupció de partits populistes i les seves causes, ia l’obra col·lectiva Partits i eleccions a la Catalunya del segle XXI (2012), de la qual és coeditor juntament amb el politòleg Joan Marcet. Actualment investiga tant les dinàmiques de canvi polític a Espanya i l’eclosió de tendències populistes (notablement a  El poble contra el parlament. El nou populisme a Espanya, 1989-2013, 2013), com l’impacte de la violència política a la Transició, com reflecteix la seva darrera obra:  La Transició espanyola. El vot ignorat de les armes (2016).

Gonzalo Pontón Gómez

(Barcelona, 1944) és llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la Universitat de Barcelona. Fundador de les editorials Crítica (1976) i Pasado & Presente (2011), ha publicat al llarg de més de cinquanta anys uns dos mil títols, dels quals potser mil han estat llibres d’història. D’acord amb el consell de Gaston Gallimard —un bon editor no ha de ser escriptor alhora— Pontón no ha començat la seva obra fins a la seva jubilació el 2009. La lucha por la desigualdad: Una historia del mundo occidental en el siglo XVIII, que fou guardonat amb el Premio Nacional de Ensayo 2017 és, així, el primer llibre. El 2019 es nominat doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra.

L’Esquella de la Torratxa, 17 de setembre de 1920 “A qui li toca, avui? “

Més informació

«El feixisme de matriu barcelonina» (REVISTA MIRALL)

«El primer fascismo español nació en Barcelona» (DIARI ARA)

«El fascismo español nació en Barcelona» (LA VANGUARDIA)

«Cuba i l’origen català del feixisme espanyol» (EL TEMPS)

Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i veu femenina i catalana de “La Pirenaica”. Tertúlia

Historia -

Dilluns 15 de gener 2024, 17 h, sala Pompeu Fabra. Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i veu femenina i catalana de “La Pirenaica”.

TERTÚLIA AMICS DE LA HISTÒRIA amb ELVIRA ALTÉS, periodista i autora de la biografia Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat de Catalunya, 2022, 284 pàg. També hi participarà SUSANNA TAVERA, historiadora.

És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Presenta: Joan Solé Camardons

Imatge principal: Retrat de Victòria Pujolar feta pel fotògraf Francesc Boix, de qui era molt amiga.

Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat

Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista, compromesa amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat, mare de quatre fills que, en el seu periple vital, travessà guerres i revolucions, passà per la presó i l’exili, i fou veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio “La Pirenaica”, treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística.

Conèixer el camí que va recórrer Pujolar al llarg de les complexitats del segle XX, ens convida a emular el seu mestratge de lluita resilient, tot recuperant el llegat de compromís amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat.

Elvira Altès, biògrafa de l’autora

Elvira Altés (Barcelona) acumula una llarga experiència en el treball de recuperació de figures de dones que la història androcèntrica ha decantat. Ja els anys 80 del segle passat va presentar la sèrie radiofònica Elles també hi eren, on posava en valor les pioneres, exercici que va seguir mentre va dirigir la revista Dones. A ‘Les periodistes en temps de la República’, publicada el 2007, aborda la professionalització femenina en el periodisme. L’any 2021 va presentar ‘Dones a les ones’, on explica la història de la ràdio a Catalunya a partir de la veu i la contribució de les radiofonistes.

Més Informació

100 anys de Victòria Pujolar Amat. La Fundació Felícia Fuster homenatja Victòria Pujolar Amat amb una exposició. Núvol 19-02-2022 aquí

Autorretrat. Dona davant de balcó (1965). Victòria Pujolar Amat

Balanç de la Secció d’Història i la Tertúlia Amics de la Història 2023. Programació primer trimestre 2024

Historia -

Aquest breu informe és un resum de les activitats dutes a terme per la Secció d’Història, durant el 2023, amb Narcís Argemí com a ponent de la Secció i Joan Solé Camardons com a responsable de la Tertúlia Amics de la Història. També, hi trobareu un avançament de la programació del primer trimestres de 2024.

En el període 2024-2026 s’ha ampliat i reforçat l’equip de treball amb nous socis i sòcies: Narcís Argemí, Miquel Nistal, Josep Sauret, Dolors Folch Fornesa, Josep Sanmartí, Óscar Costa Ruibal, Luca Moret, Jordi Casassas, Susanna Tavera, Josep Llop, Salvador Duran, Giovanni Conrad Cattini, Joan Felisart, Jaume Magre, Ramon Ravell i Joan Solé Camardons com a ponent de la Secció.

Secció d’Història 2023

S’han dut a terme 12 sessions a càrrec de la Secció d’Història (quatre compartides amb altres seccions: Ecologia, Música, Estudis Jurídics, Polítics i Socials, i Cinema). Hi ha 10 sessions enregistrades que es poden veure al Canal Ateneu Història  You Tube  aquí. En total hi hagut 8.895 visualitzacions, amb una mitjana de 809 visualitzacions per sessió.

Falta completar aquestes dades amb les dades d’assistència que recullen els serveis de l’Ateneu. Les afegirem quan estiguin disponibles. En general però, l’assistència ha estat alta o mitjanament alta respecte a l’aforament de la sala.

Eudald Carbonell, arqueòleg i autor d’El futur de la humanitat
Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història i Santiago Vilanova ponent de la Secció d’Ecologia. Divendres 17 març 2023, Ateneu Barcelonès

Els 28 ponents participants són: Alfons Duran i Pich, Jordi Roca Vernet, Laso Rovira, F. Javier Laso Guzmán, Eudald Carbonell, Santiago Vilanova, Abel Riu, Carme Colomina, Marta Chavarria, Martín Rodrigo y Alharilla, Gustau Nerín, Maria Coll, Carles Santacana, J. M. Solé Sabaté, Xavier Garcia Luque, Marta Ramon Gorina, Alejandro Quiroga, Jordi Domingo, Josep Sanmartí, Alejandro Kemp, Jordi Casassas, Teresa Abelló, Giovanni C. Cattini, Esteve Mach, Oriol Calvo, Isona Passola, Salvador Llopart i Narcís Argemí.

Altres informacions i altres entitats

A més a més, la Junta de l’AB ha organitzat una sessió sobre Domènech i Montaner amb la Fundació Domènech i Montaner. També, Memorial Democràtic i la Fundació Irla han organitzat una sessió cadascuna de temàtica històrica. En tots els casos se n’ha fet difusió al Blog d’Història.

Participants d’altres entitats: Fundació Domènech i Muntaner (Lluís Domènech Girbau, Mireia Freixa); Memorial Democràtic (Gemma Ubasart, Jordi Font, Florencia Peyrou); Fundació Irla (Josep Huguet,  Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes, Manuel Pérez Nespereira).

Curs Aula Ateneu Història

Per primer cop, la Secció d’Història ha promogut el Curs Aula Ateneu Història: “Una història de Catalunya al ulls del món” dirigit per Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra i director de l’obra Catalunya als ulls del món, d’Enciclopèdia catalana, 2022. La coordinació tècnica ha anat a càrrec de Joan Solé Camardons. La temàtica del curs ha estat una descripció textual i una anàlisi detallada de com hem estat vistos els catalans i les catalanes, al llarg del temps, i com ha variat aquesta visió, a través d’òptiques diferents, escriptors, viatgers, científics, periodistes, a partir de la recerca d’un equip de nou especialistes que ha analitzat cada període històric. Més informació del Curs aquí.

En el curs de 10 sessions, de dues hores cadascuna, de 11 a 13h, s’hi han inscrit 73 persones. S’ha lliurat un diploma d’assistència. El curs ha estat molt ben valorat per tot l’alumnat. S’ha preparat una bibliografia recomanada pel professorat en col·laboració amb la Biblioteca de l’Ateneu: aquí. També s’ha editat un apunt per cada sessió al blog d’Història amb els resums de les sessions 1, 2, 3, 4, 5, 6 i 8. Properament es disposarà de la resta de resums de cada sessió al Blog d’Història.

El professorat del Curs Aula Ateneu ha estat: Joaquim Albareda, Daniel Venteo, Xavier Torres, David Martínez Fiol, Josep Pich i Mitjana, Mita Casacuberta, Joan Esculies, Cristian Ferrer González i Joaquim Nadal.

Memorial Ateneu 2023

Memorial Ateneu  2023 és un projecte promogut per l’Ateneu Barcelonès, dirigit i realitzat per l’equip de la Secció d’Història que ha comptat amb dues subvencions a càrrec de la Diputació de Barcelona i de Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. L’objectiu principal és la recuperació i difusió de la memòria democràtica mitjançant entrevistes d’ateneistes que hagin estat testimonis de la resistència política i cultural durant el franquisme, de l’emancipació de les dones i de l’exili català de la postguerra. Es tracta de recollir les vivències personals de sis persones ateneistes durant la seva adolescència i joventut. Més informació al Blog d’Història aquí.

Els temes principals tractats han estat: a) la resistència i la recuperació política i cultural durant el franquisme; b) la vida laboral i professional de les dones ateneistes o llurs familiars durant el franquisme i, c) les persones represaliades o exiliades i llurs famílies dins i fora de Catalunya.

El projecte es materialitza en la realització i edició d’un documental resum de les sis entrevistes als ateneistes que es donarà a conèixer el dia 30 de gener en una sessió memorialista oberta a tota la ciutadania. També s’ha previst fer-ne difusió a la Tertúlia Cafè Continental i en altres fòrums.

Persones entrevistades: Pere Baltà Llopart, Dolors Folch Fornesa, Joan Clavera Monjonell, Maria Teresa Lecha Berges,  Josep Maria Carreras Puigdengolas, Araceli Bruch Pla.

Equip tècnic permanent: Miquel Nistal, Iaco Rocher i Joan Solé Camardons. Ha comptat amb el suport tècnic de tots els serveis de l’Ateneu i l’assessorament i la supervisió de Lluïsa Julià com a vicepresidenta primera.

Tertúlia Amics de la Història

S’han organitzat 9 tertúlies amb 296 assistents inscrits, amb una mitjana de 33 persones per tertúlia. Una de les tertúlies es dugué a terme al bell mig de la Rambla: Kennedyana, amb una assistència notable d’interessats i de tafaners.

Joaquim Noguero, periodista cultural i Ernest Folch editor de Kennedyana. La Dinastia que va crear la trama perfecta, Folch & Folch Editors i Joan Solé Camardons. Tertúlia Amics de la Història, 3 d’abril de 2023 La Rambla, Barcelona.

Els 12 tertulians convidats són: Víctor Hurtado, Àlvar Llobet, Josep Vall, Fermí Rubiralta, Daniel Cardona Pera, Joaquim Noguero, Ernest Folch, Lluís Duran, Antoni Gelonch, Amadeu Gallart, Andy Durgan i Vicenç Lozano.

Blog d’Història 2015-2023

La Secció d’Història té un Blog d’Història < https://historia.ateneubcn.cat/ >  que funciona des de 2015. Fins el dia 31 de desembre de 2023, s’han editat 231 apunts (posts) que inclouen totes les conferències, actes, tertúlies, cròniques, reunions anuals de la secció, bibliografies, llibres recomanats i altres activitats de la Secció d’Història.

Quant als indicadors estadístics, s’ha passat de 1.571 vistes o visualitzacions i 662 visitants l’any 2015  a  18.141 vistes  9.560 visitants el 2023, és a dir, s’ha multiplicat per 11 en 9 anys.

En conjunt, des de 2015, hi ha hagut  82.268 vistes i  45.458 visitants per als 231 apunts editats que fa una mitjana de 356 vistes per apunt i 197 visitants per apunt.

En resum, la Secció d’Història ha tingut 8.895 visualitzacions el 2023 al Canal Ateneu Història You Tube i 9.560 visitants a l’any al Blog d’Història (i més 18.000 visualitzacions). Per tant, podem concloure que hi ha al voltant de 9.000 interaccions visuals i un nombre similar de visitants lectors a l’any. Les dades mostren que els temes més vistos dels vídeos són diferents dels apunts més visitats del Blog. Per tant, ambdós mitjans, Canal Ateneu i Blog d’Història, són complementaris i tenen públics parcialment diferents.

Blog d’Història 2023

L’any 2023 s’han editat 43 apunts, repartits de la manera següent: 12 apunts de sessions de la Secció d’Història; 9 Tertúlies d’Amics de la Història; 11 del Curs Aula Ateneu; 6 de ressenyes de llibres i reculls bibliogràfics; 1 Reunió anual; 1 Memorial Ateneu; i 3 altres informacions de temàtica històrica.

Cal observar que els apunts sobre bibliografia, reculls de llibres i ressenyes tenen la mitjana més alta, 257 vistes per apunt editat. La qual cosa ens esperona a millorar encara més aquesta activitat, que és molt valorada pels seguidors i lectors del blog.  Aquesta taula conté només els apunts editats el 2023, per això el nombre de vistes és inferior al de la taula anterior que incloïa tots els apunts editats des de 2015. És a dir, que els apunts van acumulant visualitzacions.  

Avançament de la Programació 2024

Dilluns 15 de gener 2024, 17 h, sala Pompeu Fabra. Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista veu femenina i catalana de “La Pirenaica. TERTÚLIA AMICS DE LA HISTÒRIA amb ELVIRA ALTÉS i SUSANNA TAVERA. És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Dimecres 17 de gener, 18.30 h, sala Oriol Bohigas. El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme. Taula rodona amb XAVIER CASALS MESEGUER, ENRIC UCELAY-DA CAL i GONZALO PONTÓN. Llibre de referència: El fascio de las ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español.

Dimarts 30 de gener, 18.30 h, sala Oriol Bohigas. Presentació del documental Memorial Ateneu. Projecció del documental “Sota el jou del franquisme”. Taula rodona amb els sis ateneistes entrevistats. 

Dilluns 5 de febrer, 17 h, sala Pompeu Fabra. Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones. TERTÚLIA AMICS DE LA HISTÒRIA amb Mª ÀNGELS VILADOT, CARME TRIADÓ i MERCÈ BIRBA. És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Dimarts 13 de febrer, a les 17h, sala Petit Ateneu. Seminari de Lectura d’Història. PETER BROWN: El mundo de la Antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma, prefaci de José Enrique Ruiz-Domènec, Ed. Taurus, 2021, 280 pàg. Ressenya a Metahistoria aquí. És requisit haver llegit el llibre i inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Divendres 16 de febrer, a les 18.30 h, sala Verdaguer. Joaquim Maurín, un revolucionari del segle XX. Taula rodona amb PELAI PAGÈS i altres participants (per decidir)…

Dijous 22 de febrer, 18.30 h, sala Pompeu Fabra. Projecció i debat sobre el documental Memorial Ateneu Barcelonès a la TERTÚLIA JOVE “CAFÈ CONTINENTAL” i AMICS DE LA HISTÒRIA.

Dijous, 29 de febrer, 18.30 h, sala Verdaguer. Diaris personals de combatents a la guerra civil. Eren feres? Amb ORIOL RIART. Llibre de referència: Érem feres. Diaris personals de combatents a la guerra civil espanyola d’Oriol Riart.

Dilluns, 4 de marc, 17.00 h, sala Pompeu Fabra. Tertúlia Amics de la Història (Per decidir la temàtica)

Dimarts, 12 de març, 18.30 h, sala Verdaguer. La batalla de Stalingrad en la Memòria d’Europa (1945-2021) amb XOSÉ M. NÚÑEZ SEIXAS i ARNAU GONZÀLEZ VILALTA. Llibre de referència Volver a Stalingrado. El frente del Este en la memoria europea 1945-2021