Filosofia

MARTHA NUSSBAM: EMOCIONS PER UNA POLÍTICA.


Quan apareixen juntes les paraules emocions i política, segurament les primeres imatges que arriben al cap són de governs agressius, que susciten l’odi, governs feixistes. Dins el nostre imaginari, és difícil compaginar la centralitat de les emocions amb els nostres governs. Tot sovint, es demana serenor, neutralitat, racionalitat, a qui governa, i que deixi a un costat les emocions, per quan arribi a casa i deixi el càrrec polític sobre la tauleta de nit. Martha Nussbaum fa una proposta diferent, en la qual, les emocions seran imprescindibles per la política.


Així ens ho van explicar Irene Gómez i Jahel Queral en l’acte titulat “Martha Nussbaum: justícia i emocions“, que va prendre lloc dia 14 de juny. Gómez és professora a la UAB i a la UOC, és investigadora de l’institut de filosofia del CSIC i va fer una estada d’investigació a la Universitat de Chicago convidada per Martha Nussbaum. Queral és professora de la Univeristat Pompeu Fabra i ha passat per universitats com la de Zurich i Frankfurt.

Jahel Queral, Irene Gómez i Berta Galofré, a l’inici de l’acte.


Durant la primera part d’aquest acte, Queral fa una introducció al pensament de Martha Nussbaum, de qui vol destacar les seves aportacions en defensa del feminisme, dels drets dels animals i del rol de les humanitats en la societat. Nussbaum creu que és possible arribar a un acord entre tots sobre els principis morals i polítics, tot fent referència a la declaració de drets universals. És crítica amb el relativisme moral, segons explica la ponent, perquè diu que hi ha cultures que neguen a les dones drets fonamentals; reclama que com éssers humans tenim obligacions universals.


Queral també aprofita per fer esmena a John Rawls i la seva Teoria de la justícia, a partir de la qual Nussbaum fa aportacions importants en teoria política. Nussbaum és crítica amb Rawls i diu que no pensa amb les persones amb diversitat funcional, amb els animals no humans o amb les obligacions que tenim més enllà de les fronteres de la pròpia nació. De les objeccions a la teoria rawlsiana neix la seva famosa teoria de les capacitats. Nussbaum defensa que no tothom té les mateixes capacitats i, per tant, tampoc necessita els mateixos recursos. La societat no ha de donar recursos iguals a tots els individus, sinó que els hi ha de donar allò que correspon a les seves capacitats particulars.


Enceta Irene Gómez la seva ponència sobre la teoria de les emocions de Nussbam fent menció a la gestió de la ministra de Nova Zelanda durant la pandèmia de la Covid-19. Treballava a partir de la compassió i l’humiliat, i precisament per això va ser criticada: per no ser prou freda, per haver donat cabuda a les emocions. Nussbaum s’alça contra aquesta crítica, ens diu Gómez, perquè les emocions tenen la seva racionalitat. Afirma que perquè un principi polític es mantingui al llarg del temps, necessita un suport emocional. Les emocions no són purament passionals, sinó que reflecteixen les creences d’un individu, la seva manera de veure el món, és la seva manera de relacionar-s’hi, i aquest és el valor de les emocions.

Jahel Queral recorda el moment en que Nussbaum va ser guardonada amb el Premi Príncep d’Astúries.


Una altra de les tesis que Gómez destaca de Nussbaum, amb qui va col·laborar a Chicago, és que les emocions es poden educar. Posa l’accent en les emocions polítiques, que són aquelles que tenen a veure amb la cultura política, amb la història i la narrativa d’una nació. S’ha de fer per aconseguir que l’individu se centri en les emocions que tenen a veure amb la societat i la vida en comú que no les seves pròpies. Gómez ens parla d’emocions com la compassió, el fastig, la por o l’amor, i de la importància de la imaginació posicional: la capacitat de posar-se en el joc de l’altre, i jugar. Conclou, doncs, que és de central importància centrar l’atenció en l’altre i no mirar-nos tant a nosaltres mateixos.


Es tanca l’acte amb el ritual torn de preguntes, en el qual es va fer esmena de temes com la importància de l’ecologisme en política o les emocions més rellevants per a la societat. Així acaba el darrer acte del curs, entre justícia, emocions, política, i un públic que va donar cloenda a l’acte amb un calorós aplaudiment a les ponents.

SIMONE WEIL: PENSAR I, SOBRETOT, PRACTICAR L’AMISTAT.

Simone Weil va publicar molt poc al llarg de la seva vida, però mai va deixar d’escriure. Ha estat gràcies a les seves amistats que el seu pensament ha pogut veure la llum. Moltes d’elles van tenir la sort de mantenir una correspondència amb Simone, i la sort nostra ha estat precisament que s’hagin conservat moltes d’aquestes cartes en les quals podem constatar, com també ho van fer en rebre-les els seus remitents, la riquesa i la profunditat de les paraules de Weil.

Rosa Rius no es va pas enviar cap carta amb Simone, però coneix en detall el contingut de les cartes que va enviar. Ens ho va voler explicar al públic de l’Ateneu Barcelonès, que va atendre ahir dimecres a l’acte titulat “Simone Weil de l’amistat. Pràctiques i reflexions“. Rius és professora al Departament de Filosofia de la Universitat de Barcelona i membre del Seminari Filosofia i Gènere (des de 1990), i els seus interessos principals són la filosofia del Renaixement i el pensament de les dones al llarg de la història. Ha estudiat a fons pensadores com María Zambrano, Jeanne Hersch i Rachel Bespaloff, però avui ens ha vingut a parlar de Simone Weil, una Weil que pensa i que, sobretot, practica l’amistat.

Berta Galofré (esquerra), gestora de la secció de filosofia, va presentar l’acte i ens introduí a Rosa Rius

És difícil, assenyala Rius, desvincular l’amistat de l’amor: al llarg de la història de la filosofia eros i philía han anat sempre de la mà. Però avui no, amb Weil no, ens demana que singularitzem aquest concepte. Ens comença parlant de la intermitència de l’amistat com quelcom que li dona força, fent esment a l’exemple d’aquella persona amb la qual fa anys que no parlem, però que tanmateix semblaria que vam veure just ahir. L’amistat va ser una qüestió que va interessar a Weil al llarg de la seva vida. La definia com un estimar algú com es voldria estimar tota la humanitat, la vivia com un miracle, i la practicava amb un profund entusiasme.

Rius ens parla de la correspondència que va tenir amb Albertine Thévenon, amb qui va compartir la seva experiència treballant a les fàbriques. Simone deia a una de les cartes que el seu objectiu com obrera era “Investigar els mecanismes de l’opressió de l’ésser humà per a l’ésser humà i per a la màquina“. Va compartir amb Albertine aquesta experiència, de la qual va sortir profundament modificada, per “Defensar-me a mi mateixa de la temptació de l’oblit“. Va trobar en l’amiga un mirall, amb qui va compartir amb tot detall la seva experiència a les fàbriques, que ha quedat recollida a La condición obrera.

Trotta és una de les editorials que més ha traduït Weil al castellà.

Un altre amic essencial va ser Jean Posternark, qui va conèixer a un sanatori a Suïssa. Rius assenyala que va ser una amistat en un espai de cura: són especials aquestes relacions. La seva correspondència demostra una gran confiança i intimitat en una relació deixeble–mestra i, alhora, mestre–deixeble. Ella li demanava recomanacions de llibres, d’espectacles, de restaurants, de cafès, de museus… “Tot m’interessa“, sovinteja a les cartes cap a Jean. Les seves cartes fan entreveure una Simone inquieta, interessada en un amplíssim ventall de temes, que alhora es va obrir a compartir amb el seu amic intimitats com el que havia comprat al mercat o el seu enamorament cap a Goya.

Rius va captivar als assistents, tantas aquells qui seguiren l’acte en a la sala com a través del dircte.

Per Weil, una amistat havia de ser incondicional, però no perquè hagi de durar per sempre, sinó perquè els dos éssers s’han de respectar en la seva distància, en les seves diferències. Va posar aquesta reflexió en pràctica amb Antonio Atarés, un camperol aragonès empresonat a un camp d’internament, amb qui va intercanviar nombroses cartes, tot i no haver-se vist mai en persona. Junts, parlaven sobre els desastres del camp: Antonio detallava de les seves condicions i Simone li retornava reflexions. Des del camp d’internament, Antonio li parlava del mar, de la muntanya, del vent… imatges que l’ajudaven a mantenir l’alegria. Això va ser el que va interessar més Weil, la vitalitat del seu amic: “Han pogut fer-te patir, però no han aconseguit fer-te mal“.

Per acabar, Rosa Rius ens recorda que el pensament de Weil sempre va venir acompanyat, i molt sovint sobrepassat, per l’acció. Per això l’amistat pot ser pensada i analitzada, però per sobre de totes les coses, s’ha de dur a la pràctica. Gran part del que sabem de l’amistat per Weil, ho sabem pel contingut de les cartes a amics i amigues; pensava, però sobretot cultivava l’amistat. Rius ens ho recorda citant-la: “L’amistat no s’ha de buscar, de somiar, de perseguir, sinó que s’ha d’exercitar“.

METAFÍSICA DE LA MANDRA: FORÇA PER NO FER RES.

El passat 20 d’abril va tenir lloc a la Sala Sagarra de l’Ateneu Barcleonès l’acte “Metafísica de la mandra. Per un imaginari de la inoperància” a càrrec de Juan Evaristo Valls. Professor de Filosofia Contemporània i de Teoria de l’Art a la UB i a la BAU i investigador en la University of California, Valls té com a principal interès la poètica de la inoperància, tema central en la conferència i que desenvolupa amb més detall a Metafísica de la pereza (Ned Ediciones, 2022).

La Sala Sagarra es va omplir per escoltar les reflexions d’Evaristo Valls.

¿Què és aquesta metafísica de la mandra? Valls comença dient que vol ser una ciència crítica de les dinàmiques del treball en el neoliberalisme, de la manera en com els valors capitalistes afecten la nostra vida, valors com l’autosuperació o el mèrit. Som una societat que viu en el malestar de la inoperància –com planteja també G. Agamben¬–, això és un “no tinc forces per rendir-me”, perquè no sabem d’un altre desig que no sigui un desig de consum. Això es deu sobretot, puntualitza Valls, a tenir la competència com a norma de conducta.

És més fàcil imaginar la fi del món que imaginar la fi del capitalisme“.

L’exemple actual per excel·lència és Don’t look up (Adam McKay, 2021), un film sobre una apocalipsi davant la qual el capitalisme es manté imperant fins a l’instant de la catàstrofe. Emperò, alguna cosa de no-ficció s’entreveu a la pel·lícula, perquè sembla ser que la nostra imaginació és capitalista: no podem pensar una realitat no neoliberal. Això es deu a una experiència de pobresa molt gran. Compara Valls aquesta pobresa d’experiència amb la dels soldats joves que van viure la Primera Guerra Mundial, que no disposaven paraules per descriure el que havien viscut a les trinxeres, el succeït no encaixava dins es seu imaginari.

És en aquest punt on ha de sonar el “Preferiria no fer-ho“, aquí és on es pot alçar la mandra. I al costat d’aquesta mandra, dos conceptes: cansament i creativitat. Cal que siguin repassats, repensats, diu Valls, perquè al davant tenim un cansament invisibilitzat i una creativitat com a forma de productivitat. Aquest cansament no és un efecte col·lateral del capitalisme, és un dels seus requisits fonamentals; la malaltia, el cansament, com a força revolucionària del capitalisme. Per tant, aquí, de nou, és on es pot alçar la reavaluació, no del fer, sinó del no-fer.

La LC4, per descansar més ràpid que una amb cadira convencional, encara disponible per comprar.

La LC4 (Le Corbusier, 1929), una cadira per descansar més ràpid, o els exoesquelets per evitar la fatiga del treballador, són clars exemples d’eines que el mateix sistema capitalista ens ofereix per combatre el cansament. Valls fa notar altres exemples com els fàrmacs o els ansiolítics per reduir l’estrès i ser més productius. El cansament és quelcom natural en l’humà, el cos el necessita, però el descans del capitalisme és un descans per poder ser més productius.

Davant una alarma d’incendi, ens preocupem per apagar l’alarma més que no per apagar l’incendi

Retorna al tema de la creativitat, i hi afegeix un altre concepte: decreació. Davant una creativitat que ens sembla que ens empeny a desafiar els propis límits, una decreació. Davant aules plenes d’estímuls perquè les criatures facin, facin, facin… una decreació, una paret en blanc. El ponent ens recorda el famós eslògan “Don’t limit your challenges, challenge your limits“. Aquesta és una creativitat apolítica i despolititzadora en tant que la creativitat no és pensar els límits, sinó fer-los més i més grans. Per tant, de nou, cal alçar la mandra.

Happy Holiday (1999) Agnes Martin, una peça que cita Valls per il·lustrar la mandra de la qual ens parla.

Acaba concloent que la mandra és necessària per repensar conceptes com el cansament, la creació, la decreació, etc. El que ara hem de fer, és no fer res, però no fer res de veritat, per escapar la cadena de producció i competència. “No hi ha art sense mandra. No hi ha política sense mandra. No hi ha vida sense mandra”, acaba Valls.