Presentació de “La Mancomunitat de Catalunya. Un primer pas.” (Revista de Catalunya)

En un any marcat per la celebració de dues grans commemoracions com són el Tricentenari de l’Onze de Setembre de 1714 i l’esclat de la Primera Guerra Mundial, Vicenç Villatoro, escriptor i periodista, ens va recordar la importància de reivindicar el centenari naixement de la Mancomunitat de Catalunya. “És un acte de memòria i justícia i no menor”, va dir per presentar l’acte celebrat a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès.

El motiu: la presentació del monogràfic de la Revista de Catalunya dedicat a homenatjar el naixement de la Mancomunitat de Catalunya. Villatoro, moderador i presentador, va exposar analíticament els motius principals que han portat a aquesta decisió. No només per recordar sinó per “interactuar amb el present”, doncs “els valors de la Mancomunitat serveixen per avui”.

Des d’una perspectiva històrica, l’obtenció del poder polític el 1914  és “l’últim graó” de la reestructuració del país des de la seva destrucció l’any 1714. La progressió, per a Villatoro, es la del segle XVIII amb la revolució econòmica que va fer avançar a Catalunya més que Espanya i el “graó cultural” del segle XIX amb la Renaixença.

Però no hem d’oblidar que el catalanisme polític com a moviment ve d’abans, el 1898 amb “el document polític més important de Catalunya que és l’Oda a España de Joan Maragall”. Aquest “marcarà 100 anys d’història”, va dir l’escriptor, “amb l’Adéu Espanya es crea una societat civil catalana que permetia viure sense un estat ineficient”.

“Els fonaments sobre els quals vivim són d’Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch amb un treball continuat per la Generalitat”, va argumentar. El XX és el “segle d’or de la cultura catalana” i somni per tot el territori català, com era la Mancomunitat en les seves 4 diputacions, no mor d’esgotament: “la mata una dictadura i la tensió social catalana”.

Analitzant la Mancomunitat – Josep Maria Roig

A continuació, prengué la paraula Josep Maria Roig, director de la Revista de Catalunya, per explicar els aspectes més formals d’aquest número concret. Es tracta també del 90è aniversari de la mateixa revista, que es considera filla de la Mancomunitat. Aquesta es va formar com a “front cultural” al 1924 per Antoni Rovira i Virgili i un grup d’intel·lectuals contra la dictadura de Primo de Rivera. Per tant, “l’inteligència política, negociacions de passadís i la victòria” suposen un objecte d’anàlisi de primer ordre per la revista.

Roig va presentar l’enfocament com a una “panoràmica actualitzada” de la Mancomunitat. Per aconseguir-ho, s’han alternat autors joves amb consagrats, s’ha analitzat les iniciatives que va promoure l’òrgan a les 4 diputacions i s’ha buscat una visió no només d’historiadors.

El monogràfic està dividit en 5 grans parts en el següent ordre: Un article introductori dels 4 presidents de les diputacions actuals, una aproximació global a la Mancomunitat, una revisió de l’obra que va fer, el perquè del seu fi i una reinterpretació amb els ulls d’avui. Roig ho veu com una “lectura presentística lícita”, ja aplaudida per historiadors, que aporta a les publicacions periòdiques.

Context històric de la Mancomunitat – Jordi Casassas

Jordi Casassas, President de l’Ateneu Barcelonès, va donar la perspectiva històrica del govern de la Mancomunitat com a coautor en la seva faceta d’historiador del número. Tal com va expressar, ell té la convicció que la Mancomunitat són tres elements: un organisme, un equip que donava vida a aquest organisme (durant 10 anys) i l’existència d’un projecte.

La gènesi de la Mancomunitat es troba en els “intents de la política espanyola de salvar els mobles després d’una crisi colonial” amb una reforma de l’administració local que pot arribar a contemplar províncies limítrofes mancomunades. El partit catalanista de la Lliga Regionalista, combinant el catalanisme de Prat de la Riba i la negociació de Francesc Cambó a Madrid, aconsegueix aprovar la reforma i obté la Mancomunitat després de l’espant que va implicar la Setmana Tràgica.

És un “organisme positiu” fet per un equip d’intel·lectuals i professionals liberals amb filosofia noucentista a les ordres d’Enric Prat de la Riba. Aquest és un equip que desenvoluparà “un projecte d’emergència per fabricar un país modern amb estructures d’estat”. Amb les 4 diputacions es farà un “salt estratosfèric” que implica, segons Casassas, una “vertebració i modernització del país”.

Va recordar, acabant la seva intervenció, que “sense Mancomunitat no hagués existit cap Generalitat”. N’extreu doncs la “lliçó clara” del fet que sense “acords de mínims ni estructures d’estat”, com a catalans, “no fem”.

La Diputació d’avui, hereva de la Mancomunitat – Salvador Esteve i Figueras

L’última intervenció de la tarda vas ser del President de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve i Figueras, a tall de cloenda. Va prendre com a referència el número de 1956 de la Revista de Catalunya, publicada a l’exili des de Mèxic. Així, compara els esforços realitzats per la Revista de Catalunya amb els de la Mancomunitat per situar Catalunya a Europa.

El centenari de la “primera institució moderna d’autogovern” tenia com a característiques “una visió de país, progrés i una tria de responsables per sobre de partidismes”. Aquestes característiques van permetre a la Mancomunitat crear múltiples institucions com les Biblioteques de Catalunya, la Xarxa de Biblioteques Municipals, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Institut del Teatre...

Finalment, va celebrar que la Revista de Catalunya “abordés el tema amb el seu rigor característic” i a l’Ateneu per “acollir l’acte amb el seu tradicional paper actiu des del Palau Savassona”. Tancà l’acte definint ambdues institucions com a “claus al país”.

Data: 

15/07/2014 - 19:30

Sala: 

Accés: 

Obert

Organitzador: 

Diputació de Barcelona, amb la col·laboració de l’Ateneu Barcelonès

Afegeix un nou comentari

Inicieu sessió per a enviar comentaris

Fes-te'n soci