Pancarta i/o participació: nous models de lluita política

Què és la nova política? Com s'organitzarà la política i la societat a partir d'aquest moment? Són més representatives les noves formes polítiques? Aquestes qüestions les ha analitzat Marina Subirats, professora emèrita de Sociologia (UAB), i Ismael Blanco, professor de Ciència Política i Dret Públic (UAB) en el darrer acte del cicle "El país que farem", moderat per la vicepresidenta primera de l'Ateneu, Patrícia Gabancho.

L'acte l'ha iniciat Patrícia Gabancho fent una reflexió sobre què és la nova política. Ha exposat que la transició va crear un sistema centrat en els partits, amb unes estructures molt fortes que s'havien d'inserir a la societat per captar les persones que venien de la lluita política clandestina i la resta de ciutadans. Un sistema el control del qual estava controlat pels partits o per òrgans designats pels partits. És per aquest motiu, afirma Gabancho, que aquest sistema ha creat uns "vicis permanents" des de "males pràctiques fins a corrupcions" i ha arribat a un esgotament. D'aquí, subratlla, s'origina la indignació d'una part de la societat i el sentiment de no ser representats. I fruit del desemparament que ha provocat la crisi ha aparegut la demanda d'unes noves formes polítiques i el reclam d'unes noves formes de participació política. Uns canvis que, segons Gabancho, es produiran en un futur però que cal veure com s'organitzarà la societat a través d'aquestes noves formes de participació.

A continuació, la sociòloga Marina Subirats ha subratllat que l'única novetat que s'ha produït en el món en política és "la possibilitat de cada vegada més democratització", on les decisions passen de prendre's en àmbits molt reduïts a ser "decisions molt més participades". I és que les generacions joves han estat allunyades de la política, fins l'actualitat. La política durant la transició, ha explicat Subirats, es va convertir en política institucional. Ha descrit que "la política va passar del carrer, les manifestacions, les lluites a les fàbriques i a la universitat" a les institucions, un cop establerta la democràcia. Aquest fet, raona, va produir una desmobilització que s'ha traduït en els problemes actuals.

Subirats ha definit la societat com "un grup de persones que tenen interessos diversos i que volen coses diverses, per això es formen grups on cadascú busca aconseguir els seus interessos". Ha detallat els tipus de grups habituals que es formen en una societat. Dos grups clarament diferenciats que lluiten per les desigualtats socials i econòmiques. Grups basats en diferents nacionalitats. Grups basats entre diferents religions. I la lluita entre homes i dones. Al voltant d'aquests interessos, especifica, s'organitzen per veure com es pot treballar, evitar les lluites constants, i establir unes regles de joc i un ordre comú.

Subirats ha exposat que és el govern qui té la tasca d'establir les regles de joc, fer-les complir i mantenir la cohesió entre els diversos grups d'interessos. Tot i així, ha explicat, l'equilibri entre grups és inestable, perquè cada vegada n'hi ha un que progressa més que l'altra té més poder i fa més pressió, per aquest motiu, l'objectiu del govern ha de ser "reequilibrar".  Ha remarcat que el millor govern és "aquell que aconsegueix fer anar el conjunt endavant cohesionat i, al mateix temps, fer avançar les polítiques del grup que aquest govern representa. La dissidència, els interessos oposats, en un país cohesionat i amb regles, s'expressa a través del parlament, els plenaris a l'Ajuntament... 

I ha advertit que quan el govern no gestiona bé els equilibris, els parlaments ja no representen la realitat. Una situació que es produeix quan hi ha un grup que en el parlament no pot guanyar i pateix la "política del rodillo". Aleshores, el sistema institucional "no representa" a tots els grups i s'inicïen manifestacions, aldarulls, protestes, vagues fins a l'esclat de la violència. En aquest context, ha alertat que "quan una societat arriba a l'enfrontament és una societat que ja no pot viure com a tal  i es destrueix a sí mateixa". En definitiva, ha resumit, "calen unes institucions fortes però que responguin als interessos dels grups".

Segons la professora Subirats, de l'altruïsme que va caracteritzar la creació dels partits després de la dictadura es va passar, en generacions posteriors, a adoptar la política com a modus vivendi. Per això, ha afirmat, els partits s'han allunyat dels ciutadans i s'han convertit en "grups d'interès personal", cosa que provoca una desconnexió absoluta dels partits i les necessitats reals. I ha advertit que cal evitar que es reprodueixi de nou la situació, en aquest moment que s'estan conformant nous grups que venen dels moviments socials.

La sociòloga ha alertat que les institucions tenen una "dinàmica molt perversa" perquè t'obliguen a estar 24 hores al servei de tothom, estar al corrent de les darreres polítiques que es fan al sector que representes, has de parlar amb totes les parts implicades, gestionar bé els recursos, controlar els propis membres del grup etc. Això provoca que et desconnectis de la realitat, ha assegurat.

"Sinó es creen formes de vinculació entre la gent i les institucions no funciona bé la societat, una tasca que teòricament han de fer els partits", ha afirmat. A més, ha explicat que les classes socials altes tenen línia directe amb l'alcalde i la possibilitat d'exposar-li els seus projectes. "La fórmula dels lobbys és una opció, però hi ha alternatives com les associacions de veïns  i entitats que estan connectades amb els ciutadans", ha afegit. Finalment, Subirats ha alertat que "quan les persones passen dels moviments socials a les institucions creuen tenir la representativitat de tothom i només decideixen ells sense tenir en compte altres sensibilitats i d'altres grups".

El professor Ismael Blanco, per la seva banda, ha presentat els resultats un projecte de recerca que ha coordinat amb Oriol Nel·lo anomenat Barris i Crisi. Ha estudiat l'evolució de la segregació urbana a Catalunya en el context de la crisi i, concretament, com es reflecteix en l'espai urbà el fenomen de les desigualtats socials. L'objectiu, ha precisat, és conèixer fins a quin punt les desigualtats socials van aparellades a unes desigualtats socials, entre barris i municipis.

Blanco ha definit la segregació social com "la tendència a separar-se entre barris i municipis, en funció del nivell de renda" i que cal observar com ha evolucionat en el context de la crisi. A més, ha explicat, l'estudi ha analitzat quines innovacions socials s'està produint en el context de la crisi i com aquestes es distribueixen territorialment en l'àmbit urbà i, sobretot, quina és la presència de les innovacions socials en les àrees més desafavorides.

En primer lloc, el professor ha constatat que el punt de partida dels nivells de segregació urbana a Catalunya fa una dècada era positiu. I ha precisat que els nivells de segregació urbana, comparats amb països de l'entorn com França, eren relativament baixos. En aquest context, ha descrit que l'evolució de la segregació ha estat negativa perquè "no només han crescut les desigualtats socials sinó que també han crescut les desigualtats territorials". Segona l'estudi, han empitjorat les condicions dels barris més desafavorits però també els barris i els municipis més benestants s'han distanciat respecte els valors mitjos de la societat alhora que estan disminuint el nombre de barris que s'ubiquen al voltant dels valors mitjos.

En segon lloc, Ismael Blanco ha apuntat que la crisi també ha provocat el creixement de les desigualtats territorials. "És un fenomen que té a veure amb transformacions residencials que es van produir al país com a conseqüència de la bombolla immobiliària: processos de concentració de la població immigrada en determinats barris, amb un procés de substitució poblacional molt intens, que són els més colpejats per la crisi. Per tant, les condicions de vulnerabilitat ja es van alimentant abans de la crisi", ha afirmat.

D'altra banda, ha alertat que la segregació no es produeix només entre la població més desafavorida sinó que també té lloc la segregació de la població més benestant, que pot ser tant o més intensa que la de la població amb menys recursos. I ha advertit que "té més sentit parlar de ghettos de rics, amb uns índex de població benestant més homogènia, i segregats territorialment mentre que les classes populars i mitges tendeixen a barrejar-se més en l'espai urbà".

A més, ha destacat que la segregació opera en una escala metropolitana i no només municipals. Així doncs, ha afegit, les "desigualtats entre municipis poden ser tant o més intenses que les desigualtats entre barris". Un fet que, ha subratllat, planteja el problema que la població amb més recursos tendeix a concentrar-se en aquells municipis que tenen més capacitat econòmica. I la població amb menys recursos es concentra en aquells municipis on hi ha ajuntaments amb més dificultats per a fer front a les necessitats de la seva població.

En resum, ha exposat el professor, "tenim una societat més desigual, més segregada territorialment, menys cohesionada des d'un punt de vista socioterritorial. Catalunya viu un procés de separació interna, dels diferents grups socials que es distancien i que tendeixen a viure en espais socials més diferenciats".

A continuació, Ismael Blanco s'ha preguntat obertament quin tipus de propostes tenen aquest nous moviments polítics per fer front al problema de la redistribució entre grups socials i territoris? Quina capacitat tenen aquests nous projectes polítics emergents per connectar amb la realitat dels barris i municipis més desafavorits? I fins a quin punt el procés nacional està contribuint a crear una societat més cohesionada o pot agreujar més la cohesió interna?

El professor ha anunciat la creació d'un mapa de la innovació social que ha permès cartografiar més de 700 pràctiques d'innovació social, que procuren satisfer necessitats de diversos tipus a través de la cooperació horitzontal. Unes necessitats socials que, ha concretat, no estan ben cobertes ni per les administracions públiques ni pels mercats convencionals. Un procés d'autoorganització per donar respostes a les necessitats de la gent. Pràctiques, ha afirmat, que pretenen "generar processos d'empoderament comunitari i reforçament de les capacitats d'acció col·lectiva de participació de les persones i albirar nous models polítics i socials alternatius". Com ara cooperatives de consum agroecològic, bancs del temps, horts urbans, espais autogestionats, iniciatives d'economia social i solidària. El professor ha destacat la importància d'aquestes pràctiques perquè durant els darrers anys ha proliferat certs discursos que posen l'accent en la necessitat d'una major autoorganització social per donar resposta a diferents tipus de necessitats col·lectives.

Segons Blanco, aquest discurs que parla de la necessitat d'una societat més col·laborativa i més cooperativa, té una doble interpretació. Una més neoliberal, on es diu que "necessitem que la gent s'organitzi i participi més per donar resposta a les seves pròpies necessitats perquè l'Estat ja no pot continuar estant allà per donar resposta a tots els problemes que van apareixent". Des d'aquest discurs, ha matisat, no es qüestiona el procés de retrocés de l'Estat o del sector públic, es proclama que "el que necessitem és un estat més petit". Però també, ha explicat el professor,  hi ha un discurs de nova esquerra que està plantejant això. "El nom de "Barcelona en comú" no és casual", ha comentat. El concepte fa referència a que "la satisfacció de necessitats col·lectives no ha de passar només per a allò que l'Estat pugui proveir, sinó que necessitem capacitat d'organització social autònoma respecte dels poders i admnistracions públiques". Una versió, ha aprofundit,que ens parla de la "necessitat d'empoderament ciutadà a través de pràctiques de gestió col·lectiva dels bens comuns i que posa l'accent en pràctiques com l'economia social i cooperativa, autogestió d'espais públics, xarxes de bens i serveis".

El professor Blanco ha anunciat que el seu estudi denota que aquest tipus de pràctiques cooperatives i innovacions socials han proliferat i s'estan estenén al llarg del país al llarg dels últims anys. Ha destacat que això passa de forma ben distribuïda al llarg del país, amb una concentració a l'àrea metropolitana de Barcelona però proporcional al seu pes demogràfic. I ha perfilat que la majoria d'iniciatives que han cartografiat es desenvolupen en barris de classe mitja, no en els barris més segregats territorialment. En resum, "La innovació social és de classe mitja". I ha remarcat que "les capacitats de participació i d'acció col·lectiva no estan tant relacionades amb la intensitat dels problemes com amb les capacitats i els recursos d'acció col·lectiva, relacionats amb el nivell socioeducatiu de les persones".

De tota manera, ha matisat que aquestes iniciatives innovadores no les està protagonitzant la classe mitja tal i com l'hem concebut tradicionalment, sinó que més aviat les protagonitza un dels grups socials que Guy Standing anomena "el precariat". Joves amb un alt nivell socioeducatiu que no troben encaix al mercat laboral, amb greus dificultats per independitzar-se i tenir una casa. Joves, als quals ha definti, "amb problemes però amb recursos com ara: gran control de les xarxes socials, d'internet, gran capacitat de participació política". Finalment el professor Blanco ha pronosticat que "aquesta generació de joves amb alt nivell educatiu que veu les seves aspiracions d'ascens socials frustrades és el grup social que protagonitzarà els nous canvis que s'estan produïnt al país".

 

Afegeix un nou comentari

Inicieu sessió per a enviar comentaris

Fes-te'n soci