Si els noms que s’han donat als objectes són producte, només, d’una convenció social i cultural històrica, com és possible que diferents cultures, sense comunicació inicial, coincideixin en donar el mateix nom a una mateixa tonalitat? Andrea Baronchelli, de la Universitat Northeastern de Bòston, va presentar a l’Ateneu els últims descobriments científics que relacionen cultura i fisiologia.

Les persones som capaces de rebre entre un i vuit milions de formes de color, però no tenim vuit milions ni tampoc un milió de noms per anomenar-los, tenir-los suposaria fer impossible la comunicació. És per això que hem coincidit en anomenar rosa a una sèrie de freqüències que, tot i percebre-les diferents, les agrupem sota el nom de rosa. Anomenem a l’acció d’agrupar categoritzar.

Però, com una cultura pot posar-se d’acord sobre la partició d’un continu amb uns pocs noms? És a dir, com dividim una línia enorme de tons i els categoritzem? Aristòtil entenia la categorització com una activitat totalment arbitrària. És a dir, si dos poblacions habiten una lluny de l’altre i mai es comuniquen entre elles, les coincidències que es puguin donar entre les categories que ha establert cada poble han de ser, a la força, arbitràries. I és així perquè, com defensava aquest filòsof i com s’ha defensat fins fa uns anys, la categorització és el resultat d’una convenció producte de la comunicació desenvolupada per una cultura.

Però un estudi de 2003 de Paul Kay i Terry Regier, de la Universitat de Berkeley, va obrir el debat: És realment arbitrària la categorització dels colors? Aquest estudi va comprovar que existeix un cert component d’universalitat en el noms dels colors. Si la categorització fos només producte de la cultura, i si tenim en compte que els noms dels colors van néixer fa molts anys en poblats separats entre si, com potser que hi hagi diferents cultures que coincideixin en anomenar alguns tons? Pot ser que només coincideixin en afirmar que un to es càlid o és fred, però existeixen coincidències que no semblen arbitràries.

Aquest descobriment posava en dubte la teoria d’Aristòtil defensada fins al moment. Des de llavors es va començar a tenir en compte un altre aspecte que podria ajudar a explicar la universalitat d’algunes categories. La fisiologia, la ciència que explica les funcions dels éssers vius i que analitza les interaccions dels éssers amb l’ambient, juga una paper molt important en la categorització del colors. No és només la cultura, també cal tenir en compte aspectes biològics propis dels ésser humans.

Essent aquest el resultat, tocava preguntar: quina és doncs la relació entre cultura i fisiologia? Un debat que ha suscitat moltes opinions des de fa ja diversos anys. És cert que la cultura és la història particular d’un grup i que, per tant, és aleatòria, i que Aristòtil tenia raó quan veia que havia camps separats, que es diferenciaven per la cultura de cadascun. Però hi ha una altra força important que és la psicofisiologia que contrasta el fet cultural i que justifica l’existència de propietats universals. Sense tenir en compte aquest component és gairebé impossible explicar el perquè d’aquestes universalitats, al menys en el tema dels colors.