Margarida Xirgu, el teatre

Escolta la conferència

Tercera sessió del Cicle “Grans Catalanes”, amb la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès plena d’oients. Aquest cicle, organitzat per l’Observatori Cultural de Gènere, l’Institut Català de les Dones, l’Institut de les Lletres Catalanes i l’Ateneu Barcelonès, tracta les figures femenines més il·lustres de diferents àmbits culturals i socials de Catalunya.

L’escriptora M. Àngels Cabré va ser, com és habitual, l’encarregada de presentar-nos el personatge protagonista, en aquest cas la cèlebre actriu catalana Margarida Xirgu. I qui millor per parlar d’ella que la seva pròpia biògrafa, Antonina Rodrigo. Per introduir-la Cabré la va definir com una dona “compromesa amb els ideals republicans i amb la fita de posar la cultura a l’abast de tothom”. Feminista convençuda, l’escriptora la va contraposar a la seva contemporània Maria Lejárrega, dramaturga que totes les seves obres eren signades pel seu marit Gregorio Martínez Sierra. Per últim, abans de donar la paraula a Antonina Rodrigo, va subratllar que Margarida Xirgu “mai va poder gaudir de la glòria després del seu exili, com Mercè Rodoreda, doncs mai va tornar viva”.

Margarida Xirgu i Maria de Pineda

A continuació, Rodrigo va confessar que va decidir escriure sobre Xirgu com a “deure moral”. Un fet concret que la va impulsar va ser que ella és la primera actriu en acceptar el paper de Mariana de Pineda a l’obra de Federico García Lorca. Es tractava d’una dona executada amb garrot vil el 1831 per penjar una bandera republicana. Es tracta d’un personatge tant heroic com dramàtic i és per això que Lorca el va tractar, ja que versava sobre els temes de l’amor i la llibertat. Després d’haver estat censurada l’obra durant la dictadura del general Primo de Rivera i refutada per actrius i companyies va ser en Xirgu on Lorca va trobar comprensió.

Margarida Xirgu i Lorca es coneixen l’any 1926, dins una habitació de l’Hotel Palace de Madrid. L’encant de Federico Garcia Lorca va enlluernar a Xirgu amb les seves anècdotes i personalitat. Expliquen que li va dir: “tinc una obra però no l’acceptaràs” al que ella respongué “si la llegeixo i m’agrada la representaré”. Com tracta de la llibertat, a Margarida li agrada i decideix estrenar-la. Els tres actes en forma de romanç que passen en el moment que el desafortunat personatge  Mariana de Pineda interpretat per Xirgu espera la seva sentència de mort dins un convent són finalment representats, amb els decorats fets per un jove Salvador Dalí.

L’actriu obrera

L’obra era quelcom molt important pel poeta granadí, ja que la història de Mariana de Pineda era quelcom que havia escoltat durant la seva infància en cançons infantils. Margarida Xirgu era, per tant, la dona forta que podia assegurar la seva proposta. Pel que fa a ella, li agradava perquè, en paraules d’Antonina Rodrigo, “s’identificava com a pobre i obrera”.

Crescuda en un barri humil de Badalona, es diu que el seu debut va ser llegint un pamflet anarquista a una taverna. De fet, era ella mateixa qui deia que no li importava agafar papers tràgics com el de Medea, doncs “les tragèdies ja les vivia al seu barri”. Sent una dona autodidacta, va aprendre compaginant la seva feina industrial amb les visites als Ateneus Obrers on va aprendre teatre. Els seus pares eren, a més a més, cultes a banda de la seva classe i la van introduir a Pérez Galdós. Anys més tard, el coneixeria, tractant-lo com el vell amic que sempre havia estat per ella.

Els seus començaments són, òbviament, dins el teatre català. Es revela substituint la primera actriu d’una obra, el seu talent és llavors posat de manifest actuant amb la roba de dol de l’enterrament del seu pare. Quan és contractada el 1906 pel prestigiós Teatre Romea de Barcelona, l’actriu ja havia interpretat des de drames fins a vodevil. Comença llavors a guanyar 20 pessetes amb les quals ajuda a la seva mare.

Trencadora per ser la primera en sortir en banyador a l’escenari i depilar-se les cames, el que la porta a enemistar-se amb teatres catòlics. La seva companyia rep un teatre petit a l’avinguda del Paral·lel on arriba a representar tragèdies com Salomé compaginades amb el vodevil picant típic dels teatres de la zona. Antonina Rodrigo explica que Xirgu sortia sempre del teatre “vestida de vella amb la seva mare” amb tal d’evitar els rics que l’intentaven festejar.

El salt al teatre castellà

Era d’esperar que Margarida Xirgu rebés crítiques el 1912, quan va començar a representar en castellà. Però el seu èxit és enorme i se la reconeix com a “actriu moderna”. Això implica que tots els autors de les generacions del 98 i el 27 li oferissin les seves obres per a què les representés. Noms de l’alçada literària com Benito Pérez Galdós, Jacinto Benavente, Antonio i Manuel Machado o Miguel de Unamuno. Però com ja hem indicat, de tots ells, és Lorca amb qui s’entén millor i amb qui manté una forta amistat.

Junts estrenen l’obra Yerma a Barcelona el 1935. Polèmica tragèdia amb una alta càrrega feminista  sobre una dona que no pot tenir fills per causa del marit, però que és apartada socialment com a infèrtil.

La Guerra Civil s’aproxima i sense saber-ho comencen a acomiadar-se tant l’un de l’altre com d’Espanya. És potser l’últim acte que fan junts, “bell i en tàndem” com el defineix Rodrigo, la seva actuació en escenari i radiada en homenatge dels Ateneus Obrers a Barcelona. La representació té un èxit increïble, amb un públic obrer feliç que anomena ovacionant a Lorca: “poeta del poble”. Tant és l’afecte dels obrers que es forma una llarga cua per donar-li la mà després de l’acte. L’emoció de Lorca és recollida en una carta als seus pares on, per altra banda ja comença a recollir l’odi de les dretes cap a ell i l’actriu.

La tragèdia de la mort de Lorca i l’exili a Xile

Quan esclata la Guerra Civil l’any 1936 el Romancero de Federico García Lorca és present en tots dos bàndols: nacionals i republicans. Tot i així, a la seva Granada natal els feixistes el persegueixen i Manuel Falla, amic seu, no el pot salvar dels infames “cotxes negres que anaven a buscar els afusellats”.

Per altra banda, Margarida Xirgu es troba exiliada a Xile i li costa acceptar la notícia de la mort del seu amic. Citant-la, Antonina Rodrigo, reflecteix la seva negació: “Com es pot matar un ocell?”, va dir, en referència a Lorca. No és fins el 1952 quan accepta finalment la seva mort durant la inauguració d’un monument en honor al granadí a Montevideo. Tot fent una representació davant el memorial d’una escena de Bodas de sangre, on interpreta una dona que acaba de perdre el seu fill, Xirgu plora de veritat. Rodrigo assegura que per a ella “era com un fill” i tan intensa va ser la seva actuació, que els camperols uruguaians li van donar el seu condol sense saber el context.

Tot i que mai va tornar a trepitjar Catalunya, a “Xirgu se l’estimava” i la conferenciant va recordar l’homenatge fet a ella a Plaça Sant Jaume on ella mateixa va parlar. A les seves cartes sempre parlava amb “nostàlgia de passejar per les Rambles”, així doncs, “Margarida Xirgu va ser sempre a Barcelona, car que no tornés”.

Data: 

30/06/2014 - 19:30

Sala: 

Accés: 

Obert

Organitzador: 

Observatori Cultural de Gènere (OCG), amb la col·laboració de l’Ateneu Barcelonès. Amb el patrocini de: Ajuntament de Barcelona, Institut Català de les Dones i Institució de les Lletres Catalanes.

Afegeix un nou comentari

Inicieu sessió per a enviar comentaris

Fes-te'n soci