Resulta poc comú que a l’Ateneu Barcelonès es celebrin actes amb l’esport i concretament, el futbol, com a tema principal. És el primer que va fer notar el moderador de l’acte, ponent de l’Ateneu d’economia i vicepresident de la Fundació Ernest Lluch, Josep Maria Carreras. Tot presentant el llibre “La inestabilitat financera al món del futbol”, fruit de la Primera Conferència Acadèmica Ernest Lluch d’Economia i Futbol.

Acompanyant-lo dins una Sala Bohigas plena de gom a gom, s’hi trobaven també: Carles Vilarrubí, vicepresident de l’àrea institucional del Futbol Club Barcelona, Jaume Garcia, catedràtic d’Economia Aplicada a la UPF i Ramon Besa, cap d’esports de El País. Tots tres van abordar d’una manera analítica la situació actual de l’esport i les particularitats d’aquest “sector extremadament difícil d’estudiar”, en paraules de Carreras.

Els mitjans de comunicació i el futbol

La preocupació principal de Ramón Besa, en qualitat de periodista, era el negoci que implica el futbol per a la premsa. Partint del seu corregit prejudici que el futbol era “una bombolla com la immobiliària”, Besa afirma que després va descobrir que la gent del negoci del futbol realment s’estima un esport i un negoci en el qual “una Champions te més audiència mundial que una NFL (lliga de futbol americà) o una NBA”.

Respecte al que aporta aquest esport a la premsa, la resposta del periodista va ser punyent “una riquesa extraordinària”. Ho justificà amb dades tals com que existeixen 5 diaris esportius entre els més venuts a Espanya, les seccions esportives dels diaris generalistes són molt àmplies i que el periodisme treballa amb “molt rigor” aquest sector.

També apuntava a la dualitat que ha creat el món audiovisual, on existeixen dos partits molt diferents: “el dels espectadors al camp i el dels televidents”, on certes imatges són percebudes per uns i no per altres, citant com a exemple la polèmica imatge d’Alves menjant el plàtan que resultava imperceptible al camp.

És per aquest precís motiu que, com a periodista, es queixava del canvi dels estadis on el canvi de preu ha allunyat a l’espectador i al periodista que acaba trobant més còmode veure-ho des de la redacció, estalviant despeses a l’empresa però distanciant-lo de la realitat. Però, com a punt positiu deia que “els mitjans havien cohesionat la comunitat a través de la Champions com a punt de trobada de la Gran Europa”.

A continuació, va incidir en la importància del relat i la marca com a punt positiu dins el futbol i posava el Barça com a exemple de capacitat per ajuntar ambdues coses. Segons Besa, el relat justifica perdre i al Reial Madrid, com a competidor, li mancava. Això feia del Barça un estil de fer i de joc exportable mundialment,  però implica contradiccions com la compatibilitat d’espònsors com UNICEF i Qatar Foundation.

Finalment, acabà la seva intervenció amb una reflexió del negoci en la que va assegurar que per acabar el deute del futbol a Espanya cada ciutadà hauria de pagar 14 euros i asseverava que la majoria de ciutadans els pagarien, cosa que escapa a tota lògica de negoci. Citant a Javier Marías, “el futbol és la recuperació setmanal de la infància” subratllava la particularitat d’aquest negoci.

El negoci del futbol

Jaume Garcia li va prendre el relleu, aportant dades econòmiques i estadístiques on es mostrava els motius bàsics del fet que el futbol resultés un camp tan difícil per la praxi dels negocis. Per posar un context, va explicar els motius que farien que els clubs de futbols espanyols tinguessin deutes de més de 3 mil milions d’euros.

Segons el seu punt de vista, la guerra de les televisions del 96 entre cadenes per demanar als clubs drets del futbol televisat va canviar radicalment l’estructura d’ingressos dels clubs. Les entrades o quotes de soci van passar a significar d’un 30% a un 50%, el que suposa un augment de les despeses.

Es va centrar, a més a més, en les particularitats dels clubs de futbol com és l’important balanç competitiu. És a dir: “els clubs necessiten competència per funcionar i crear rivalitats com podria ser la del Barça-Madrid”. Va apuntar llavors, el perill que tan sols els 5 grans clubs espanyols tinguin l’avantatge esportiva i econòmica, implicant un mercat molt poc competitiu.

També marcava les diferències entre ingressos i despeses com a molt desequilibrades. L’incapacitat de generar beneficis es justificava doncs en l’existència de dos mercats: el de jugadors, molt competitiu i amb el bé escàs del talent, i el de seguidors, lleials al club. En aquests mercats hi trobava una paradoxa, mentre que el volum de despesa en salaris garantia l’èxit esportiu en un 50%, aquest mateix èxit esportiu disparava la lleialtat i la captació de seguidors. Ergo, els clubs gasten més que guanyen.

Tot seguit, l’economista va llistar tres de les causes que fan que els clubs espanyols perdin:

L’organització del sistema de competició: Perquè no són lligues tancades com als EEUU i perdre implica baixar de categoria, els clubs sempre estan disposats a incórrer en riscos econòmics per assegurar la seva posició.
La curta durada en el lloc de treball dels mànagers esportius, de 12 mesos de mitja, dona una curta visió més centrada en l’èxit immediat que no en l’estabilitat futura del club.
La magnitud d’un club el fa massa gran per caure i sempre rebrà ajudes com a SA perquè no ho faci. El que suposa un al·licient de temeritat a l’hora de prendre decisions.

Vist aquest panorama, Garcia va analitzar les solucions proposades per millorar les capacitats econòmiques dels clubs. Aquestes són dos:

El Financial Fairplay que predica un pagament religiós dels deutes i un reequilibri d’ingressos i despeses que no faci explosius els preus dels jugadors.
Les solucions de tancar la lliga i redistribuir els ingressos, proposades per la ECA.

Definitivament, segons l’opinió de Jaume Garcia, és necessari canviar el monopoli del futbol europeu per fer clubs viables i sostenibles, ja que el seu bon funcionament implicarà sempre la societat.

El cas concret del Barça

Carles Vilarrubí va intervenir breument i va parlar de la situació del Barça, evidenciant dues situacions que s’havia de canviar amb urgència des de la directiva del club. La primera, fer una revolució esportiva per millorar la seva situació de joc i la segona, remodelar el Camp Nou.

Respecte a aquest últim tema va fer notar que en els ingressos del Barça un 15% dels ingressos són de ticketing davant del 40% d’espònsors i el 35% d’ingressos televisius. És per això que jutja necessària una reforma d’un camp, on les entrades creu que són a preu raonable, 7.000 socis esperen pàrquing i 70 empreses son a la cua per aconseguir una llotja. Per a Vilarrubí, reformar el camp és l’única forma “d’optimitzar el nivell d’ingressos” a través de l’augment del nombre de seients i llotges corporatives.

Aquestes intervencions, van ajudar a comprendre una cara més oculta d’un esport de masses a escala mundial i amb les seves opinions expertes, els conferenciants, van poder fer una anàlisi exhaustiu d’un tema que mereix potser més estudi econòmic del que actualment té.