Eleccions europees: recompte i perspectives. Cicle “dijous europeus”

Escolta la conferència

Tan sols quatre dies després de conèixer els resultats de les eleccions europees el Cicle Dijous Europeus, coordinat per Stefan Rating, ja ajudava a interpretar-los a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès. Per aquesta ocasió, els convidats eren Maria Teresa Calvo, cap de l’oficina del Parlament Europeu a Barcelona i amb 15 anys d’experiència a l’esquena entre Estrasburg i Brussel·les, i el periodista Carles Prats director del TN Migdia a TV3 i excorresponsal a Brussel·les i París.

Tots dos convidats van coincidir de bon principi que els resultats electorals eren inesperats i van fer cadascú la seva valoració abans d’iniciar un debat i respondre les preguntes dels assistents, tractant temàtiques en concret.

Per a Maria Teresa Calvo els resultats comporten novetats en molts sentits. Destacava que es presentaven uns candidats definits per a les diferents famílies com és el cas de Martin Schultz dels socialistes o Ska Keller dels verds. A més a més, era el primer cop que aquests feien campanya a tantes ciutats europees, fins i tot a Barcelona. També facultaven al ciutadà a escollir indirectament el nou President del Parlament Europeu.

Anàlisi de resultats

La cap de l’oficina del Parlament Europeu ressaltava els resultats impactants causats per la crisi i el descontentament en tots els nivells: 

Pel que fa Europa en general, el descontentament s’ha traduït en l’inesperat ascens de l’extrema dreta al Nord d’Europa, citant els següents exemples: El Front National de Marine Le Pen a França, Jobbik a Hongria, el Partit Popular Conservador a Dinamarca o els set diputats d’Aliança Per Alemanya... El que va anomenar “l’altre tro” és l’ascens dels euroescèptics UKIP de Nigel Farage.  En canvi, al sud de la UE vot de malestar es decantava cap a l’esquerra amb Syriza d’Alexis Tsipras triomfant a Grècia.

A escala espanyola trobem un resultat que qüestiona el bipartidisme de PP i PSOE, que junts no sumen ni un 50% dels vots. El PSOE s’ha vist altament perjudicat i ha acabat en la dimissió del seu Secretari General, Alfredo Pérez Rubalcaba. En el que Calvo va definir com una “erosió de les famílies polítiques clàssiques”, es va referir a la gran sorpresa del panorama espanyol que ha estat Podemos, el grup de Pablo Iglesias, un partit amb menys de 4 mesos de vida que ha sortit altament beneficiat amb 5 escons.

Ja pel que fa el nivell català la participació ha augmentat però “canviant la correlació de forces” amb una crescuda de les forces representants del dret al decidir. Per exemple, ERC ha passat per sobre de CIU de 4a força a 1a força catalana. També va esmenar que la participació ha pujat 10 punts per sobre de les últimes eleccions.

Com a conclusió a la seva anàlisi va valorar positivament que un 70% de forces escollides son europeistes i un 30% són per fer soroll i no construir. Afegint que “el vot de les europees es menysprea però és més lliure”. En el que creu com un “vot termòmetre” hi veu “una crisi de valors i econòmica que es tradueix en una crisi institucional”. Per obtenir la part positiva d’això aquestes institucions “s’han de veure sacsejades pel resultat i sortir de l’autocomplaença” per salvar Europa i no només l’euro.

Per la seva part, Carles Prats qualificava els resultats “preocupants però interessants”. Extraient el resultat positiu, el periodista va mencionar la frenada en la caiguda de la participació, doncs ja pujat la participació amb un 40% o 50% de participació en els grans països. També es congratulava de l’aparició d’aquella agenda europea que comença a configurar el buscat “demos europeu més unit per l’adversitat que per la diversitat”.

Així doncs, preveia el ball de cadires en càrrecs que hi haurà en els propers mesos on canviarà el President del Parlament, el President del Consell, El President de la Comissió o el Cap de Política Exterior de la UE.

L'evidència del “fracàs del model de construcció d’Europa” serveix a Prats per assenyalar que els ciutadans volen tenir les regnes de la construcció d’aquest projecte que es comença a veure “com a mitjà més que com a finalitat”. El triomf de la dreta i l’euroescepticisme el va interpretar en clau de divisió europea d’un Sud “rescatat i amb greus problemes” i un Nord “que creu que dóna més del que rep” del Sud malbaratador.

A més a més, va indicar el perill de què els partits extrems en auge troben la seva rèplica en uns governs que adeqüen el seu discurs a ells per tal de no perdre vots. Posava com a exemples Manel Valls “copiant els esquemes de discurs del FN respecte als camps de refugiats” o el referèndum de Cameron per sortir de la UE, inspirant-se en la UKIP. Fent autocrítica, deia que a Catalunya han dominat temes “molt locals”.

El paper de Catalunya dins la UE

Òbviament, el rol de Catalunya i el seu procés de sobirania va ser tractat pels conferenciants. Responent a una pregunta llançada des del públic, Carles Prats mencionava que la importància que se li doni en el context europeu depèn de la “feina del diputat escollit i el seu grup”. Com a matís, que ser un grup petit no implica menys èxit i que també depèn d’institucions, agents econòmics i influències.

Tot i així, el tema català ha entrat a l’agenda europea, tal com es va demostrar quan tots els candidats tenien una resposta preparada davant la pregunta d’una periodista italiana. Carles Prats argumenta que “els Estats Membres miren cap a una altra banda  per evitar un risc de contagi a Bèlgica”. Per tant, “ningú obrirà la boca fins que no cremi sobre la taula”, és a dir, “Alemanya no dirà res fins que no vegi que no li paguen el seu deute”.

Tenint en compte que no està tant clar que Catalunya quedés fora de la UE en cas de proclamar-se la independència catalana, ja que no és mencionat a l’article 52 i s’hi haurà de trobar una solució.

Com combatre el desinterès en Europa?

Mentre que per Maria Teresa Calvo “tenir dos parlaments no té gaire sentit i s’hauria d’eliminar la seu a Estrasburg”, Carles Prats proposava les formes de combatre el desinterès. Proposades per un historiador neerlandès, ens explicà 4 estratègies:

Estratègia alemanya: Basar el projecte europeu en una identitat i uns símbols.
L’estratègia d’Umberto Eco: Explica que a Europa li falten tant herois com un relat o mite fundacional.
Estratègia romana: Basada en la prosperitat com a element cohesionador, però això per a Espanya, Grècia o Portugal ja és impossible.
Estratègia grega: Legitimar el projecte a través de la democràcia.

L’Europa que hauria de ser

El problema per a Calvo sempre ha estat el conflicte d’interessos present a Europa, on “cada cap d’estat té a la seva agenda les eleccions i els interessos nacionals a curt termini”. És per això que “s’hauria de considerar Europa més que com una plaça comuna on discutir cadascú els seus interessos com un projecte comú enfocat per el bé de tots”. “Un esforç de transparència” també és vist com quelcom beneficiós per la cap de l’oficina del Parlament.

Criteris com “la recent homologació dels sous dels parlamentaris”, abans tots cobraven diferent, o “la regulació dels Lobbys a Brussel·les” resulten altament positius des del punt de vista de Prats. Va assegurar també que els ciutadans encara poden incidir a les decisions del Parlament a través de mecanismes com la Comissió de Peticions i recorda que “Brussel·les és el segon centre de periodisme i poder després de Washington”.

Amb això, els conferenciants van donar per conclosa aquesta sessió dels “Dijous Europeus” després d’una il·lustradora sessió per comprendre els resultats més propers i útils del que molts pensen. Finalment, Stefan Rating va avançar la següent sessió, sobre la Declaració de Barcelona, centrada en el procés sobiranista català i els empresaris que van firmar un document per parar aquest.

Afegeix un nou comentari

Inicieu sessió per a enviar comentaris

Fes-te'n soci

Actes relacionats