Deute: pagar o no pagar

Nova sessió del cicle debat de guàrdia, sota el títol "Deute: pagar o no pagar", protagonitzat per  Josep Soler, director de l’Institut d’Estudis Financers, i Miren Etxezarreta, catedràtica emèrita d’Economia Aplicada (UAB) i moderat pel periodista, Albert Balanzà.

Josep Soler s'ha preguntat davant la interpel·lació del títol de la conferència, "Deute: pagar o no pagar", que en primer lloc cal clarificar de quin deute parlem i, en segon lloc, si pagar o no pagar és la qüestió més rellevant. Ha precisat que quan parlem de "deute" no només es fa referència a l'endeutament que tenen les administracions públiques sinó que també cal incorporar-hi el deute privat (d'empreses i particulars), l'endeutament exterior (el que devem en relació a altres economies) i els compromisos: com ara el pagament de pensions. Segons Soler, el sobre endeutament s'ha produit en les economies avançades mentre que baixa en les economies emergents. Ha exemplificat que pel que fa a les economies avançades, l'endeutament es va situar l'any 2000 en un 120% sobre el seu PIB i l'any 2014 ja suposava un 250% sobre el seu PIB. Com que el PIB també ha incrementat, ha especificat, l'endeutament global s'ha més que doblat en les economies avançades. Al mateix temps, les economies emergents l'any 2000 tenien un endeutament del 50% sobre el seu PIB, i l'any 2014 l'han reduit fins al 30% del seu PIB.

Què vol dir l'impagament de el deute?, s'ha preguntat. En el cas de governs sobirans és la impossiblitat o el rebuig de pagar, segons si és involuntari o voluntari. I en el marc de l'impagament, pot ser parcial o total. Quan es parla de la relació amb els creditors (bancs, altres Estats, estalviadors), quan es planteja un impagament es pot negociar un retard o que ens perdonin una part d'aquest deute, segons si s'està disposat a negocioar o no, ha explicat.

 El director de l’Institut d’Estudis Financers ha constatat que es pot "no pagar", però ha subratllat que el més important és "quines conseqüències pot tenir deixar de pagar i quines pot tenir pagar, i aleshores posar-ho en una balança". Segons Soler, el que hem de tenir en compte no és "el que voldríem que passés, sinó més aviat el que passa i el què ha passat al llarg de la història". Les conseqüències poden ser pèrdua de la confiança, rebuig de negocis o crèdits posteriors. En el cas del deute exterior, provoca un problema de falta de divises. Si forcem l'endutament intern, provocarà inflació però es reduirà el valor del diner i s'empobrirà la població en general. Si et declares en fallida, ha afegit, tens menys endeutamant i tindràs possiblitat de dedicar els diners a d'altres coses, però no se sap quina continuïtat pot tenir. Per la caiguda de la reputació i la incapacitat de rebre crèdits. Si els ciutadans són creditors, ha detallat, hi haurà un empobriment general i, en general, crisi bancària, crisi econòmica i crisi canviària.

Segons Soler, si analitzem la història s'han produït diversos casos d'impagament de països. Grècia, ha exemplificat, té el rècord mundial de declarar-se amb impagaments, unes tretze o catorze vegades els darrers dos segles. En general, què demostra l'anàlsi i quines són les conseqüències posteriors? El creixement es reduiex, la una situació econòmica empitjora i augmenta l'atur. Un exemple que se n'han sortir bé, ha explicat, és el cas de l'Equador. L'any 2008 va fer un impagament parcial, ho va anunciar amb antel·lació i el preu del deute va disminuir, moment en el qual el govern d'Equador va comprar deute. En total, va deixar de pagar 3.000 milions. En el cas d'Argentina, es van negar a pagar l'any 2000, van fer el corralito, i han passat 14 anys "i encarna ningú els hi deixa ni un duro", ha assegurat, i han perdut entre 15 i 20% del Producte Interior Brut alhora que tenen plets internacionals.

Miren Etxezarreta ha abordat el debat preguntant-se de quin deute parlem? Ha afirmat que el deute més gran és el deute privat empresarial. I ho ha contraposat al deute públic que al principi de la crisi econòmica i en el moment que es van començar a prendre les primeres mesures, era molt més moderat, un 66% del PIB.  El deute fonamental i el que ha creat els problemes més grans ha estat el deute privat perquè una part important estava financiada per l'exterior. I ha detallat que del deute públic una tercera part provenia de l'exterior i mentre que pel que fa el deute privat un 151% era exterior. Globalment, ha explicat, el deute externa amb un volum de 184% és la que està causant més problemes. Així doncs, ha exposat que el deute d'empreses importants del país està exercint una pressió sobre el total del deute davant als seus proveïdors de diners que serà la font dels problemes perquè es converteixen en una càrrega de la totalitat de la societat. Si bé s'entén que s'hagi de respondre pel deute públic, ha argumentat, no es comprèn perquè cal respondre pel deute del Banc Santander o de Sacyr, que recorren al deute públic a través d'avals i altres aspectes. "Tenim un deute molt gran i és fonamentalment privat", ha resumit.

Segons la catedràtica de la UAB, l'any 2007 el deute era el 37% del PIB i l'any 2015 s'ha convertit en el 100% del PIB. El deute públic és alt però semblant a la majoria dels països europeus. I ha precisat que "el problema de l'Estat espanyol no és un problema de deute, i molts menys de deute públic, sinó que és un país amb una poca capacitat productiva perquè hi ha un teixit productiu dèbil" i per tant no genera confiança a la resta de països. I ha negat rotundament la concepció que "hem viscut per sobre dels nostres mitjans". Més aviat, ha comentat, són els poders decisors els quals han viscut per sobre les seves possiblitats, tant els públics com privats, i han pres decisions que han suposats compromisos i càrregues molt serioses.

D'on sorgeix el deute? Etxezarreta ha situat les raons del deute privat en el dèficit de la balança de pagaments de l'Estat que és molt anterior a la crisi del 2007. A partir de l'any 2000 l'economia de l'Estat va augmentar molt les importacions, va augmentar les sortides de capital per la compra de productes i inversions a l'exterior i no s'ha exportat en proporció. De tal manera que, ha descrit, l'any 2007 la balança de pagament d'Espanya tenia el segon dèficit més gran del món en relació a la pròpia capacitat de producció, cosa que va augmentar el deute tot i no haver-se produït encara la crisi.

Un altre aspecte important, ha destacat, és la restructuració de la indústria europea després de la caiguda del mur de Berlin, l'any 1989. Moment en el qual s'inicia un procés d'apropament dels països de l'òrbita soviètica a la zona europea. Aquest fet, ha remarcat, suposarà un canvi molt important en les estructures productives de les dues perifèries d'Europa, la sud (els anomenats PIGS) i els de l'est. Moltes inversions es van dirigir als països de l'Est perquè Alemanya, Àustria, Finlàndia tenen més proximitat ideològica, de tradicions, de costums amb aquella zona que no pas amb el Mediterrani. A més, ha afegit, aquests països tenen una mà d'obra molt barata i ben formada. En aquest context, els països del sud que fins llavors havien estat proveïdors de productes de segona categoria als països del centre d'Europa, com Alemanya i Àustria, es converteixen en compradors i importadors de productes dels països del centre d'Europa. D'aquí, ha explicat, s'origina el dèficit de la balança de pagaments. A més, el finançament s'aconseguia dels mateixos països on es comprava.

A més, en l'actualitat, en l'època de bonança i del boom immobiliari la banca de demanar molts crèdits a l'exterior per tal de poder donar crèdits a l'interior. Un fet que va incrementar un deute cada cop mé gran. D'altra banda, ha remarcat que cal tenir en compte la fuga de capitals. Segons La Vanguardia, l'estiu de 2012 van sortir del país 400.000 milions d'euros i el 2013 340.000 milions més. Una situació que incrementerà el desequilibri de la balança de pagaments. "Tot aquest conjunt d'elements del sector privat fa que el deute arribi al 330% del PIB de l'Estat espanyol", ha explicat Etxezarreta. 

Pel que fa la deute pública, la catedràtica d'economia la situat, en primer lloc, per tenir "un sistema fiscal desastrós" en el qual, segons ella, no es paguen impostos segons qui. Per aquest motiu, l'Estat no té els suficients recursos per cobrir les seves despeses. Per això, l'Estat ha de cobrir constantment el seu dèficit endeutant-se més. En segon lloc, durant la crisi es va haver de rescatar el sector financer, primer amb fons interiors (Frob, Sareb etc.) i posteriorment amb fons exteriors. A finals de 2013 la UE va aportar un crèdit de 100.000 milions d'euros dels quals 40.000 milions es van destinar a la banca. Això, tot i les mentides que va dir el ministre De Guindos, ha subratllat l'economista, va augmentar el deute i els interessos els paga l'estat actualment. 

Etxezarreta ha perfilat que el deute públic és causat per les insuficiències de l'erari públic i la gran despesa que s'ha fet en inversions poc rentables. Una situació que cal afegir-hi que la política monetària de la Unió Europea no està feta per solucionar els problemes dels països més dèbils i que juntament amb 6.000.000 milions d'aturats i una continuïtat amb la recessió de l'any 2008 fa que el deute es multipliqui. 

Qui és el responsable del deute? En el sistema internacional i l'àmbit europeu, el deudor per difinició és qui té la responsabilitat del deute. Els acreedors del deute són la banca dels països principals, durant els anys 2010-2012, com Alemanya (22%), Francça (20%), EEUU (17%) etc. però cap d'ells ha volgut afrontar la seva responsabilitat. Progressivament s'ha anat disminuïnt el deute amb la banca estrangera i el paper de la banca de l'Estat espanyol ha anat augmentant. A més, ha alertat que un dels grans compradors de deute espanyol és el fons de la seguretat social i, gradualment, ha arribat a dedicar el 90% del fons a la compra del deute públic. 

Data: 

29/04/2015 - 19:00

Sala: 

Tipologia: 

  • Actes de la Junta Directiva

Accés: 

Obert

Organitzador: 

Ateneu Barcelonès

Afegeix un nou comentari

Inicieu sessió per a enviar comentaris

Fes-te'n soci

Actes relacionats