La reforma de la llei hipotecària espanyola, que va entrar en vigor el 15 de maig, incorpora petites modificacions, insuficients per la majoria de ciutadans. Aquest canvi respon a la sentència del Tribunal de Justícia Europeu del 14 de març de 2013, que declarava incompatible amb el Dret europeu la llei espanyola d’execucions hipotecàries. La majoria d’especialistes coincideixen en afirmar que es traca d’un problema polític, i no financer o judicial.

Dionisio Moreno, treu una quantitat de fulls de la carpeta, mira el públic de la sala Oriol Bohigas i els explica que d’ençà que, com advocat, va acceptar el cas de Mohamed Aziz, ha treballat en silenci. Però des que el tema va arribar a Europa s’ha vist evocat a parlar públicament, i ha generat una mena de rebombori mediàtic, que mai hagués pogut esperar. Però satisfet, reconeix que el que han aconseguit és una petita victòria que comença a tenir repercussió positiva.

Mohamed Aziz va firmar un contracte hipotecari amb CatalunyaCaixa per poder pagar el pis de Martorell que va comprar, per viure-hi amb la seva família. Com molts ciutadans, arrossegats per una ferotge crisi econòmica que sembla que no hagi d’acabar mai, va perdre la feina i es va a quedar a l’atur. Sense diners va començar a deixar de fer front a l’hipoteca, i preocupat va recórrer a un advocat. Quatre mesos mes tard, i quatre quotes sense pagar, el banc va enviar-li una carta on li notificava la finalització del contracte hipotecari. Una carta que l’evocava a deixar la seva vivenda i a quedar-se al carrer.

Dioniso Moreno, va presentar el cas als jutjats de Martorell, que van dictar sentència a partir d’una interpretació literal de la normativa vigent d’aquell moment. La llei que ha permès que centenars de persones hagin perdut la seva vivenda i s’hagin quedat al carrer prové d’una normativa legislativa de 1909. Amb la llei a la mà el jutge de Martorell va aplicar l’execució hipotecaria a Aziz, sense deixar que aquest es pronuncies sobre les clàusules abusives que ell i el seu advocat havien detectat en el contracte firmat amb el banc. Sense perdre l’esperança Dionisio va decidir presentar el cas al Tribunal Mercantil de Barcelona, sospitant que es podria tractar d’un cas de vulneració dels drets del consumidor.

El tema va caure en mans del jutge Fernández Seijó, del Tribunal Mercantil, que va creure necessari interpretar la normativa europea per resoldre el cas, i va ser així com va decidir derivar algunes qüestions al Tribunal de Justícia de la UE. En una sentència del 14 de març de 2013 el Tribunal de Luxemburg interpretava el Dret europeu, sentenciant que la legislació hipotecària espanyola no respectava la normativa europea de defensa dels consumidors i els usuaris. Una sentència que ha propiciat el canvi en la legislació espanyola. “Un cop el tema d’Aziz va arribar a la Unió Europea ja no era el tema d’Aziz, sinó el de tots els que es troben en una situació similar”, comentava Dionisio.

“En aquesta sentència, el TJUE fa una interpretació d’una normativa europea de 1993, per tant, Espanya ha tingut durant 20 anys una llei hipotecària que vulnerava el Dret europeu”, afirmava Gulliem Soler, jutge de primera instància. D’ençà de la sentència del 15 de juliol de 1964 del Tribunal de Luxemburg els estats membres queden supeditats al Dret europeu. Des de llavors la normativa europea té primacia sobre el Dret nacional i per tant els estats estan obligats ha incloure en la seva legislació el Dret europeu. És un fet que evidencia el límit d’autonomia processal que tenen els estats membres de la UE, enfront els requisits que imposa el Dret europeu, però aquesta és una de las condicions que cal acceptar si es vol ser membre de la Unió.

La sentència dels jutjats de Martorell sobre el cas d’Aziz, amb la normativa espanyola a la mà, havia vulnerat punts importants dels drets dels consumidors, que estableix la normativa europea. Per una banda, el procediment de desmantellament era contradictori a la interpretació feta pel TJUE del dret dels consumidors, perquè no deixava pronunciar-se al consumidor. En segon lloc, era inadequat perquè el contracte hipotecari incloïa clàusules abusives. “El consumidor no tenia protecció ni pel procediment executiu (clàusules abusives) ni pel procediment judicial (no se’l va deixar pronunciar)”,  analitzava Robert Mathiak, cap d’infraccions al Dret dels Consumidors de la Comissió Europea. I afegia: “Si no es deix que el consumidor digui quines clàusules li semblen abusives, no se’l està protegint, i aquest és el principi general de la sentència del TJUE”.

Però tot i així, el problema no requeia sobre la sentència del Tribunal de Martorell, que només s’havia limitat ha interpretar la llei hipotecaria espanyola, sinó sobre aquesta normativa de caràcter polític, que a més de vulnerar el Dret europeu, ha deixat sense vivenda a molts ciutadans. “La resposta que necessitem és política i no jurista, perquè el problema és de caràcter polític” afirmava Pau Llonch, representant de les PAH (Plataforma d’ Afectat per la Hipoteca).

Malauradament la història d’Aziz no és ni excepcional ni nova. La PAH ja ha aconseguit aturar moltes execucions hipotecaries i aplicar lloguers socials o dacions en pagament a moltes famílies amb dificultats per pagar la hipoteca. Altres s’han hagut de conformar amb els pisos que els ha facilitat aquesta plataforma gràcies a la ocupació d’edificis buits. Però aquestes només són alternatives esporàdiques i puntuals, que intenten donar resposta a problemes immediats.

La modificació en la llei hipotecària que va entrar en vigor el dia 15 de maig fa un petit pas endavant, però sembla que encara insuficient. Entre les principals modificacions dota els jutges de més instruments perquè puguin aturar un desnonament si, d’ofici, aprecien que existeixen clàusules abusives. A més, augmenta el mínim de quotes impagades per poder aplicar l’execució hipotecària i posa límit als interessos de demora. Però el més rellevant és que els consumidors, a partir d’ara, tindran dret a al·legar possibles clàusules abusives, i per tant, a pronunciar-se sobre el seu cas. Tot i així, aquest canvi en la legislació queda lluny d’incorporar la dació en pagament o altres tipus de reformes encara més agressives, que permetin canviar d’una vegada per totes la situació. El jutge Guillem Soler creu que la solució, d’entrada, passa per acceptar la dació en pagament i per crear una normativa d’endeutament (inexistent avui a Espanya). Una normativa que tenen molts països per ajudar els consumidors a pagar els deutes que tenen per béns de primera necessitat si és tracta de causes greus, com seria el cas.

Però hi ha qui veu tota aquesta història d’es d’una altre òptica. És el cas d’Ignasi Fernàndez, advocat i treballador de CatalunyaCaixa. En defensa del sistema financer, creu que la solució al dret a la vivenda no passa pel desmantellament del sistema bancari. Crític amb els jutges que estant intentant interpretar la llei per ajudar a les parts més vulnerables, afirmava : “Els jutges han hagut d’inventar solucions al marge de la llei per resoldre problemes socials, si els jutges han de fer política social estan perdent independència, i patinant en l’estat de dret”. Tot i acceptar que s’han donat crèdits de forma errònia, afirmava que el banc no executa si no té clar que el creditor mai podrà fer front al deute.

Espanya es troba immersa en un món de contradiccions: cada dia hi ha més pisos a disposició dels bancs que es troben desocupats, alguns des de fa anys, i cada dia hi ha més persones que perden la seva vivenda. A més, el govern ha tardat anys en aplicar la normativa europea que defensa els drets dels consumidors, i ho ha fet obligat per una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Caldrà esperar més casos com els d’Aziz, per fer front d’una vegada per totes a una situació que, com a culminació màxima, ha generat el suïcidi d’alguns ciutadans?