Debat sobre “40 tons de verd: l’esperança i la presidència irlandesa de la Unió Europea

Per què ha guanyat Angela Merkel per tercer cop seguit i amb els millors resultats les eleccions alemanyes, en un context de retallades i quan tots els seus homòlegs europeus han caigut en el mateix període? El cònsol germànic a Barcelona, Bernhard Brasack, i el corresponsal a Espanya del diari més influent del seu país, el Frankfuter Allgemeine Zeitung, Leo Wieland, han mirat de posar-hi llum aquest vespre a l’Ateneu Barcelonès, tant des del punt de vista humà com polític. “Personalment, és un dona gens pretensiosa. A les reunions que tenim amb ella a les ambaixades es mostra irònica, modesta i treballadora. I així la veu la gent del carrer. Podria ser el veí. Sovint repeteix: ‘Vostès em coneixen...’, i els alemanys creuen que la coneixen i els genera això tan difícil que és la confiança. No és corrupte, no li agraden els diners ni el luxe. En definitiva, és molt normal, com els seus votants, i els fa sentir còmodes”, ha explicat Brasack.

Si els factors humans poden decidir molts vots, la qüestió estrictament política també i és aquest equilibri on sobresurten els grans líders. En aquest sentit, Wieland ha aportat la fórmula de Merkel en aquests últims quatre anys: “Ella i seu partit, el CDU, han sabut avançar-se als socialistes (SPD) en els temes socials i als Verds en aspectes ambientals, com el cas de prescindir de l’energia nuclear. Va pas a pas, espera les reaccions i poques vegades s’equivoca. És de formació física i actua una mica com a tal: agafa el problema, l’analitza, escolta opinions, mira com es pot desenvolupar i decideix”, ha indicat el periodista alemany, que ha afegit: “Agrada als seus conciutadans perquè correspon amb la seva mentalitat”.

Un tercer punt important per entendre la força electoral de Merkelés la seva “voluntat de consens”, han coincidit Brasack i Wieland. En moments durs, Alemanya vol unitat i això la cancellera ho ha tingut clar des que va vèncer el 2005: primer amb la gran coalició amb l’SPD –amb Schröder derrotat-; després amb els liberals, que ara han quedat fora del parlament; i ara tot indica que altre cop amb els socialistes. “Ha fregat la majoria absoluta i podria governar en minoria, però no n’és partidària. Vol màxima estabilitat i la gent també. I pactarà amb l’SPD perquè tenen molta més influència als lands que els Verds”, ha dit Brasack. Davant aquest sentit d’estat, Wieland ha fet broma sobre la incapacitat que a Madrid es posin d’acord PP i PSOE i governin junts en una situació molt més dramàtica que a Alemanya. 

“Espanya està fent el que va fer Alemanya fa 10 anys”

Brasack, un home de més de 60 anys i que ha voltat mig món com a diplomàtic, ha recordat que Alemanya va fer els primers ajustos el 2000-2001, “quan Espanya es creia el nou econòmic del continent”, i que ara n’està traient fruits. “Kohl ja no tenia forces i Schroeder se’n va adonar que l’estat del benestar ja no es podia finançar més. Calien reformes profundes i va canviar el rumb. Es va inventar l’agenda 2010, un programa d’austeritat que és una còpia exacte del que ara està fent Rajoy. Alemanya no ho va fer perquè la Unió Europea l’obligava, però igualment va ser dolorós i 4 anys després Schroeder va perdre”, ha analitzat Wieland, amb una llarga trajectòria periodística entre Rússia i Estats Units.

Amb matisos, Merkel ha seguit una política similar, sota la premissa bàsica que “no et pots gastar més del que ingresses” i actua amb una fèrria disciplina. “Això continuarà”, han dit els dos ponents. Respecte Europa, sobretot els països del sud, Wieland ha alertat que Merkel no afluixarà perquè “no està disposada a més rescats ni eurobons”. “És molt conscient que si es relaxa la pressió a Espanya i d’altres estats les reformes que ella creu que calen no es faran mai”. És a dir, que Madrid, Lisboa i Atenes, principalment, li inspiren poca confiança. No sé sap si és per aquest motiu o d’altres, però tant Brasack com Wieland no veuen passos cap a la unitat política europea: “Alemanya lidera l’economia continental, però no la política i no n’està especialment interessada. A part, tots els estats encara donen més importància al tema nacional. Per ara, hi ha masses diferències, i sembla evident que en l’últim lustre l’euro ha dividit més que unit Europa”

Afegeix un nou comentari

Inicieu sessió per a enviar comentaris

Fes-te'n soci