La Cultura, entre el mercat i la subvenció

Podem prescindir de la institucionalització de la Cultura? Hi perdem llibertat? Podrem professionalitzar els creadors amb un mercat petit? Podrem eixamplar el mercat quan tinguem un Estat? Què plantegen els nous creadors? Diners, missatges o aventura personal? La banalització de la cultura, ¿és imparable o és induïda?... Un debat que ha protagonitzat Xavier Marcé, president de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA), i Joan-Pere Viladecans, pintor, en el marc del cicle "El país que farem", moderat per la vicepresidenta primera de l'Ateneu, Patrícia Gabancho.

El gestor cultural Xavier Marcé ha iniciat la seva intervenció apuntant bres referències històriques "per entendre la dicotomia entre cultura i política cultural". Gutenberg va inventar la premsa mecànica a mitjans del segle XV. I Martí Luter va penjar les 95 tesis a la catedral de Württemberg l'any 1517. 75 anys que, segons Marcé, suposen el que Thomas Khun anonema canvi de paradigma cultural. En primer lloc, les tesis de Luter exposen allò que significa poder evitar la Bíblia: l'ha d'interpretar qui la llegeix i no pas un capellà. Per Marcé aquest fet proudeix la superació de l'Edat Mitja i estableix  "les bases de l'Europa moderna" que donarà lloc a les successives revolucions que al llarg del segles passen a Europa (La industrial a Anglaterra, la Revolució Francesa, la Il·lustració etc.). Aquest fenomen, ha afirmat, ens ajuda entendre coses que estan passant ara, com ara "el debat entre la cultura cristiana i islàmica". "Aquest és un canvi de paradigma cultural trascendent, però no de política cultural" ha precisat.

Pel que fa a la política cultural, segons Xavier Marcé, cal esperar a l'aparició de John Maynard Keynes, a principis del segle XX, primer president d'un consell de les arts a Anglaterra, que és qui defineix "una política econòmica amb una fiscalitat creixent, cosa que permet que l'Estat recapti impostos i substitueixi aquesta acció que fins llavors havia estat en mans de prohoms i burgesos sobre la cultura". D'aquesta manera, ha afirmat, l'Estat passa a assumir la funció de l'acció cultural i es creen les bases de la política cultura. Aleshores, ha afegit, l'any 1957 André Malraux defineix la política cultural a través de la creació del ministeri de cultura francès. I, ha afegit, l'any 1968 s'inicia una nova etapa en la qual s'inicia "la democratització de la cultura". Durant els anys 90, apareix en un altre debat durant les converses sobre el lliure comerç amb l'anomenada "excepció cultural" i, finalment, l'any 2000 a apareix el concepte de "diversitat cultural".

Segons Marcé, aquest conjunt de fets expliquen que "la cultura és una cosa i la política cultural una altra" cosa que sovint es confon. Des del seu punt de vista, quan es barrejen aquest dos elements tendeixen a crear "un excés de dirigisme i institucionalització cultural". I ha explicat que cultra i política cultural han establert un diàleg complexe i complementari que ha acabat tenint una repercusió enorme en l'Estat del benestar. Tot i que habitualment "la Cultura està considerada la quarta pota de l'Estat del benestar" Marcé ho posa en dubte. 

Segons el gestor cultural, cal posar en dubte "la vigència de l'Estat del benestar tal i com el concebim des del punt de vista històric". Partint de l'obra Postguerra de Tony Judt, Marcé ha subratllat la manca de discurs articulat de l'esquerra tenint en compte que "l'Estat del benestar és més una concessió de la dreta burgesa que no pas una conquesta de l'esquerra social demòcrata per intentar lluitar contra l'atracció del comunisme" i lluitar contra el fantasma de la conversió de l'Europa occidental al comunisme i "així apareix la social democràcia". Quan cau el mur, ha explicat Marcé, "gent dels laboratoris neocons creu que s'ha acabat aquesta prebenda i cal començar-la a desmantellar". Per aquest motiu, ha afirmat, que el problema de l'esquerra actual és que "no sap construir un discurs innovador sobre un element que en el fons va administrar però que potser no va acabar mai de pensar en termes econòmics i intel·lectuals rigorosos".

Marcé ha explicat s'ha construit aquest paisatge que relaciona Cultura i política cultural però "en realitat la Cultura és un fet essencialment personal, que es realitza individualment o en col·lectivitat i que genera i regenera el conjunt dels nostres imaginaris simbòlics". Tot això té una escala artística, creativa, científica, filosòfica i a tots els nivells. D'altra banda, ha definit la política cultural com "l'exercici de la responsabilitat pública respecte el fenomen de la Cultura". Un exercici que, ha detallat, pot portar a regular la Cultura, a fer-la créixer però també a impedir-la. En resum és "com administro els recursos materials, jurídics, comunicatius i ideològics que poso a disposició d'aquest bé humà que és la Cultura". No obstant, ha remarcat que la Cultura existiria sense política cultural i, a vegades, "a pesar de la política cultural".

Segons Marcé, sobre aquest mapa és en el qual s'ha d'intervenir i pensar què està passant? Quins problemes tenim en aquests moments? Per què la Cultura té tants problemes? En aquest context, ha afirmat que "estem en un moment de canvi de paradigma" basat en el que anomenem "el trànsit digital". La transformació que va passar al segle XV de Gutemberg a Luter amb 75 anys, ara està passant amb 15 anys. En relació al trànsit digital, en primer lloc ha exposat que "la cadena de valor del sector s'ha trencat absolutament". Hi ha una transmutació de les figures que ordenades creaven excel·lència, avaluació i que permetien filtrar certs elements que distorcionaven o torsionaven el sector cultural. En segon lloc, ha precisat que el temps ha canviat radicalment en la carrera artística i ha canviat la idea sacralitzada de l'autor i creador. En tercer lloc, ha exposat que hi ha hagut transmutacions conceptuals d'una gran complexitat com ara el debat entre pirateria i drets d'autor.

Adverteix que l'Estat del benestar ha trigat 200 anys a conceptualitzar un element tant important com l'espai de la Biblioteca com un espai on es socialitza el saber universal, i que ara les noves generacions no entenen que no poden fer el mateix a internet i que pot es considerat pirateria. "El temps que hem trigat a creat l'espai públic i l'espai privat en termes analògics, ens està constant molt de crear dins de la xarxa", ha afegit. "On està la frontera entre la botiga i el centre cívc a internet?" s'ha preguntat.  Hi ha un element de conceptualització que és part d'aquest trànsit digital i aquest canvi de paradigma que caldrà reformular i que en aquest moments es basa en el debat entre "pirates i no pirates".

D'altra banda, ha alertat que la Cultura torna a ser molt política. Va deixar-ho d'estar, ha precisat, durant els anys noranta quan va aparèixer la "figura del productor". Un professional que "empaqueta un producte a un mercat, que no sap si interessa a ningú, però a través de màrqueting li col·loca el producte a la gent". "És possible perquè apareix una idea incipent de mercat", ha comentat. Però actualment torna a ser política perquè el debat entre participació i creació de fets simbòlics, que tenen a veure amb la realitat social, i la creació artística, que ens conecta a un mercat, torna a estar en conflicte.

El següent element que defineix la situació actual, segons Marcé, és que "el mercat funciona i abasteix". Aquesta demonització de la paraula "mercat cultural" no ha d'espantar i el que cal és pensar com intervenim en aquest mercat i com creem públic intel·ligent, ha defensat. "El mercat funciona i ens abasteix amb més productes que mai fruit de la globalització" i cal tenir en compte que no es poden posar portes al camp en l'era d'internet, ha apuntat.

A més, també ha destacat la transformació econòmica de la Cultura. "La substitució progressiva de la idea del capital subvencionat al capital finançer" és la transformació real de l'economia i de les indústries culturals, subratlla Marcé. Ha reconegut que cal diner públic i a fons perdut, però ha remarcat que "cal que hi hagi diner que tingui valor multiplicador (capital llavor, capital retornable). "Fòrumules que permeten portar a terme una producció cultural des del punt de vista del potencial màxim que genera una idea", ha precisat.

En aquest context, Marcé ha afirmat que podem parlar d'una vella política cultural i d'una nova política cultural. La vella política cultural seria aquella entesa com a "senya d'una classe dirigent, sovint intencinadament confosa amb la senya d'identitat d'un país". També és la Cultura compromesa com a subterfugi d'una activitat econòmica, gens compromesa. I ha remarcat que cal "desmitificar la pretesa excel·lència com a bandera" així com també "el metre quadrat com a excusa".  Segons Xavier Marcè, també cal desfer la confusió que "Prat de La Riba era el Malraux català", que té a veure amb la idea de tenir més en compte "el metre quadrat" enlloc del "metre pensat".

Què defineix la nova política cultural? Per Marcé es tracta de "definir i acotar els serveis públics, però comprometre's a fer-los". Des del seu punt de vista, l'Estat no ha de garantir tots els serveis culturals sinó que cal és que "la cartera de serveis que "asseguren la màxima socialització de la cultura es compleixin". I ha lamentat que quan parlem de grans equipaments culturals parlem més "del que costa obrir les portes que no pas del que passa a dins". La nova política cultural també és "tenir el ciutadà com a objectiu bàsic i no pas l'artista". I é que, segons ell, fins ara ens hem centrat més en el producte, l'artista, com a concepte àuric i no pas amb el ciutadà quan "en realitat és el receptor de les polítiques culturals, (no pas de la Cultura)". A més, ha afirmat que cal "legitimar el paper del mercat". Impulsar una tasca jurídica i fiscal que permeti articular un sistema que canvi les condicions sobre les quals es pot fer la Cultura (IVA, Llei de Mecenatge etc.). També és necessària una nova governança i assegurar la complicitat entre el sector públic i privat, que conformen les industries culturals. Alhora, ha afirmat que cal construir equipaments culturals però "han de respondre a un pla previst i no tant a una idea d'autor en funció del seu director". Ha defensat que cal una política de suport de la creació emergent però connectada amb els espais que la col·loquen en un espai de socialització i sostenibilitat, amb sistemes de producció i distribució. Donar suport als autors consagrats però vinculats a un exercici multiplicador dels drets que generen.

Cal un estat per fer la nova política cultural? Segons Marcé, és evident que sense un estat no es poden desenvolupar els instruments jurídics que al final fan falta perquè una vida cultural es pugui desenvolupar correctament, com ara una llei d'IVA, Llei de Mecenatge. Però, subratlla, no podem afirmar que "l'estat actual de la Cultura a Catalunya no és conseqüència de la falta d'un Estat".

Marcé conlou parlant sobre la cultura de proximitat, els espais que la socialitzen i permeten que el màxim de gent pugui disfrutar dels serveis públics, necessita un marc el més subsidiari possible. En aquest sentit, ha destacat que la independència i llibertat d'acció d'aquests espais és indispensable. Però ha fet palès que "hi ha una part de la cultura que es mostra en forma de consum cultural, de forma econòmica, d'indústria cultural que necessita tot el contrari, molt poques fronteres". Per aquest motiu, defensa Marcé, la vinculacó dels dos elements amb una sola estratègia ha estat una de les causes que més activament han posat en qüestió la vigència i la vitalitat de la Cultura catalana. 

L'artista Joan-Pere Viladecans, per la seva banda, ha afirmat que "de talent i creativitat n'hi ha com n'hi ha hagut sempre però no hi ha el vehicle per fer-ho visible i no hi ha el vehicle pel qual la creació arribi a qui realment ha d'arribar, el públic, que ha de dialogar amb l'obra d'art". En les Arts Plàstiques hi ha tres elements indispensalbes, a part dels circuits artístics, l'actitud de l'artista, el llenguatge i la voluntat. Segons Viladecans, "no hi ha cris de llenguatge però hi ha la tendència a creure que tot el que no sigui en un format digital, no és modern". 

Ha exposat que la dècada dels anys 80 moment en el qual les Arts Plàstiques eren d'ús comú, la gent anava a les galeries on s'exposaven autors joves i consagrats, es feien intercanvis entre les altres galeries i hi havia un moviment cultural en el qual cohabitaven diverses tendències. Viladecans situa l'inici de la crisi "en el moment en què es parla de fundar el Museu d'Art Contemporani de Barcelona i es perd la fira ARCO, perquè no hi creu i no hi volen invertir, que ho capgira tot".

En aquest context, el circuit artístic falla d'una banda perquè hi ha artistes "d'obra única" que han de vendre per viure i seguir, el "mercat falla" i no hi ha un col·leccionsime sòlid. La crisi es produeix perquè la situació s'ha estrucat just en el moment en que els nous valors anaven a consolidar-se, ha subratllat el pintor. A més, ha advertit que els "Nonells, Casas, Rusiñol, Mir, Anglada-Camarasa es van vendre, al mateix moment, pel triple del preu a Madrid".  

Segons Viladecans, "l'Art necessita uns referents i aquests han de ser permanentment exposats. En literatura equivaldria al cànon". El pintor ha afegit que la creació del MACBA col·lapsa el sistema perquè "ha escanyat a dues generacions, perquè en comptes d'activar i ser el principal interlocutor vàlid de la creació contemporània del país i contrastar-la amb l'estranger, ha optat per un museu de sèrie B i d'activitsme polític provocador."

Marcé, per la seva banda, ha afirmat que durant els anys 80 es defineix un debat entre el MACBA i el MNAC i, sobretot, un model de gestió. El del MACBA que, a diferència d'altres països on és una col·lecció de l'Estat, aquí es fa un model que relaciona col·leccions privades, mecenes i les exposicions del museu, que denoten el caràcter prescriptiu del museu. Un museu sense col·lecció però amb enorme valor prescriptiu. Aquest fet va produir, segons Xavier Marcé, que "tot l'art que té a veure amb una expressió social, politizada i activa es desmobilitza a canvi d'una brutal desmobilització de les Arts Visuals".

"No tenir una fira com ARCO que catalitzi el sector és una gran tragèdia com també ho és el darrer intent de crear un art obert que és la Triennal a finals dels 90 a Barcelona tampoc acaba funcionant". En aquest sentit, Joan-Pere Viladecans ha afirmat que el principal problema és que "no hi creuen, ni la burgesia catalana, ni les institucions polítiques". Viladecans ha assegurat que "no cal tanta infraestructura cultural sinó que cal posar espai perquè la gent s'autogestioni amb un criteri obert, com l'Armory Show d'Andy Warhol. "Si l'artista no té un estímul i no té la pastanaga davant li costa molt més avançar" i a més "la gent ha de poder viure d'això i enriquir-se mostrant als altres la seva obra" ha exposat.

Segons Marcé, la gestió cultural és molt complicada en l'àmbit de les Arts Visuals perquè "està sotmesa a una lògica especulativa enorme", allò esencial en una política cultural és marcar els valors, la prescripció i si els mercats internacionals no valoren els artistes locals no es compra. A més, ha afegit, que als anys 90 hi va haver "una mena de bogeria per construir museus d'Art Contemporani", i tots competien per les mateixes obres i artistes. 

Viladecans ha remarcat que cal "reforçar les bases" i ha proposat que se cedeixin "naus perquè la gent vagi exposant i a partir d'aquí ja es veurà el que funciona i el que no" però s'ha de "generar el diàleg que hi hauria d'haver entre públic autor i espectador, que és allò més enriquidor".

Xavier Marcé ha situat els dos grans reptes de futur de la política cultural en dos terrenys: "l'educació i l'economia". I ha alertat que "el principal problema de la cultura d'un país és l'existència d'una conselleria de Cultura perquè al final l'únic que acaba sent és una repartidora i un refugi de valor simbòlics que la protegeixen de la intromissió d'altres que han de dir què pensen de la Cultura".

Afegeix un nou comentari

Inicieu sessió per a enviar comentaris

Fes-te'n soci