La societat ha canviat i l’educació manté els mateixos paràmetres que en el segle XVIII amb aules tancades i amb una única autoritat, el professor. Però les noves tecnologies han modificat el món en què vivim i l’accés a la informació. L’escola ha intentat adoptar algunes d’aquestes tecnologies sense gaire èxit, de moment, i els professors no tenen les eines propícies per adequar-se als canvis.

“Aprendre és la capacitat de la intel·ligència per adaptar-se a l’entorn, i quan aquests entorns són ràpids estem aprenent contínuament”, afirma el filòsof José Antonio Marina, que va participar el dijous 6 de novembre al Palau Macaya en el debat ‘Com aprendran els nens del futur?’ dins el cicle Futur(s) organitzat per Obra Social ‘la Caixa’ i l’Ateneu Barcelonès, i moderat per la periodista Milagros Pérez Oliva. Al mateix debat hi participaren Francesc Imbernon, doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació, i catedràtic de Didàctica i Organització Educativa a la Universitat de Barcelona; i Héctor Ruiz, emprenedor en l’àmbit de la tecnologia educativa i fundador de l’editorial Digital-Text, d’edició de llibres de text multimèdia.

Marina explica que si fins fa uns anys es pensava que l’etapa més important per l’aprenentatge era la infància, avui en dia ja es considera que hi ha un altre moment crucial, que és el de l’adolescència. “És quan s’adquireix el talent, i el talent és la intel·ligència en acció”, defensa el filòsof.

Per la seva part, Francesc Imbernon reconeix que l’aula “canviarà molt a poc a poc” perquè “l’educació és un ecosistema viu que canvia amb molta lentitud”. I és així perquè “l’educació té una genètica, una herència, del segle XVIII, i una epigenètica que és el context”. I en aquest context s’hi ha afegit un nou element que és la tecnologia, de manera que es fa necessari canviar un currículum que ara és bimodal, per un altre en què es treballin més i millor les noves competències. A més, hi ha un altre factor que afecta l’educació i que cada dia és més present: el context social. “L’educació no ha d’estar al marge dels problemes socials, i hem d’estar amatents a l’entorn social dels alumnes que en molts casos és el culpable de l’abandonament de les aules especialment a Secundària”.

 Imbernon es pregunta si no s’haurien d’integrar xarxes socials com Facebook, Twitter i els blogs dins l’aula, o la gamificació, per avançar en una nova forma d’aprenentatge. El que sí queda clar, segons el catedràtic, és que davant d’aquestes noves tecnologies i de la ingent informació que hi ha a internet, “el professorat ha perdut el monopoli del saber”.

Héctor Ruiz assegura que si la tecnologia està a tot arreu, també ha de ser present a les aules. “La societat ja s’adona que s’ha de canviar el que s’ensenya a l’escola, perquè la nostra relació amb el coneixement ha canviat, tenim accés a tot allò que volem aprendre”, i per tant, “la competència fonamental és aprendre a aprendre”. I en aquest sentit defensa el que s’anomena ‘learning by doing’, aprendre fent.

Però la introducció de les noves tecnologies a les aules encara té molt recorregut per fer, Marina constata que “el resultat dels estudis que s’han fet sobre com han funcionat no són massa clars”, i que de fet actualment “utilitzem la tecnologia només com un mitjà per arribar a la informació, però després ¿sabem què fer-ne?”. És a dir, el que cal preguntar-nos és què sap fer aquella persona amb allò que ha après i en aquest aspecte és fonamental que “tot el coneixement que adquireix un alumne estigui organitzat”, una tasca en la que poden ajudar i molt els professors.

Uns mestres que en el cas espanyol estan poc formats: “La formació del professorat ha estat catastròfica” en un sistema educatiu que “ha estat al·lèrgic a l’avaluació”, diu Marina. I en aquest sentit els tres ponents estan d’acord a criticar alguns informes internacionals sobre educació, especialment el PISA que Imbernon considera “perillós” perquè classifica els centres, les comunitats autònomes i els països: “Acabarem ensenyant perquè l’alumne aprovi, no perquè aprengui”.

Així les coses, Marina creu que “l’escola ha de formar la intel·ligència de cada alumne i la seva memòria personal, ha de saber distingir què ha d’estar al cap de l’alumne i què a l’ordinador”. Imbernon va  més enllà i defensa que les esoles han de formar en la “gestió de les emocions” també, “en les noves sensibilitats perquè tot forma part de l’educació. Jo defenso aquella frase de menys matemàtiques i més humanitat, perquè estic convençut que hem d’ensenyar als nois a pensar, sentir i actuar. Hem de tornar al penso, aleshores existeixo”.

En la mateixa línia, Marina insisteix en què a les aules s’han d’ensenyar “recursos emocionals bàsics i ètics. Hem d’intentar que cadascú descobreixi el que li agrada. Així podrem prendre millors decisions i aprendrem a enfrontar-nos als problemes”. I en aquest sentit és important, segons el filòsof, “explicar als nois com funciona la intel·ligència, com prenem decisions, és a dir, no tots serem matemàtics però hem de saber que la intel·ligència ha fet les matemàtiques i la ciència i l’art…”

“L’escola és l’única institució de garantia completa, som la consciència educativa de la societat i el cas és que ens en recordem  quan trona”. Segons les enquestes del CIS, per exemple, l’educació no està mai entre el que més preocupa a la gent, i és una ignomínia el que estan fent amb tots els canvis educatius a Espanya”, conclou Marina. “El dret a l’educació és fonamental i s’està dinamitant”, afegeix Imbernon.