Dilluns 5 de febrer de 2024 a les 17 h a la sala Petit Ateneu (2a. planta), tindrà lloc la tertúlia d’Amics de la Història: Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones.
Les tertulianes convidades són: Maria Àngels Viladot, psicòloga, escriptora i autora de Disset Esclats; Carme Triadó, mestra, pedagoga i psicòloga; i Mercè Birba, logopeda i psicòloga.
Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història.
És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Disset Esclats
Disset esclats és un mosaic de relats inspirats per vivències de disset dones grans. Són dissets records de quan elles eren joves, que Maria Àngels Viladot ha literaturitzat. Cada relat ha passat, doncs, pel llast de la seva imaginació però sempre el punt de partida de cada història és certa. Per això diu que aquestes dones, aquestes amigues, han estat les inspiradores dels relats. A partir de les seves anècdotes i vivències, del seus sentiments i emocions, reflecteix una vida quotidiana que ha passat a formar part de la Historia.
Un dels objectius per escriure Disset esclats ha estat donar visibilitat a les dones grans. L’edatisme (normes i estereotips negatius imposats pels poders dominants) les fa invisibles i, és clar, allò que no és visible no existeix. Patim una doble estigmatització: ser dones i dones grans.
La generació de dones de Disset Esclats
A continuació reproduïm un text confessió de l’autora
Però no només he escrit Disset esclats per donar visibilitat a les dones grans en allò que són, dones que viuen una etapa de la vida, sinó perquè quan érem joves vam viure (per suposat, jo m’hi incloc) una època de canvis tremendament revolucionaris. Som una generació que va néixer en una època políticament molt convulsa. Som la generació del franquisme tardà, quan Espanya començava un tímid desenvolupament econòmic. Una època en què les dones vam haver de superar molts esculls psicològics en forma de normes de comportament prescriptives i estereotips negatius. Vam lluitar molt (la lluita va ser progressiva amb les generacions que se succeïen) per sortir de les quatre parets de la llar que ens enclaustraven i limitàvem i poder participar de l’àmbit social amb el reconeixement com a persones de ple dret, per poder formar part de l’esfera del treball professional i polític en igualtat de condicions amb els nostres homòlegs masculins. En resum, en escriure Disset Esclats he pretès mostrar de quin context històric i vivencial venim les dones que avui som grans i veure l’abisme que hi ha entre l’època quan nosaltres érem joves i la vida de les dones joves d’avui, les nostres filles i netes.
Preguntareu què té de rellevant que, per exemple en una autobiografia, algú comparteixi amb nosaltres les seves visites al passat. Què té de rellevant que, per exemple, ens expliqui que a mitja tarda arriba de l’escola a casa i sent que la ràdio Grundig de la cuina emet el serial lacrimogen de l’Elena Francis consolant les dones d’aquella trista postguerra civil? Què té de singular que el mossèn avergonyeixi una nena en públic perquè vesteix pantalons curts, tal i com ens explica una de les inspiradores? Què tenen de relleu, aquestes anècdotes ? Doncs en tenen molt, de relleu, perquè el que és tan sols un record que ens pot semblar passatger i anecdòtic amb el temps esdevindrà un indici de com vivia la gent, de com es bellugava en un tros de món en una època passada. Són rastres que permeten copsar unes sensibilitats, uns sentiments, unes emocions, unes obligacions morals, una forma de comportar-se que ja no coincideix amb la vida present.
Viatges a París, a Menorca, records de Puig i Antich, el Movimiento, els maquis, afusellaments, un difícil aprenentatge, la mort de la mare, desavinences, Caín i Abel, algun accident, un cognom, comunistes, hackers i, finalment, la pandèmia. Tot ha estat viscut, tot ha estat relatat. És la memòria que, des de sempre, observada i escrita, ha anat configurant la cultura, és a dir, el que som i el que anem fent i, com tot plegat, evoluciona en el temps.
Maria Àngels Viladot
Llicenciada amb grau en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i doctora cum laude en Psicologia social i comunicació intergrupal per la Universitat de Barcelona (UB), ha estat professora al Departament de Psicologia de la UAB i professora consultora de la Universitat Oberta de Catalunya.
Maria Àngels Viladot
Ha estat directora de l’Editorial Aresta (2006-2016) i de la col·lecció Aresta Dones/Aresta Mujeres. També va codirigir la col·lecció de llibres «Society & Communication/ Societat i Comunicació» amb el catedràtic Howard Giles (Universitat de Califòrnia de Santa Bárbara). Ha fet col·laboracions i publicacions amb Intress, una associació de servei social sense ànim de lucre que actua a nivell estatal. A l’Ateneu Barcelonès (del qual ha estat membre del Consell Social) va realitzar la conferència «Emergència climàtica: el repte més gran per al futur de la humanitat» És autora de vint llibres d’assaig i més de dos-cents-cinquanta articles acadèmics i de divulgació.
Quant a l’escriptura de ficció és autora d’Ocell de tempesta (2001), del poemari Univers paral·lel (2001), de Laberint al soterrani i altres contes (2019), de La Fúria de Fandango i altres relats (2020), de Disset esclats (2022), de Manojo de realidades (2023) i de Dibuixos amagats (2024). Per la seva obra, ha rebut diversos premis. Ha col·laborat i col·labora en diversos mitjans de comunicació (La Vanguardia, Diari Ara, Huffington Post, a Público i a La Independent (n’és membre del Consell Editorial). La podeu visitar a www.mviladot.com i escriure a: viladot51@gmail.com
Carme Triadó Tur
Mestre, pedagoga, psicòloga, Dra. Psicologia i Catedràtica de Psicologia del Desenvolupament des de 21 de setembre de 1989. Ha impartit docència en Psicologia del Llenguatge i Psicologia del Desenvolupament (des de la infància fins a la vellesa.)
Ha participat en projectes d’Innovació Docent i Millora de la Qualitat docent. Ha posat en marxa i dirigit el Màster Interuniversitari de Psicogerontologia del que formen part les Universitats de Barcelona, València, Salamanca, Santiago de Compostela. Va crear i dirigir el programa de Doctorat sobre Psicogerontologia. Ha realitzat recerca sobre adquisició del llenguatge en nens i nenes oients i sordes, i ha obtingut finançament en convocatòries competitives, publicant els resultats en revistes d’àmbit nacional i internacional. Entre els llibres publicats destaquem ”Els inicis del llenguatge” (1982). Laia. Barcelona
A partir de l’obtenció de la Càtedra de Psicologia del Desenvolupament va iniciar la recerca sobre psicologia de l’envelliment. Va crear el Grup de Recerca GIG (Grup d’investigació en Gerontologia). Ha rebut subvenció com investigadora principal per diversos projectes tant del Ministerio de Educación com del Ministerio de Trabajo y Asuntos sociales. Va redactar el projecte per la creació de la Universitat de la Experiència, a la UB, dirigida a persones grans que volen seguir aprenent.
Quan a la recerca, els temes principals d’estudi giren al voltant de la idea d’envelliment generatiu, concretat amb aspectes com el voluntariat i la participació cívica en la vellesa, el paper dels avis i àvies en la família i l’educació de les persones grans.
Mercè Birba i Fonts.
Logopeda i psicòloga, per la Universitat de Barcelona. Ha dedicat la seva vida professional, primer en l’àmbit privat i després des de La Generalitat de Catalunya, a treballar pels col·lectius més vulnerables i en risc d’exclusió. Va participar en la implementació de programes de lluita contra la pobresa al Departament de Benestar Social i Família i també va treballar en la creació del centre de documentació de serveis socials a la demarcació de Lleida, on en va ser la coordinadora fins que es va jubilar. Actualment, col·labora en diferents entitats socials. És membre de la Junta de l’Associació Antisida de Lleida i forma part del Grup Sènior del COPC Lleida.
